Quin dia ahir!
Uf. A les vuit del matí vaig sortir cap a un poblet al costat de Banyoles per visitar un complex ramader (de cabres) i la formatgeria que és la projecció natural de la llet que produeixen. És un lloc preciós. La casa gran, enorme i arreglada amb molt gust és ara casa rural de categoria. Hi ha també una escola d'equitació (de la qual s'encarreguen un holandesos), molta terra d'on treuen tot allò que necessiten per les cabres i el ramat, estabulat amb tres-centes bèsties. És de tres germans que van decidir treure profit del que tenien i a fè que ho han aconseguit. Ens van fer també un aperitiu-tast dels formatges, un dinar soberbi amb unes costelletes arrebossades d'aquelles que hi canten els àngels, cabrit al forn i un brossat de postre que a partir d'ahir figura amb tots els honors en el meu llistat d'exquisideses tastades urbi et orbi, memorable.Com sempre, una cosa ben explicada resulta molt interessant, ja es tracti d'un museu o d'un conjunt ramader.
A mitja tarda ja erem de tornada i llavors sessió doble a la Filmoteca, ja en sabeu el programa, una mica desemparats perquè el nostre crític cinematogràfic (i moltes coses més) no està fi i no pogué venir. Ens preguntavem, després si les melodies de la pel·lícula van ser creades per ella o si va ser un recull de les més conegudes del moment. Ara són fites indispensables, així com els números, magnífics. Un Fred Astaire i una Cid Charise en tot el seu esplendor. Total una esplèndida pel·lícula. Un cop més, gràcies Rafel per haver-nos donat la pista de l'esdeveniment.
A mitja sessió em vaig posar a fer exercicis de peus com en els viatges transoceànics als avions perquè sentia que m'estava quedant quadrada, o més aviat piramidal (peus enormes i cap petit).
Va ser un dia en que podia dir : yo, a los palacio subí y a las cabañas bajé... cansada però tan a gust!
A mitja tarda ja erem de tornada i llavors sessió doble a la Filmoteca, ja en sabeu el programa, una mica desemparats perquè el nostre crític cinematogràfic (i moltes coses més) no està fi i no pogué venir. Ens preguntavem, després si les melodies de la pel·lícula van ser creades per ella o si va ser un recull de les més conegudes del moment. Ara són fites indispensables, així com els números, magnífics. Un Fred Astaire i una Cid Charise en tot el seu esplendor. Total una esplèndida pel·lícula. Un cop més, gràcies Rafel per haver-nos donat la pista de l'esdeveniment.
A mitja sessió em vaig posar a fer exercicis de peus com en els viatges transoceànics als avions perquè sentia que m'estava quedant quadrada, o més aviat piramidal (peus enormes i cap petit).
Va ser un dia en que podia dir : yo, a los palacio subí y a las cabañas bajé... cansada però tan a gust!
Paso a contestar las preguntas que os hicisteis después de ver “Melodías de Broadway 1955” (que su título original es “The Band Wagon” y es del año 1953. Aquí se le añadió lo de 1955 que fue el año en que la estrenó Filmax que se la compró a MGM para distribuirla).
ResponEliminaLos guionistas fueron Betty Comden y Adolph Green. Se retrataron y parodiaron así mismos y sus papeles estuvieron representados por Nanette Fabray y Oscar Levant (a Levant lo recordaréis seguramente en el papel de pianista cómico amigo de Gene Kelly en “Un americano en París”).
Cyd Charisse: Este fue su primer papel como protagonista en un film.
En cuanto a Jack Buchanan que tiene el rol del director de la compañía y primer intérprete, obsesionado con Fausto: ese papel estaba pensado en un principio para Clifton Webb. Por suerte no fue así. Su número “Triplets” con Fred Astaire y Nanette Fabray (los tres enanos vestidos de bebés) era un número que Buchanan interpretaba en su show de Broadway “Between the Devil” en 1937.
La idea de representar de aquella forma la canción “A Shine On Your Shoes” un momento muy visual, con las máquinas del parque de atracciones y el limpiabotas, fue idea de Fred Astaire.
Y “Dancing in the Dark” bailado en el Central Park (con una enorme delicadeza en la forma de comenzar a bailar y como termina el baile) es mucho más lírico que el que bailó Astaire con Ginger Rogers en los años treinta.
Música y canciones son de Schwartz y Dietz que compusieron en los años treinta y que ya se han utilizado en otros films algunas de ellas, excepto el número estrella “That’s Enterteinmen” que la compusieron exprofeso para el film y lo hicieron en 30 minutos, en el mismo plató, a requerimiento de Fred Astaire que quería algo parecido al clásico y típico “There’s No Business Lihe Show Business”. Realmente increíble lo que puede suceder cuando se está en estado de gracia.
Rafael
Rafel desitjo ja estiguis en forma, us varem trobar a faltar a la Susi i, a tu per les preguntes que ens feiem i que ara has contestat. Magnific el musical. El que no diu la Mª Dolors és que a les set iniciarem amb la peli "Plein soleil/ A pleno sol" amb un molt jove Alain Delon, intriga, assassinat i de tot, amb l'aparició per primera vegada del personatge de ficció Tom Ripley, creat per Highsmith. Amb tanta moguda el mini sopar es va quedar sobre la taula del bar, sense temps d'acabar-lo... Un sacrifici tolerable.
ResponElimina