He anat al Cosmocaixa a reveure l’expo Barceló i veure la de Jacques Henry Lartigue (Juny 13, 1894 – Setembre 12, 1986), que opinava que ser fotògraf és captar el propi esbalaïment. I ho va dur a terme sempre.
Un esplendorós món d’instants “àtoms del temps” en que el moviment es fa poesia, la llum record i tot es trastoca tal com correspon a una obra vertaderament personal. En aquestes fotos el moviment ens l’explica el contrapunt d’alguna cosa estàtica: i allò que per naturalesa és quiet no ho és sinó amb algun tret de moviment: un gos, un nen, una pilota... Esclats, moments... un barret lluminós entre personatges foscos, un gosset que s’avança a tres dones que caminen alineades com soldadets de plom, l’ombra d’unes passes, el reflex d’un parasol, el xip-xap de la sorra a la platja, les polseres brillants sobre un braç en repós, el blanc de l’onada al costat del moll. Sota l’ombra d’uns porxos una cara, uns ulls, una paraula a l’aire, un sentiment. Gent que desapareix deixant tan sols el camí, els forats de la llum entre les fulles, l’espai de cel entre dos xiprers, no l’arbre sinó el reflex a la bassa, el buit de la corba d’un braç en la silueta, l’infinit d’un núvol, la neu, una ombra sense final, la pols que vola. El vertigen sobre l’espai, un somriure, el contrast, un somriure als ulls, un somni en un perfil.
Preciosa.
Un esplendorós món d’instants “àtoms del temps” en que el moviment es fa poesia, la llum record i tot es trastoca tal com correspon a una obra vertaderament personal. En aquestes fotos el moviment ens l’explica el contrapunt d’alguna cosa estàtica: i allò que per naturalesa és quiet no ho és sinó amb algun tret de moviment: un gos, un nen, una pilota... Esclats, moments... un barret lluminós entre personatges foscos, un gosset que s’avança a tres dones que caminen alineades com soldadets de plom, l’ombra d’unes passes, el reflex d’un parasol, el xip-xap de la sorra a la platja, les polseres brillants sobre un braç en repós, el blanc de l’onada al costat del moll. Sota l’ombra d’uns porxos una cara, uns ulls, una paraula a l’aire, un sentiment. Gent que desapareix deixant tan sols el camí, els forats de la llum entre les fulles, l’espai de cel entre dos xiprers, no l’arbre sinó el reflex a la bassa, el buit de la corba d’un braç en la silueta, l’infinit d’un núvol, la neu, una ombra sense final, la pols que vola. El vertigen sobre l’espai, un somriure, el contrast, un somriure als ulls, un somni en un perfil.
Preciosa.
- Vul anar a veure l'exposició de la Miró Partit únic-sentiments electrónics. I demà, passi únic a l'Alexandra a les 20h. Pepperminta, el primer llargmetratge de l'artista suissa Pipilotti Rist. És un personatge que m'encurioseix molt i en sé poca cosa. Seguirem esbrinant i us en faré cinc cèntims.
- També us parlaré del Museu de paleontologia de Sabadell i d'un sobre els taurons de l'Arbóç. Vés quines coses!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada