L'arpa i les seves vibracions, 112

RÚSSIA, 3 

Teatre i Ballet

Malgrat el tragí que portàvem cada dia, alguna nit ens animàvem a fer una  sortida per caminar fins a un cafè proper i prendre un vaset de vodka, hem agafat el final del temps de les nits blanques, temporada de màxima claror. A les cinc del matí, el sol ja ens despertava al entrar a raig en la nostra habitació i, a les onze de la nit encara si veia sense llum. A Sant Petersburg un petit grup ens animarem a anar al ballet. Què menys que veure in situ, en  un dels teatres més prestigiosos ,un ballet en la terra bressol d’aquesta dansa. Maria la nostra guia ens  va proposar anar al teatre Mariinsky, que aquella nit representaven “El llac dels cignes”. Els ballarins de primera estaven de gira per Europa, però ens acontentàrem amb veure joves ballarins de segona. Els més crítics del grup i entesos en l’art ,trobaren algunes deficiències, sobretot en la part masculina, no del paper del príncep, sinó dels altres actors. Jo no tan entesa vaig gaudir de la nit, sumava el fet de estar a Sant Peters burg una nit d’estiu, dins un teatre que recordava una bombonera, tot ell folrat d’or i vellut vermell, un estol de músics russos  davant de l’escenari tocant en directe la música de Txaikovski, decorats de colors molt cromàtics, amb una bona coreografia,  i  ballarins amb un acurat vestuari segons els seus papers; que un fes un ballarí un salt mal  destre, la veritat no disminuïa el plaer de la nit. I el final feliç entre el príncep  Sígfrid i Odette. Potser sóc una romàntica, però si no ho era aquella nit, quan tornaria la ocasió de ser-ho?

Aquest  teatre és un dels símbols de la cultura russa i un dels més antics del país. Inaugurat  en el 1860 va ser el primer teatre il·luminat amb gas. Destruït per un incendi el tsar Alexandre II ,va ordenar la seva reconstrucció  i, el regalà a la seva filla Alexandrina, per aquest motiu, també se´l anomena teatre alexandrina.

Us he descrit una cara amable de Rússia, un altre dia escriure la més fosca que conviu  amb aquesta.

L'arpa i les seves vibracions, 211

                                                        Plaça Roja de Moscou

RÚSSIA,2

Per la Marisa seguidora dels meus viatges i, per tots els qui us pugui interessar, tal com vaig dir-vos ahir el Salvador  Sorrosal i la Marta de Luna, la seva dona, cada u en el seu blog aniran comentant el viatge a Rússia amb més elements que els meus; aquesta vegada jo no duia màquina fotogràfica, a última hora al buscar-la vaig caure en el compte que el lladregot que va entrar-me per la finestra, també me la havia pispat, així que depenc  de les fotos dels amics. Crec que entre els tres la crònica pot ésser completa , i donar-vos  la  visió de la Rússia actual que nosaltres hem captat.

La plaça Roja és el centre de la vida de Moscou. L’hen visitada de matí, de tarda i de nit il·luminada, cada hora té la seva gent i el seu encant. Té una extensió de 74.831 m2 de superfície,695 m. de llarg i 130 d’ample. Al seu voltant les muralles del Kremlin, la Catedral de Sant Basili, el magatzem GUM, (el nostre refugi quan teníem calor i podíem gaudir en algun cafè del seu interior d’un gelat o una beguda freda), el mausoleu de Lenin, anomenat “l’avi Lenin” que vam visitar casi sense fer cua, ja que la seva memòria sempiterna a tota la ciutat, allí queda plasmada davant un cos embalsamat, amb màscara de cera a la cara i a les mans, la dreta amb el puny tancat, l’esquera amb la mà oberta. És un monument modern, de granit  granat, aixecat el 1924, any de la seva mort, però que incorpora elements de l’antiguitat com la Piràmide de Zóser en Egipte i la tomba de Cir el Gran. Hem après de la seva tradició, al veure els rams de flors de les diverses tombes al seu voltant d’altres alts càrrecs polítics, Stalin i demès, que per ser correcte, els rams de flors portats als difunts han de ser sempre de flors  senars i guardar els rams de flors parells pels vius, així un enamorar sols por regalar 2, 4 o 6 roses a la seva estimada, del contrari la faria morta.

La Catedral de Sant Basili, construïda per mandat d’Ivan el Terrible, s’aixeca al sud de la Plaça Roja: La torre del centre, en forma de pinya, està rodejada per nou copules de diferents tamanys i colors.  A destacar els frescos dels segle XVI que poden contemplar-se en el seu interior. Completen el perímetre de la plaça el Museu Històric de l’Estat

                                                         Mausoleu de Lénin

LA TRESCA I LA VERDESCA

El meu paisatge també pot ser l'ombra d'un núvol, com diu el poeta Ibn al Mu'tazz:

Per ventura, el món 

no és sinó l'ombra d'un núvol que,

si bé el famolenc d'ombra gaudeix,

tot seguit es dissol.

Podem viure l'eternitat en la fantasia. La intensitat en el convenciment del que fem. L'aventura en l'exercici de l'amor. I, encara que tot sigui efímer, no és motiu per deixar-nos anar a la insensatesa de la inèrcia. És millor procurar viure bé.

l'arpa i les seves vibracions,, 210

RUSSIA

Dir que Rússia és gran, és no dir res, davant dels 22.100.900 kilòmetres quadrats dels que 5.269.100 són europeus i la resta asiàtics. Nosaltres hem recorregut  durant onze dies, una mínima part,  la més coneguda i turística. L’avió va aterrar a l’aeroport internacional Sheremétievo de Moscou capital de la Federació russa a la riba del riu Moskva en ple cor del país, a 40 km. del centre segons els embussos es pot tardar de mitja hora a dues hores fins arribar a l’hotel. Diferencia horària de dues hores més respecte a nosaltres.

El tren que veieu ens va porta el sisè dia de la nostra estada, de Moscou a Sant Peters burg   en ple golf de Finlàndia, en el mar Bàltic. És un tren d’alta velocitat, anomenat  Sapsan, nom que traduït al català vol dir falcó peregrí ,el nom de l’ocell més ràpid . Fabricat per Siemens  té 554 seients còmodes,  deu vagons, vagó restaurant i serveis . Amb una velocitat variable de 250 km/h. nosaltres van tardar unes cinc hores per  fer el recorregut, tot parant en cinc estacions durant el trajecte. Veureu que el bitllet és nominatiu, tot està controlat.

Hem après o recordat amb les nostres diverses guiés, totes ben preparades, la historia dels víkings, els eslaus, els tàrtars i els tsars , el comunisme que va transformar el país en la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques, tot sobre Lenin, Stalin, Brezhnev, Gorbachov i la progressiva obertura fins al dia d’avui amb Putin. Resumin una macro historia que ens ha fet sortir fum del cap.

Intentaré explicar-vos algunes vivències,   són tantes i tan diverses que no en serè capaç de totes. Contarem però amb el Bloc d’un dels companys i amic, el Savador Sorrosal, que com altres anys que hem anat plegats, farà  més extenses les explicacions, amb fotografies i música. Ja us avisaré quan inici el relat.

LA TRESCA I LA VERDESCA

El meu paisatge és com una pàgina  amb herbes i arbres i un cel més o menys blau. A sobre s'hi superposen diversos fulls transparents, que com telons, acaben de donar la perspectiva de conjunt. Un és ple de nens fent diverses coses, un altre amb pares i mares, un altre amb mi a la meva tauleta i l'ordinador obert... Aquests fulls són movibles i fan que els diferents personatges i objectes de l'attrezzo  es combinin donant lloc a situacions diverses. El ventijol que mou les branques fa suportable la calor espessa i a penes audible en mig del soroll ambiental. De tant en tant un xiscle més agut de la Mina o el Juli, la serra mecànica que fa anar el David, la polidora, el carraspic del Marc convalescent, soroll d'espases i escuts de fusta, lladrucs del gos de l'Iu, el petardeig de la moto del Pau que arriba; tots ells anuncien el proper crit de "ja ens podem banyar" que està a punt d'omplir-ho tot de clapoteigs i esquitxades mentre l'arros bull. Son els colors, les olors, els sorolls i els batecs del meu estiu, lluny dels que podria trobar, per exemple en un balneari perdut, en el Monasterio de Piedra, al Pirineu o en un altre lloc semblant. Són els meus sorolls, detestables en algun moment, suportables en d'altres i sempre entranyables perquè son els dels meus, els meus sorolls superposats al fons de les fulles de la figuera, per exemple i fan el meu estiu, aquell estiu que encara és ben present i ja començo a enyorar perquè sé que va cap a la seva fi.

LA TRESCA I LA VERDESCA

M'he fet una reproducció de butxaca per anar-la mirant de tan en tant i recordar com he d'actuar en les relacions familiars. No em va pas malament.

LA TRESCA I LA VERDESCA

https://plus.google.com/photos/112081528338466629683/albums/5773155785926031121
Avui diumenge, a La Vanguàrdia (diners) surt un reportatge de Cal Garriga de Saifores, aquell hotel singular d'uns holandesos que l'han fet decorar i és magnífic. Us envio unes fotos fetes per mi ja fa uns anys perquè ho veieu millor.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Lecciones de cosas: figuras literàrias

   Hi ha tres coses que voldria fer durant les vacances: llegir el diari mentre esmorzo i sense destorbs que ho interrompin, banyar-me sola i tranquil·la i poder-me posar a l'ordinador amb una certa perspectiva de temps a esmerçar. Sabeu què és la utopia? doncs aquí teniu tres exemples clars.
Per a la primera em cal anar a Llorens i ja que hi vaig, el pa, uns espaguettis, mantega, formatge ratllat, aigua bona... son les onze quan em poso a esmorllegizar. El bany, amb una mica de sort és un crit de treieu els espaguettis, si us plau. I de l'ordinador, no hi ha més que veure-ho. I del conte o novel·la, tinc només unes vint pàgines i gens d'inspiració.
   A la nit, no hi ha res que no tingui el seu costat bo, dormo com si m'haguessin planxat. Com és això?

LA TRESCA I LA VERDESCA

No us esvereu, no és una imatge porno, són angines.

ENSURT

   Ahir no vaig escriure, va ser un dia d'ensurt. El Marc, venint a Saifo amb la Isa i el Juli es va desmaiar conduint; la Isa va poder donar un cop de volant i es van estampar, per sort a molt poca velocitat (recordeu que la Isa està embarassada) contra el quitamiedos de l'autopista. No es van fer res però és clar, policia, grua, ambulància cap a l'hospital Moisès Broggi de S. J. Despí, i cinc hores per constatar que el Marc no s'havia fet res i que el desmai era degut a una pujada sobtada de febre (te unes angines de cavall), la calor, baixada de tensió etc. La Marta i jo vam baixar pitant de Saifo i vam dedicar la tarda fer la mitja marató de passadissos d'hospital. Després, ja amb el Marc recuperat però zombie de febre, altre cop a Saifo a passar la setmana de "vacances" que li resten.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Diumenge ocupat sense fer res. Hem sigut molta gent però jo com a convidada aprofitant les prerrogatives de diguem-ne convalescent. Era l'aniversari de la Meri i també ha vingut una de les meves filles de plàstic amb les seves nenes, que viu a Singapur i està aquí de vacances. Feia més de quinze anys que no ens vèiem, oh estàs igual, igual... cosa que vol dit que ens reconeixem. Som dotze (ahir disset), sort que els nens creixen, però ara és alló de les dents, aneu-vos a fer el llit, guardar la vostra roba, i els deures? , vinga a carregar els plats a la màquina, què feu aquí sembleu vells d'un geriàtric etc, les delícies de fer d'àvia. Per cert el Marc i la Isa estan embarassats, o sigui que és la guerra, más madera. El meu paper de marujona i àvia d'estiu segueix,  amb el petit respir del meu tête a tête amb el capità Nemo i ara amb el Vila Mates que el tenia a mig llegir i l'he començat de nou. He repassat tots els contes perquè en la Mina tinc una tirana implacable; fins i tot l'he empès amb la Beatrix Poter. Només em queden les nits per... veure les pelis que tinc pendents. C'est la vie. I que duri.

PANEM ET CIRCENSES

Durant un temps vaig entrar aquí per explicar el llibre que acabava de llegir. Després no vaig continuar. Però avui ho faig perquè n'he llegit un que m'ha agradat molt. Es diu: EL LECTOR DE JULIO VERNE d'Almudena Grandes i és la segona entrega de la serie "Episodios de una Guerra Interminable" (la primera es titula INÉS Y LA ALEGRIA). És la història d'un nen de 9 anys, fill d'un guàrdia civil, l'any 1947. Explica com era la vida en aquells anys a la Sierra Sur de Jaén, les delacions, la llei de fugues, els maquis, els vencedors i els vençuts...me'l vaig llegir en tres tardes, no el podia deixar. Ara tinc ganes de llegir la primera. No havia llegit res d'Almudena Grandes però m'ha semblat molt ben escrit. A més a més explica que moltes de les escenes, personatges i llocs que apareixen són reals tot i que amb els noms canviats perquè amics i coneguts seus li han proporcionat les dades. El recomano.

LA TRESCA I LA VERDESCA

D'aquesta setmana encara em queden coses per contar-vos:

- Dilluns vaig aprofitar que era a Barcelona per anar al MACBA perquè tenia mono d'exposicions. Com sempre, l'oferta era variada, fotografies, reportatges records...

El primer i el que més em va agradar, és l'exposició de Lluís Claramunt, un pintor del que he descobert els seus dibuixos, traços en l'espai, intuïcions, la presència humana feta essència que es converteix en pura abstracció tot i ser realista. Línies i grafismes que en principi costen i quan els penetres et duen pels camins de l'anat eliminant el que no cal fins arribar a l'essencialitat màxima que crec que és la lliçó que ens mostra.

- Un reportatge rodat per Roberto Rossellini al Pompidou quan el van inaugurar. És un recorregut absolutament objectiu, amb la única "música" dels comentaris dels visitants. Es podria titular Què veu, pensa i sent algú quan va a un museu. De tot hi ha.

- La re-visita del reportatge de la trobada a Eivissa el 1971 quan es va celebrar el famosíssim VII Congrés del Disseny industrial. El vaig veure en el seu moment i m'ha interessat de nou. Fites pel record.

- El reportatge del muntatge de l'escultura gegant de Rita Mc Bride a Munic. No mostra només l'obra i l'enginyeria de la seva construcció sinó que es converteix en una reflexió sobre el paper de l'arquitectura en les ciutats i la seva funció.

- També les fotos maquetes i plans de la visita de Le Corbusier   i Gean Genet a Barcelona a començaments dels anys 30. L'arquitecte havia de confegir un pla de reforma de la ciutat per modernitzar-la i a l'escriptor , l'experiència dels baixos fons de la ciutat el van dur a escriure Diari d'un lladre. Dues visions contraposades, dues personalitats molt interessants i un projecte que com tants d'altres va estroncar la maleïda Guerra incivil. No sé si és nostàlgia del que no he viscut però el pas de gent tan important, i que era sovintejat, feien de Barcelona una ciutat cosmopolita i amb una empenta de futur que evidentment m'hagués agradat conèixer. Quina llàstima!Que decebedor devia ser pels nostres pares aquest aturar les màquines amb sinistre total. Una debacle de la qual encara en patim les conseqüències.

L'arpa i les seves vibracions, 209

                                      ENIGMA

Marxo de Vacances amb uns amics, a un país on usen l’alfabet ciríl·lic, aquell que va crear sant  Ciríl  apòstol dels eslaus  (826 – 86). Sota Pere el Gran i desprès de la Revolució es va simplificar, actualment  té 33 signes.

Fins la tornada, cap a la segona setmana d’agost,  espero tenir per llavors, moltes experiències per posar al blog.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ahir, un episodi de pujada de tensió em va deixar prostrada en un món que no parava de rodar, francament desagradable. Ja recuperada, segueixo trobant que el món roda però al revés, cosa que m'omple de perplexitat. Perquè:

• és normal que no es demani als propietaris la neteja dels boscos i després correm-hi tots quan es cremen?
• és normal que es retalli en dotació als bombers, nòmines, etc i els sous dels seus caps continuin com sempre o només amb una retalladeta per quedar bé?
• és normal, després del que acabo de dir, que res no canvii?
• és normal que ara es comenci a dir tímidament que allò de Bankia...?
• és normal que tornem a perdre el temps pensant en la Diagonal quan hi ha tanta cosa de primera instància a resoldre?
• és normal que no sigui la creació de llocs de treball la prioritat del govern?
• és normal demanar uns diners que se sap que no es podran tornar i que caldrà demanar-ne més i més cars per anar fent cada cop la pilota més grossa?
• és normal ser normal quan res no ho és ?
• és normal que res dels que hauria de ser normal no ho sigui?
• és normal que m'entesti a fer-me aquestes preguntes?

L'arpa i les seves vibracions, 208

                                     Sala de l'Estatut de Núria 
Avui un xic de història de casa nostra. Fotografia del saló d’estar  de l’Hotel Vall de Núria, ideal per tertúlies, amb un recull grà fic de la redacció de l’Estatut de Catalunya del 1932.Cada tarda hi preníem un cafè i una  copeta d’herbes de Núria amb gel, tot un plaer gastronòmic. Les parets plenes de quadres fan referència als fets de la signatura del conveni el 20 de juny de 1932. Una vitrina amb fotografies de l’acte i els seus promotors i grans defensors, més o menys ve a dir que…

L’estatut va ser impulsat pel llavors president (provisional) de la Generalitat, Francesc Macià, just desprès de la proclamació de la II República. S’obté ,així, el primer Estatut redactat per Catalunya. La comissió, presidida per Jaume Carner, es completava amb Rafael Campalans, Pere Corominas, Marti Esteve i Antoni Xirau, acompanyats de Joan Lluhí i Pere Mestres.

Val a dir que és un recó que recorda el que volíem ésser i fa pensar en el que som ara.

Últim apunt de Núria al blog.

L'arpa iles seves vibracions, 207

                                              NÚRIA: primer text conegut

El primer text narratiu sobre l’origen de Núria, és l’anomenat “ Llegendari de Núria”, text anònim de la primera meitat del segle XIV dipositat al Santuari, escrit sobre pergamí en dialecte llemosí. Tot i que no s’ha conservat, avui se’n té constància  gràcies a Narcís Camós. Coneixedor del text antic va ser el primer transmissor d’aquesta historia mitjançant l’obra “Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña” editat a Barcelona el 1657 i reeditat a Girona el 766, on descriu totes les capelles i tots els Santuaris marians existents al Principat de Catalunya i que ell recorregué personalment.

Narcís Camós religiós dominicà i escriptor, residí al Convent de Santa Caterina de Barcelona. (Girona 1621 – Barcelona 1664)

LA TRESCA I LA VERDESCA

No hi ha foto possible que pugui reflectir la impotència

Això sí que és una retallada

Seguim en la calma tensa de les notícies. Per sort la ratlla que delimita el foc està fora de Cistella encara que a molt pocs quilòmetres.
Jo crec que en aquests casos la segona cosa més tremenda és el desconcert. Ningú no sap què s'ha de fer, es reben ordres contradictòries, cal tenir les maletes al cotxe per si de cas, sabent que la carretera és tallada per deixar pas als vehicles de salvament, el fum que ho envaeix tot, el dissimul davant de les preguntes d'uns nens que saben més del que deixen endevinar, el fer el cor fort ... i sobretot la part de culpa, remordiment o com en volgueu dir, de saber-nos estalvis, de saber amb un cert alleujament, confessem-ho, que no som nosaltres qui hem perdut la collita, els animals, les esperances, el futur. I també la culpa solidària de la falta de previsió que, efectivament està fora del nostre abast però que també ens pertany per no haver demanat acció, diners, comptes... a qui els té i els administra , figura, en el nostre nom.

La impotència com a lema de les nostres vides. Que lleig!

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ahir al capvespre, tornant de Sant Julià, anàvem comentant la bellesa dels camps acabats de segar i el goig que devien sentir els pagesos amb la pallissa plena i la feina de tot l'any a punt per viure'n tot el proper. Arribo a casa (a Barna) i engego la televisió i em trobo amb l'horror del foc a l'Empordà . Una dutxa freda  que tant de bo pogués enviar cap allí. I avui, ja a Saifores amb el David i la Marta, la Marta compungida perquè la seva germana amb dues nenes petites, viu, tot l'any, a Cistella. Han estat i estan encara, confinats a casa, voltats de flames a pocs quilòmetres, el desconcert general etc...No passen deu minuts que no li truqui de pur nerviosisme. No cal dir que tot i que no els passa res, de moment, estan passant un veritable calvari.
Banyar-se a la piscina, avui és una mena d'estat de mala consciència.
Mare Natura, és molt sàvia però a vegades es comporta com una madrastra d'allò més cruel.

L'arpa i les seves vibracions, 206

                                                    CURSA DE L’OLLA DE NÚRIA

Si algun excursionista i/o muntanyenc experimentat em llegeix, riurà de la meva ignorància, ja que fins el diumenge 15 de juliol no havia sentit a parlar mai de la cursa de l’Olla a Núria.

A les 10 de matí junt amb la meva germana i una amiga arribàvem a l’aparcament de Queralbs i, tot  que per la carretera havíem vist una corrua de cotxes aparcats en les voreres i en els llocs més estrambòtic, als dos aparcaments de dalt no hi cabia ni una agulla. Què fer? Tornar a Ribes? Vaig intentar parlar amb el guardià del pàrking i tres negatives seguides, finalment al veure’ns grans i amb poca visió la meva amiga, va concedir-me un canaló de terreny entre dos cotxes–vivendes molt grans alemanys. Imagineu una hamburguesa planxada entre dos papers transparents i veureu el meu cotxe aparcat entre els dos gegants.

Un cop baixarem del cremallera trobarem la resposta al nostre interrogant, just arribaven els primers corredors ,entre aplaudiments de la gent,  de la cursa internacional organitzada per UE de Vic dins del Mountain Running Internacional Cup: 1º vencedor masculí Marc Pinsach amb 2h.17' 19’’ i femení Marta Garcia en 2h.59’21’’. Davant del Santuari la meta d’arribada,el pòdium i diverses casetes de tota mena d’estris de muntanya.  L’esplanada plena a vessar de gent, famílies senceres, criatures petites entre mig de les cames, avies,  cosins, cotxets, etc. Poc a poc arribaven els juvenils i els infantils amb recorreguts a la seva edat. Premis, condecoracions i dinar picnic a tots els racons possibles. A les sis de la tarda no quedava ningú i la tranquil·litat ens va donar la benvinguda. Vaig tornar a Queralbs al matí següent  a rescatar el cotxe, restava tot solet allí al mig del gran aparcament,  tenia una rascada lateral feta pel  cotxe alemany suposo que al marxar, vaig optar per un lloc a l’ombra i cremallera amunt altra vegada.

S’anomena l’Olla de Núria l’espai entre set pics: Fontalva, Embut, Finestrelles ,Eina, Noufonts, Noucreus i Fontnegre. El nostre poeta Maragall li diu “la plana més bella”

La fotografia correspon a la cursa del 2011 i la ratlla vermella que és veu és una senyera posada a terra de grans dimensions. Desprès la baixen i presideix la plana a l’hora del dinar.

PANEM ET CIRCENSES

Dimecres passat vaig assistir a un assaig general d'AIDA al Liceu. El meu cosí n'és el director. Veure'l donant instruccions ara al director del cor, ara a uns dels que feien de guerrers, controlant els televisors, seguint la partitura, va ser un goig. Ens va col·locar en la primera fila de l'amfiteatre i en cada entreacte venia a explicar-nos què veuriem a continuació, els fragments que més li agradaven, fent-nos adonar d'algún detall...
La tècnica del "trampantojo" o "trompe l'oeil"del gran Josep Mestres Cabanes, la soprano Sondra Radvanovsky considerada la millor Aida del moment, la breu però vibrant intervenció de Joan Pons que es retira amb aquesta obra, la resta d'intèrprets molt dignes, la magnificència del Liceu que no havia tornat a veure després de la restauració, el Saló dels miralls que no coneixia, tot plegat va fer que les més de cuatre hores passessin en un instant.
El dia anterior, dimarts 17, havia estat l'aniversari del meu cosí i en el moment de la Marxa Triomfal quan l'escenari s'omple de gent per donar la benvinguda a Radamés, la música es va interrompre i va començar a sonar el "cumpleaños feliz"; tant des de dalt com des de la platea van saludar-lo amb aplaudiments. Us imagineu quina emoció?