diumenge, 17 d’octubre de 2010

Tresca i verdesca

El laberint més complet i perfecte és una esfera


La Marisa, la M. Teresa i jo hem anat a veure Laberints, l'exposició del CCCB.
És un recorregut, laberíntic, pels diferents espais, formes i técniques en que el laberint s'ha presentat al llarg dels temps.
El laberint, que no deixa de ser una forma artificial, s'ha convertit en un símbol universal dels més secrets sentiments humans. Ve a ser la representació de la vida, dels camins que hi ha en ella i que amb marrades i atzucacs, ens duen al centre on hi pot haver la recompensa o la lluita més aferrissada. La gràcia d'un laberint està en saber sortir, evidentment, però el recorregut, la incertesa, l'interès, la por, l'angoixa, el desig, el misteri... totes les emocions humanes, estan consensades en el camí. Els laberints són la imatge de l'home que recerca.
Aquesta exposició és una incursió simbòlica i física al laberint o laberints en que es condensa la vida. Des dels més antics i simbòlics fins a la ciutat, a Internet, el cinema, els laberints naturals com ara el cervell o les neurones... Com diu Jorge Wagensberg en el catàleg : deixar rastre és construir un laberint, seguir el rastre és resoldre'l.
En el paradigmàtic laberint del Minotaure, Minos engarjola Dèdal (el constructor), juntament amb el seu fill Ícar, per creure'l culpable de la fugida de Teseu. Dèdal va confeccionar unes ales de plomes i cera per poder sortir d'allí volant ja que els camins de la terra els hi estaven barrats. Ícar, emborratxat de plaer, volà massa alt i el sol va desfer les ales; va caure al mar i morí. La "moraleja" del mite està servida.
Com sempre, el nostre particular fil d'Ariadna ens du al llibre i Borges explica que un dia, un escriptor xinés va anunciar que anava a rscriure un llibre. I després que anava a construir un laberint. Tothom va creure que es tractava de dues obres, sense pensar que llibre i laberint són un mateix objecte.
I acabo, citant Nietzsche: Si volguessim assajar una arquitectura modelada segons el patró de la nostra ànima, el laberint seria el nostre arquetip.

3 comentaris:

marisa ha dit...

No us la perdeu; és un fantàstic recorregut del qual vaig sortir amb el cap un xic tèrbol. Angoixant el cub transparent a on es veien milers i milers de formigues que sortien per un forat i anaven a parar a un laberint; cap d'elles havien aconseguit arribar al centre. Emocionant la Alameda de la Memoria al Perú dedicada als molts i molts morts a mans de la guerrilla. Pedres blanques que la gent agafa, escriu el nom del seu familiar i la torna a deixar. Nostàlgic el Laberint vegetal de Pisano a Stra que la Ma. Dolors havia vist. Interessant el lligam de Música i Laberint amb la partitura de Guillaume de Marchant "Mon fin est mon comencement" de l'any 1.350. Original el Laberint a la Memòria de Borges fet a Mendoza (Argentina) amb el seu nom i el de Maria Kodama retallats a la gespa. A més a més dels impressionants de la Catedral de Reims, Amiens, Lucca, Pontremoli, Auxerre, Chartres, Saint Omer, Saint Quintí, etc. I una curiositat: algú sabia que a la Sagrada Familia hi ha una columna de Subirachs acabada en un laberint? Nosaltres tres ho ignoràvem. Us la he posat en entrades anteriors. L'hem d'anar a buscar abans no passi l'AVE.
Jo també acabo amb una frase que presidia una paret, de la qual no sé l'autor: EL CERVELL ES VA INVENTAR PER SORTIR DE CASA I LA MEMÒRIA PER TORNAR A CASA.

Maria Teresa ha dit...

Magnífiques les dues en els comentaris, no afegeixo res, al sortir la sorpresa de la bola immensa que la Mª Dolors ha retretat, on s'explica que el laberint més complet i perfecta és una esfera. He decidit tornar-hi.

Blanca ha dit...

jo també vull anar-hi!!!!