dimecres, 12 de gener del 2011

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 79

FILIGRANA ORNAMENTAL D’UNA VÀNOVA

Avui m’uneixo al reportatge de llits, de la Mª Dolors, amb aquesta curiosa fotografia de la nostra habitació en l’hotel d’Amman. L’última nit de la nostra estada, la cambrera jordana va demostrar així la seva simpatia envers nosaltres. Va deixar el llit preparat tal com el vèieu. És curiós que amb un teixit gruixut , tipus damasquinar, amb ratlles verdes i daurades, és pugui fer amb les mans un prisat tan original sense arrugar la part de la gira, els petits plecs eren simètrics. Si voleu provar-ho és molt difícil.

Les destinatàries del llit davant aquesta manifestació ornamental ,per tal de no malmetre-la han optat per desaparèixer…

Tresca i verdesca



Perfi un polític que parla de política!
I sense embuts, clarament i amb esperança i claredat, sense amagar les pegues i mostrant també la seva il·lusió, bàsica i indispensable. Fa i es fa preguntes. Lúcidament fa anàlisi de la situació i de les conseqencies que tot plegat tindrà o pot tenir per al país, per al, fins ara, seu partit i per a ell mateix.
Que quí? : Ferran Mascarell.
Acaba la seva secció La cultura de la cultura que ha anat fent a La Vanguàrdia amb aquestes paraules : Politicament serà complicat, culturalment pot ser profitós, personalment difícil.
És una aposta arriscada però viable i en les seves mans, crec, possible.
Gràcies Ferran, el meu vot de cionfiança el tens, total.

dimarts, 11 de gener del 2011


TODO ES POSIBLE EN PARÍS

15
Siempre nos quedará París


Entraron en un pequeño cine del Barrio Latino. La película estaba empezada, les dijeron. Da igual, respondió él. Cuando entraron, en pantalla se hallaba Humphrey Bogart, diciéndole en aquel preciso instante, a Ingrid Bergman: “Siempre nos quedará París”. Llegamos justo a tiempo, se dijeron. Por eso habían entrado en aquel cine, pura y simplemente, para escuchar esta frase. Sino la más famosa, una de las más bellas y famosas que jamás se dijeron en la oscuridad de las salas cinematográficas. Una frase, que a sus setenta años, se la hicieron suya. Sería para ellos dos, de ahora en adelante. Solo que él nunca supo recitarla, aunque lo intentó, con aquel tono de voz que le puso Bogart, y le pidió excusas. Cuando estaba a punto de terminar la película vino un acomodador y le dijo: “Señor, fuera hay un empleado del Louvre que desea hablar con usted”.

Tresca i verdesca

Amb això de no trobar-me bé he reflexionat molt sobre llits. Us en mostro uns quants :





Això és allò dels somnis líquids? Glubs !

*************


A qui se li acut fer el salt del tigre amb un llit així? I jo, ara què hi faig a les Seychelles?









***************************

Et menjaria trossets amb salsa de mostassa i mantega fosa


*****************************************


En X? el vaig deixar, era tan egoïsta!

******************************
Aquets setmana li toca a ell de fer el llit






************************************


Per a roncadors de Fòrmula 1






*************************



Viento en popa a toda vela, no corta el mar sinó vuela, un velero bergantín... Es mi barco, mi tesoro, es mi diós la libertad, mi ley la fuerza del viento, mi única pàtria el amor.


*************************




Primer aprofitem-lo, les carbasses vindran després. O no.











Un dubte existencial:
Vendràn tiempos mejores? o Cualquier tiempo pasado fué mejor?

Tresca i verdesca


Saporli popette, la pompe de la

biciclete

Havia estat força dies sense trobar-se bé: afonia, oïda tapada, tos, mal de gola i totes les seqüeles de la febre i l’estada al llit. Una rara curiositat la neguitejava en les estones de relativa consciència: l’obsessió per les desaparicions que estaven mostrant els seus amics escriptors últimament. No sé si per efectes de la febre però no acabava de saber mai qui era el desaparegut (o la cosa) i si allò era un efecte imaginatiu o la més espessa i aclaparadora realitat. Tot era possible. Millor dit, qualsevol cosa era possible si volies. I ella tan pragmàtica habitualment se sentia atreta per “allò” que no sabia com anomenar però que indubtablement havia fet acte de presència també a casa seva. Com que encara no se sentia bé del tot aprofitaria per intentar esbrinar les claus d’aquell envitricoll. Primer i ja per un costum assolit obrí el seu mail i allí, com a primera troballa una foto d’una taula solitària en la que figurava que hi eren TOTS (?) I per més inri l’anomenaven, a ella, que aquell dia era al llit. I el millor, o pitjor de tot era que efectivament sentia que hi era, que hi havia estat, encara que després no li sortís de què s’havia parlat ni què havien dinat ni res de res.

A continuació tot el matí va ser una confusió de receptes perdudes que apareixien en els llocs més inversemblants, de trucades contestant a qui no havia preguntat. I una sensació rara en el seu cos que no sabia si era mal d’esquena o una luxació a causa de la tos o què. M’aniré a estirar una estoneta. I quan va pujar, a l’habitació a sobre el llit ja hi era. Si, sí, ella mateixa, ja hi era. Ehhhhhhhh? La va deixar dormir i es va fer un tè i una torrada que li va sentar molt bé. Demà ja sabia què faria: es deixaria al llit i se’n aniria al cine i de retruc a sopar a fora. Ja eren massa dies sense sortir de casa. Potser si tenia sort, quan tornés, l’altra li hauria escrit alguna cosa pel bloc i potser també per la novel·la. Què passaria, recordaria les notícies del dia si les havia llegit l’altra? I “la sèrie” de televisió? Bé, cap problema. Si no era així sempre podia veure-la per Internet. Això d’haver perdut un cos era fantàstic, ara n’havia guanyat un altre. I el que no fes un faria l’altre i quan estigués bona del tot podria escriure el doble de fins ara i llegir també el doble i tot doble. Però també dormiria doble? I menjaria doble? I patiria doble? Ai no sé, no sé si Virgencita que me quede como estoy. Esperaré uns quants dies a veure què. De moment me’n vaig al llit a treure d’una patada aquella dropa, a veure si no podré ni descansar a casa meva! Ai, quin mal. Qui és que em dona patades?

EJEMPLO DE SILENCIO POÉTICO.
PERTENECE A
"SEDA"
DE ALESSANDRO BARICCO

Solamente silencio a lo largo del camino. El cuerpo de un chico en el suelo. Un hombre arrodillado. Hasta las últimas luces del día.

dilluns, 10 de gener del 2011


TODO ES POSIBLE EN PARÍS

14
En la librería


Más que una visita, fue un encuentro con los grandes. Así se lo tomó, desde el primer momento en que puso el pie en aquella librería que nada tenía que ver con las muchas otras que él conocía. Los lectores deambulaban por los estrechos pasillos y las pequeñas salas, siempre repletas a rebosar de libros, caminaban con lentitud, allí el tiempo se había detenido. Dijo que, el tiempo real se quedó fuera en la calle. Las manos buscaban los libros. Los libros esperaban que los rescatasen. Las estanterías soportaban imperturbables su gran peso literario. Habían manos que encontraban su libro y ya no lo soltaban hasta la hora de pagar. Pero también podía surgir la música. La de un piano que esperaba. Esperaba paciente que alguien lo quisiese tocar. Y al poco, ese alguien llegó, puso sus dedos sobre el teclado y lo hizo sonar. Sonó una vieja pieza de jazz. Él sintió que era lo apropiado y se dijo convencido: ¡Sí, sí señor!
En una repisa cercana, un libro sobre Hitchcock, otro sobre Sondheim y un tercero sobre Pier Paolo Pasolini. A primera vista sonaba a mezcla extraña, pero pronto vio que no, que justo formaba parte de espíritu del lugar. Alargó la mano y cogió el de Stephen Sondheim. Quizá fue por influencia del piano, que no paraba de sonar. Y escogió la butaca más cercana, tomó asiento y se dispuso a dejar que pasara el tiempo, pero resultó imposible. Había olvidado que allí el tiempo se había detenido y solo existía música y literatura. Nada más y nada menos. Se dejó ir en la butaca y se dispuso a dejar que las notas lo invadieran. Cerró los ojos. Y comprobó que entre las notas discurrían, entremezclándose, textos. No sabía de dónde venían, no lograba precisar cuales eran, pero sí sabía que eran textos leídos, fragmentos de novelas que llevaban circulando por su mente desde hacía décadas. Cuando el piano dejó de sonar despertó de aquel ensueño y volvió a verse rodeado de libros y más libros. Por un momento había olvidado dónde se hallaba. Pero su conciencia regresó de inmediato a la realidad. Y mentalmente se dijo, en un tono de satisfacción, estoy en Shakespeare & Company. Prisionero del tiempo. Prisionero de libros. Prisionero, una vez más, de París.

RELATS DE SILENCIS I DESAPARICIONS III

El primer que feia cada matí era revisar que els tancs de gasolina estessin plens; a continuació colocava les cassets i s'asseia a esperar els primers clients.
No s'adonava que les males herbes s'havien obert pas per entremig de les esquerdes de l'asfalt.

No sé pas on sóc



No sé pas on soc ni si soc en algun lloc. No sé ni si ja em trobo bé o si continuo malalta perque em trobava millor quan no tenia veu que ara que la vaig recobrant però faig aigues per totes bandes. Si, ja sé, els antibiòtics, la tos que cansa, el mal de cap que empipa, una oïda que no hi sent, mal d'esquena, poques ganes de res. Potser el que més m'agrada es seguir unes hores més al llit, escrivint de tant en tant i seguint el consell deAdam Zagajewski, un dels noms més repetits com a possible futur Nobel: Els escriptors no s'haurien d'associar, només en soledat arriben a la grandesa interior. Adéu, companys, me'n torno al llit a recuperar una mica de grandesa que la tinc força disminuida.

PANEM ET CIRCENSES XXVIII

Per allò de que una imatge val més que mil paraules:




diumenge, 9 de gener del 2011



TODO ES POSIBLE EN PARÍS
13
Buscaba moda


Buscaba desesperadamente una tienda de novedades. Buscaba moda. Le dijeron que allí encontraría toda la moda de París. Le dieron la dirección: Place Saint Germain-des-Pres nº 6, en el distrito VI de París.
¡Pero allí había un café! Aunque lo curioso del caso era que tenía el mismo nombre que la tienda de novedades: Les Deux Magots. Allí no habían telas ni dependientas. Solo camareros. Pero aquí no hay moda, se quejó. Se equivoca señor, le respondió uno de ellos, con una botella de Moët en la mano y una copa en la otra. Aquí siempre estuvimos y estamos de moda, vea sino: Verlaine, Rimbaud, Mallarmé, Gide, Picasso, Giraudoux, Léger, Prevert o Breton. Pero yo busco moda, le respondió. ¿Quiere más todavía? Aquí estuvieron Hemingway, Sastre, Simona de Beauvoir, Camus y más recientemente Enrique Vila-Matas y Rafael Rodríguez.
Entonces se rindió a la evidencia.

dissabte, 8 de gener del 2011

a empentes i rodolons

Hola a tots: Ahir al vespre en Marçal i jo vam anar al Almeria Teatre a veure El Casament dels Petitburgesos. Diversitat d'opinions. Vam trobar la Laura, la directora de l'Illa de l'Aire, que anava amb tres amics. A la sortida vam comentar l'obra. Una noia i jo no vam aconseguir entrar en l'espectacle, en la nostra opinió, massa astracanada. Els altres, entre ells en Marçal, van valorar la forma atípica de l'espectacle teatral. Tots i cadascú dels actors actuant en tot moment, estaven vius sense interferir en quí parlava en aquell moment. De fet el tema clau és saber si Bertolt Brecht tenia prevista aquesta mise en escene. Sembla ser que, efectivament, Brecht va trencar amb el convencionalisme del teatre. Com veieu a la foto, tots anaven maquitllats com a mims i parlaven i gesticulaven de forma esperpèntica.
I en un altre ordre de coses, i dirigit especialment a la companyes de viatge, avui diumenge a La Vanguardia ofereixen viatges a New York per 199 euros anada i tornada en Iberia o British. La reserva s'ha de fer abans del 16 de gener, i el viatge hi ha de termini fins a l'abril. Ens animen? En Marçal ja ho està.


Se celebró la comida, pero
se optó por desaparecer
de la mesa para que
quedase bien patente
que en ella
se hallaban todos
y que nadie faltó.

Tresca i verdesca


Es va llevar i vestir quan, a sobre de la taula de treball, va trobar una nota encara fresca que no recordava haver escrit. Deia així:
De nou oberta la ferida del paraigües clavat a sobre el fetge i una goleta atracada al final de la tràquea. A les orelles sorolls marins d'una balena llunyana.
No vull dormir de por ni vull arrossegar-me per la sorra del llit. Tinc vidres a les venes i dos cucs de seda a cada ull. És aquella hora en que al rellotge li han caigut les hores i cap avió no barrina la lluna.
Estic dolent i exhausta, amb els conductes auditius plens d'agulles de cap de plegar camises.

Es va espantar perquè tot allò tenia una semblança evident, encara que en clau surrealista amb el seu estat físic. Que estrany era no recordar quan ho va fer. Es va fer un te i se'n va anar al metge. Com que li costava parlar va pensar en entregar-li directament aquella nota però no, potser, si el metge li feia cas, acabaria a les urgències psiquiàtriques. Li hauria d'anar traduint tot de mica en mica.
I ara està fent-se un quadre amb el plàning dels medicaments nous i vells que ha de prendre, uns una hora abans, l'altra dues després, l'altra per si de cas, segons. No la distreguem que això és complicat i amb el mal de cap que té... per cert, del mal de cap no n'ha parlat. A veure si queda un forat per un gelocatil. Sobre la taula té un llargavista per si acaba venint la balena.

divendres, 7 de gener del 2011


TODO ES POSIBLE EN PARÍS

12
¿Escritor o escribidor?


Escribía para transformarse. Necesitaba el desdoblamiento. Solo así sentía la verdadera felicidad. Solo así se sentía más él. De lo contrario se perdía en un limbo interminable.
Un día marchó a París. Esperaba encontrar allí, su otro yo, el que siempre andaba buscando. Y para estar seguro de lo que quería, fue a visitar a un viejo conocido: Moebius. Para él, era la versión Vila-Matas, pero hecho dibujo. Se planteó los dos ejemplos: ¿Ilustración o Literatura? Era algo así como decirse, y empezó a recitar en voz alta: ¿Proust o Magritte? ¿Rodin o Renoir? ¿Marienbad o Resnais? ¿Jules o Jim? ¿Jeckyll o Hyde? ¿Man Ray o Aragón? Y su mente estuvo a punto de estallar.
¿Pasión o Razón? Y entró en conflicto consigo mismo. ¿Café de Flore o Les Deux Magots? ¿Pesimismo o Romanticismo?
Y cuando regresó seguía sin dejar de preguntarse si ¿Transformación o Transmutación? Y optó por empezar firmando como “el escribidor” en vez de poner su propio nombre. Todo era empezar.


El buscador de desapariciones

Era un lector pertinaz, incansable, el hombre más feliz del mundo si tenía un libro en sus manos. Había llegado al extremo de abandonar el trabajo para poder disponer de más tiempo para leer. Los vecinos criticaban que estaba dilapidando su fortuna con la compra de tantos libros. Que si seguía así, llegaría al final de sus días arruinado. Él sabía que era criticado y eso le enorgullecía. Es más, la deba más ánimos para seguir con la lectura.
Tanto había leído que había terminado con todas las novelas y ahora leía ensayo.
Leía, leía apasionadamente, sin poder parar ni un solo instante. El libro que lo tenía sobreexcitado en la actualidad, y que lo mantenía absorbido por completo era un tratado titulado “El buscador de desapariciones”. Cada página, cada capítulo, le hacían aumentar su interés. Deseaba avanzar cuanto más rápido mejor, ansioso como estaba, por llegar al final. El tema, descubrió que le interesaba a más no poder. Tanto que había llegado al extremo de haber dejado de dormir, empalmando un día con otro. Comía mientras leía. No podía parar. Parecía que aquel libro era lo único que lo mantenía con vida. Pero había algo extraño en aquella lectura, y que dado su apasionamiento, no había detectado. Conforme leía, conforme pasaba página, aquella lectura se duplicaba y conforme avanzaba el libro crecía más y más. Hasta llegar el día que empezó a sentir agotamiento. Reconoció finalmente que se sentía materia maltratada, que entraba en una rueda sin fin, imposible de detener y empezó a darse cuenta de que pronto aquella situación lo llevaría al desastre, pero no sabía que tipo de desastre. Se sentía arrastrado por una fuerza oculta e inevitable. Eso era todo. Y empezó a notar una angustia omnipresente que se le instaló en todo su ser y que le incitaba a leer más y más deprisa. A una velocidad que jamás hubiese pensado llegaría a conseguir. Y advirtió su impotencia cuando comprendió que jamás podría detener aquella lectura. Y lo que era peor, tampoco sabía qué cantidad de páginas le quedaban. El interés desmedido por seguir adelante terminó por ausentarlo de la realidad. Pero a todo le llega su fin. Nada es eterno. Y comprobó por el tacto que había disminuido el grosor del la parte final del libro, pero sintió un gran desasosiego porque entonces supo que se sentía feliz, inmensamente feliz leyendo y que se sentiría desgraciado cuando terminase el libro. Pero ocurrió algo inesperado: al llegar a la última página, fue absorbido.
Al día siguiente, como de costumbre, llegó la mujer de la limpieza y quedó sorprendida por un enorme libro que ocupaba prácticamente toda la sala. No vio al dueño de la casa y pensó que éste había salido.

Rafael Enero 2011

No soy nada.
Nunca seré nada.
No puedo querer ser nada.
A parte de eso, dentro de mí tengo todos los sueños del mundo.
Fernando Pessoa.

dijous, 6 de gener del 2011


TODO ES POSIBLE EN PARÍS

11
Las fuentes de la place de la Concorde


Anulada la visita a Monet, se dirigió a la Place de la Concorde, enfilando les Champs Élycées. Al cruzarlos comprobó la perfecta composición simétrica con la plaza al fondo y la gran noria al centro. La tarde se oscurecía por momentos y esto hacía brillar más aún, las luces navideñas inauguradas el día anterior. Se propuso seguir adelante y visitar el Jeu de Paume. Pero cuando estuvo en el centro mismo de la plaza, se detuvo a observar como limpiaban y restauraban una de las fuentes. La otra estaba funcionando reluciente, se diría que recién estrenada. Unos operarios enfundados en anchos y herméticos trajes de una sola pieza, color blanco, y enmascarados con filtros de aire, parecían seres de centrales nucleares expuestos a la radioactividad. Entonces vino a su memoria, una escena bien diferente a todo aquello. La escena de “Un americano en París” donde, en aquel mismo lugar, Gene Kelly, tomaba en sus brazos a Leslie Caron que lucía unas hermosas piernas, enroscadas al cuerpo del bailarín. El rojo y azul de los focos de entonces era sustituido ahora, por un gris plomo oscuro. Más oscuro que el de un buque de guerra. Pensó, que aquello confirmaba que las cosas habían ido a peor.
Rafael.

Tresca i verdesca



Us ho creieu que a partir d'ara tot tornarà a ser com abans i aquests dies hauran passat sense passar? Ni somniar-ho! Tenim una mena de fil que s'entortolliga i embolica a cada moviment que fem encara que no es trenca i sempre és el mateix. Jo en diria la vida. Ens la passem volent redreçar aquest fil però sempre arriba el moment que tirem la tovallola i algun extrem queda forçat per sempre. Reconec que és una imatge com de lampista però per a mi molt clara. Encara arrossegaré l'afonia i el malestar uns quants dies més, fins que algú em pregunti com em trobo i jo amb cara de tòtila li contesti: jo? molt bé, estranyada. I després, dintre d'uns dies, no sabré ben bé en quin més estem ni quan han de ser les vacances de Pasqua . I després les d'estiu i les orenetes i les mosques i tornem-hi (espero). Però sabeu quin és el material que aguanta aquest fil? Doncs el meu és un d'aquells cables d'abans recoberts de cotó trenat i els fils són la família, els records, l'interès per les coses, i la voluntat i necessitat d'escriure. Tot serà que m'enrampi però no puc fer-hi més, em sento com un fil elèctric (ells tampoc no parlen i estan plens d'energia).

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 78

AGREGACIÓ mot contrari a desaparició.

Una petita aportació dels Reis, avui, al seu pas pel nostre bolc.

Fa tres anys per aquestes dates era a Mèxic, visitant el Museu de FRIDA KAHLO. Els seus quadres em van impressionar per la riquesa d’imatges, color i dolor en la majoria, on explicitava la seva vida mancada de salut. Encara que l’han volgut emmarcar en el surrealisme, ella mai es va sentir dins d’aquesta tendència. En el seu país la veneren com la gran pintora mexicana del segle XX. Frida al contrari dels personatges que han aparegut i desaparegut en les teles dels museus, aquests dies, no desapareix, sinó que és pinta a si mateixa rodejada d’objectes quin més estrany, en aquest cas, el titulat “Autoretrat amb mones”, ...embolica que fa fort… una mona al davant, dos al seu darrera i una quarta a dalt de tot del quadre, a més d’una flor del paradís oberta en tot el seu esplendor . La seva pintura mostra una sensibilitat viscuda des d’un món psicològic. Pintura a vegades ingènua i altres metafòrica.

Aquí us deixo aquesta juguesca de ses Majestats.

Tresca i verdesca


Palindrom

El moviment d’un és el perfecte reflex del de l’altre. Separant-se, acostant-se, voltejant, ajupits i en els més complicats moviments acrobàtics, cames i braços, braços i cames, separats per una finíssima, inexistent, capa de mirall. Bessons simètrics, mateixa alçada, idèntica complexió, accentuades per la vestimenta, maquillatge, música repetida i monocord... Dos artistes del Circ du soleil.

En acabar el seu número, mateixa inclinació, moviments de les mans inversos, postures donant-se l’esquena, surten per dues portes oposades de la pista.

Un cop creuada la cortina es desmaquillen sense mirall. L’un es posa un pijama i entra al seu carromat. L’altre es vesteix i se’n va a cercar la seva ànima bessona.