dimecres, 13 d’octubre de 2010

Tresca i verdesca




A l’altra extrem del món, al desert d’Atacama, mai el sol s’havia post més lentament. El món sencer aguanta la respiració mentre es munta la càmera de salvació i d’esperança dels 33 miners de la mina San José.
Espatlla amb espatlla, amb uniformes de treball, es vetlla el cos metàl·lic de la cabina de rescat i amb tota cura es comprova. L’angoixa ens fa interminables els ajustaments manuals, tot i que el suposem un element complex. Finalment es fa l’explicació tècnica que fa comprensibles aquests prolegòmens. N’hi ha encara per unes cinc o sis hores d’espera del primer rescat.
Fora del circ mediàtic-polític-religiós-sentimental, al fons del forat 33 homes valents són al seu particular laberint d’angoixa després de setanta dies sense sol. D’un sol al que s’hauran d’acostumar de nou de forma paulatina. Mai més seran els mateixos però si han estat capaços d’aguantar l’horror passat, segur que seran capaços de sortir-se’n. Hem estat setanta dies amb ells i ells seguiran estant amb nosaltres com a exemple.
L’estel del vespre s’ha després de la seva bandera i brilla al costat de la lluna il·luminant el forat de la salvació.

2 comentaris:

marisa ha dit...

Des de primeres hores de la matinada, he estat seguint per la ràdio en directe tot el cerimonial del rescat. Després he vist algunes imatges i és impressionant la fortalesa i vitalitat amb que han sortit els cinc primers.
Realment exemplar!

Maria Teresa ha dit...

He seguit des del llit pr TV fins a la sortida del segon miner, una nit llarga i de suspense, realment impresionant, mentre pensva que la gent unida sigui d'on sigui pot fer meravelles, és l'anti guerra.