dimecres, 9 d’octubre del 2013
PANEM ET CIRCENSES
Avui m'ha passat una cosa d'aquelles que t'alegren el día. A sota de casa tinc un bar regentat
per xinesos (com gairebé tots a Barcelona!) a on esmorço cada día.
Ja, quan van obrir, el noi se'm va apropar un día a preguntar-me que llegía, li vaig ensenyar i em va dir, admirat: "¡y encima en catalán! Yo solamente leo cómics"
Doncs avui la noia m'ha vist llegint i m'ha vingut amb el llibre DE PARTE DE LA PRINCESA MUERTA de Kenizé Mourad. M'ha dit que algú se'l va deixar fa temps i que quí millor que jo per tenir-lo ja que m'agrada tant llegir.
He pensat que qui se'l va deixar potser ho va fer expressament. El "book crossing" a domicili. Gracies amic o amiga lector/a.
1
Viaje al País de Pinocho
El primer dibujo de Pinocho, se lo
debemos a Ugo Fleres, colaborador del “Giornale per i bambini”, donde apareció
por capítulos del 1881 al 1883, con “La storia di un burattino” de Carlo
Collodi (El verdadero nombre del escritor es Carlo Lorenzini).
Pero la imagen que todos hemos
retenido de Pinocho, pertenece a Enrico Mazzanti, segundo ilustrador, gran
amigo de Collodi ¿Quién no recuerda la imagen del “burattino” con las manos en
la cintura, pantalón corto, blusón estampado de flores y gorro puntiagudo?
A éste le seguirá, otro gran
ilustrador, Carlo Chiostri, que como Mazzanti, trabaja para la misma editorial
y cuando dibujó a Pinocho, intentó seguir el estilo de Mazzanti, incluso
sirviéndose de la misma compaginación. Pero pronto surgió su vigoroso trazo y
terminó imponiéndose su propio estilo, algo que realmente sucedió en la
ilustración del “carabinieri” que coge por la nariz a Pinocho.
LA TRESCA I LA VERDESCA-diumenge::Pisa-Lucca 3

Plou, tal com ja sabia en aquell temps que podia connectarme a internet pel telèfon.
Sortim directes als carabinieri a fer la denúncia del telèfon per si de cas. He de tornar a buscar-la perquè l'havia de signar el marescale que “havia sortit un àttimo”. En aquella hora ja se sap que qualsevol funcionari té agun afer urgent que l'obliga a estar fora de la feina per un àttimo (o due). Bon profit
Enfilem l'aventura d'avui seguint la carretera que voreja l'Arno i que ens durà, finalment, a Pisa. El paisatge és com el de S. Julià. Tant com ens
agradaria veure real, el que trobem en totes les postals: un id-ilic quadre amb un camp de flors grogues, una casa i diversos xiprers al costat. Sí, ho veiem tot, però cada cosa per la seva banda; si i ha xiprers no hi ha casa, si casa, no prats etc. És molt curiosa la barreja de pins i xiprers formant bosc. Es veu que deu ploure força. Tot està verdíssim i els arbres, esplendorosos
Pisa ens rep en bany de multituds. Milers de turistes, com formigues, pul·lulen bocabadats omplint l'enorme esplanada. No cal dir que el lloc i els edificis són preciosos i fem una visita a consciència. Jo, feia l'enormitat de cinquanta nou anys que vaig venir. Naturalment, els edificis són els mateixos, encara que la torre està restaurada i sembla més dreta, però ara hi ha parterres, passarel·les, lavabos, sala d'exposicions, venda de tikets (indispensable) etc. Ja he dit que hi havia milers de persones i també gossos
Després de dinar hem arribat a Lucca, que ja recordava, i seguia, essent preciós. Passegem pels carrers, animadíssims, amb totes les botigues obertes malgrat ser diumenge, en companyia d'atres milers de turistes. Sembla que els fabriquin amb una maquineta de la de fer espaguettis i que cada cinc minuts surti una nova remesa que es desplaça com els bancs de sardines, en la mateixa direcció. En quant hem aconseguit tornar i entrar a la camioneta, ha deixat de ploure.
Seguim,cap a Collodi. El primer Pinoccio que baixo a fotografiar, enorme, en una rotonda, desencadena de nou una pluja bestial que impossibilita qualsevol veleïtat fotogràfica. No es veu res.. Un altra dia serà. A més a més s'ha fet fosc de cop.
Avui ens ha agafat un pet de riure dels bons, bons, aquell cúmul de burrades, tonteria, excitació etc que ens sol atacar un o diversos moments del dia, sense contenció ni temor de Deu. És una oxigenació tan gran que sembla que podríem, si ens deixéssim anar, aixecar-nos com a globus. Això és molt millor que una cura de rejoveniment en clínica-
De riure en riure, de polígon en barri obrer, de carretera d'iràs i tornaràs i voltes Maria violentes o suaus, passem un i atre cop pels mateixos llocs com si estiguéssim als “caballitus, fins que oh sorpresa! hem arribat a l'hotel. Avui ni tan sols no parlem de sopar. Demà hem de matinar. Pretenem que la Toscana no tingui secrets per nosaltres i cal aprofitar el temps. A més a més hem d'anar a buscar el paper de la denúncia i qui sap? potser conèixer el mariscalo. Mai se sap per a què pot servir una bona coneixença.
dimarts, 8 d’octubre del 2013
LA TRESCA I LA VERDESCA- TOSCANA 1-2

Cliqueu aquesta foto per veure la resta
He de posar-me a posar en net el diari del viatge. Amb els trasbalsos d’aquesta últims quinze dies, em sembla que hagi passat mig any i potser ja no recordaré res.
Al bloc publicaré unes quantes fotos escollides, de cada dia, i algun petit comentari, sense entrar en explicar coses que poden trobar-se a Internet o són ben conegudes. Això només té un desavantatge i és que molts cops, el que més m’ha impressionat o colpit, no es pot fotografiar perquè és en un lloc en que no està permès, o la màquina no té prou amplitud de mires o qui no té aquesta amplitud sóc jo
I el que tampoc veureu, encara que pugueu sospitar-ne alguna cosa, són les meves personals i intransferibles sensacions i records. Un viatge no és el que veus, ni tan sols el que hem fet sinó gairebé un estat d’ànim que passa a formar part de nosaltres per sempre. Un exemple claríssim serien els frescos de Benozzo Gozzoli a la capella Mèdici-Ricardi, – per sort poc coneguda i visitada- la Cavalcada dels Reis Mags. És el que més m’agrada de Flòrència i m’he d’acontentar amb les fotos del Google, buides del que jo hi he anat afegint amb la meva pròpia visió. Són fotos planes d’una realitat corpòria i sentimental molt àmplia que ha anat canviant cada cop que l’he vist. Al llarg del viatge, a vegades he trobat un petit oasi en el qual he begut, assedegada: FIèsole, un paisatge en el camí, un xiprer, un detall que m’ha fet somriure...
El segon dia (el primer bàsicament va ser viatge, dinar, i cerca de l'hotel a Signa, a trenta quilòmetres de Florència), un cop encarrilats els problemes derivats del robatori del meu telèfon, hem anat a passar el dia a Florència.
Florència, no cal dir-ho, és magnífica, però s’està morint d’èxit. Les cues per entrar a qualsevol lloc ho fan inviable, els carrers envaïts de turístes cridaners i cutres. S’ha acabat aquell passejar pausat en que les pedres, la llum, els racons, et van entrant a poc a poc. Si hi heu d’anar feu-ho al gener; potser llavors podreu reconciliar-vos amb la realitat.
A última hora de la tarda, després de pujar a Sant Miniato on es succeien casaments i més casaments de gran pompa i ringo-rango, hem anat a Fiésole a veure la posta de sol. Preciós el lloc i amb unes viles impressionants. Hem pujat a dalt de tot, fins l'església dels franciscans, amb les cel·les dels monjos, el jardí etc. però el més maco és el panorama que es veu des d'allí dalt; segurament una de les més boniques vistes del món; Flòrència com un conglomerat de bellesa, un bloc d'edificis i arbres que semblen ser la postal de si mateixa. Al baixar ens hem quedat en una terrassa de cafè a acabar de veure el teatre del comiat del sol mentre ens menjàvem uns paninnis boníssims i uns gelats que ens farien de sopar, entre gran maribolla i contento.
I per avui prou, que se'm tanquen els ulls malgrat la quantitat de cafès del dia..
Nota pels no iniciats : Maribolla és el nom de la nostra colla i és sinònim de gran barrila, tabola i gresca.
Christine
de Pizan
Esta escritora medieval
(1364-1430) afirmó que: “Si las mujeres hubiesen escrito libros, seguramente
todo habría sido diferente”. Esta mujer que decía esto, tuvo la fortuna de que
su padre Tommaso de Pizzano, que pasó a ser médico y astrólogo en la corte
parisina de Carlos V, le proporcionase una completa educción. Suerte tuvo de
ello, puesto que su madre se oponía a que estudiara materias que no estuviesen
relacionadas con las tareas domésticas. Curiosa postura la de su madre, aunque comprensible,
dada la época.
Pizan se casó a los 15
años, diez años después enviudaba, debido a la peste. Será entonces cuando
decidirá dedicarse profesionalmente a ser escritora, para solventar su precaria
situación. Tenía entonces 25 años y tres hijos.
A partir de entonces, sus
escritos tratarán sobre la mujer, convirtiéndose en la primera escritora
feminista. Denominada por muchos estudiosos, como “la primera escritora
profesional”.
Christine de Pizan, empezó
a escribir sin tapujos en defensa de las mujeres, ya que la directriz educativa
de la época, consideraba que las niñas debían diferir de los niños, en cuanto a
retórica se refería, eso lo creían innecesario para ellas. Se las condenaba así
pues, al silencio público.
Buscando información sobre
el tema, en un artículo hallado, he sabido de un libro de la escritora:
“Epístola del dios del Amor”, un poema de 800 versos, en el que su autora
escribió, y cito: “los desprecios, ofensas y engaños que damas y doncellas
recibían de quienes dicen amarlas”.
La batalla estaba
presentada. Y hasta hoy.
P.D.: Existe un libro sobre
Christine de Pizan titulado “La Escribana de París” de Sabrina Capitani, que
retrata la vida de Pizan y el París del siglo XIV.
dissabte, 5 d’octubre del 2013
TAMARA DE LEMPICKA
CAMILLE CLAUDEL
SUSAN VALADON
Un artículo de El País
y el de Mª Dolors me ha hecho escribir
Estos días, estoy metido en hallar información sobre la tipografía que utilizó en
carteles y títulos de crédito, Walt Disney en sus películas. Esto me ha llevado
a conocer el “Museo de la Familia Walt Disney” en San Francisco, California.
Buscaba a quién dirigirme y me he encontrado que la Fundadora es su hija Diane
Disney y que la Presidenta, además de Directora Ejecutiva es otra mujer:
Gabriella C. Calicchio, pero aún hay más, La Directora Creativa de la
Biblioteca de Investigación en Animación, además de Comisaria de Exposiciones
es otra mujer, Lella Smith. Sorprendido, porque ante este plantel de mujeres,
uno tiene que sorprenderse, dado que vivimos en un mundo de hombres. Y me he
preguntado: ¿Hay algún museo en nuestro país con tantas mujeres en los primeros
puestos directivos de un museo? Saco esto a colación, por el artículo de Mª
Dolors, sobre la pintora Ángeles Santos. A Ángeles, los que la conocían y los
que no, la llamaban “Angelita”. Reducían así su nombre por el hecho de ser
mujer. Pongamos por caso que hubiese sido un hombre ¿Lo hubiesen llamado
“Angelito”? Fue también la hija de… y más tarde la esposa de… Todo menos Ángeles
Santos, la gran pintora surrealista, la que pintó el lado oscuro de este mundo,
con un estilo inconfundible. Pero por eso, al final, fue recluida, en pleno
éxito. Se la sacaron de en medio, por ser demasiado incómoda, por ser mujer.
Y así, como ella, hubieron muchas otras. Las mujeres
no están en los libros de la Historia del Arte, de la Literatura, de la
Escultura, de la Arquitectura, del Cine. Ya decía en su libro, Ángeles Caso,
que ¿quién asegura que solo fueron hombres los que pintaron en las paredes de
las cuevas, en la prehistoria? Pero, quién ha escrito la historia: ¡Los
hombres!
Aunque no se les quiera dar renombre y ponerlas con
la misma relevancia que a los hombres, LAS HUBO, y tienen nombre: Artemisa
Gentilleschi, Laviana Fontana, Luisa Roldán, Constance Charpentier, Camille
Claudel, Susan Valadon, etc., etc.
Esas artistas existieron, en menos cantidad que los
hombres, ¡claro! ¿Acaso tenían las mismas facilidades que ellos? Que valoren
el trabajo que haces, te da autoestima y eso es algo que todos, todas,
necesitamos para seguir adelante. Que quede claro: el arte, la inteligencia, la
inspiración y todo lo que queráis, no es cosa solo de los hombres.
PD: Blog de pintoras: http://mujerespintoras.blogspot.com/
También el
libro “Las Olvidadas: una historia de mujeres creadoras” de Ángeles Caso.
divendres, 4 d’octubre del 2013
detectivesco
-->
Encontré a
Nolan en una representación
de Miss
Saigón
Me resulta imposible no
dejar nota de mi casual encuentro con mi viejo amigo Nolan. Fue durante mi
última incursión en el Londres de los musicales, la tarde del pasado sábado. Tenía
cita en el Royal Drury Lane, estaban representado una reposición de “Miss
Saigon”, había sacado entradas para la sesión de las 19,30, esta vez no era una
producción de Cameron Mckintosh, como lo fue la anterior que yo vi en 1989,
pero me atraía volver a escuchar la partitura de Claude-Michel Schönberg, pero
me inquietó la presencia de Nolan en el teatro. Nos saludamos efusivamente.
¡Cuánto tiempo amigo mío! Si, era cierto, habían pasado unos cuantos años desde
la última vez que nos vimos.
—Por cierto, ¿descubriste
el autor o autora del crimen de aquella mujer que apareció muerta, tras mucho
tiempo, en su apartamento junto a la bolsa de la compra?
—Por descontado amigo,
¿acaso dudabas de mi empeño en conseguirlo?
No había cambiado, seguía
igual. Todo un ejemplar de soberbia, en cuanto se le tocaba el tema
profesional. Seguimos hablando un buen rato mientras nos dirigíamos a nuestros
asientos en platea. Yo intentaba llevar la conversación hacia la posibilidad de
que me explicase qué hacía él en el teatro.
—¿Te has aficionado a los
musicales? O ¿Ya lo eras? Aunque, a decir verdad, no recuerdo que fuese esa tu
afición en aquellos tiempos ¿O me equivoco?
—Sabes perfectamente que no
te equivocas y estás impaciente por saber qué hago yo aquí en la platea del
Drury Lane, ¿no es cierto?
—Pues sí— nunca he sido un
lince en cuanto a diplomacia se refiere.
—¿Conoces la obra me
imagino?
—Por supuesto.
—Y ¿no creerás que he
venido para comprobar, hasta que punto es un plagio de la Madama Butterfly de
Puccini?
—Me imagino, tampoco eres
un aficionado a la ópera.
—Exacto.
—¿Entonces?
—Vengo por lo del
helicóptero.
—¿Estás investigando la
caída del helicóptero ese?
—Exacto.
—Ahora se entiende.
—El ¿qué?
—El hecho que estés tu
aquí.
—¿Más tranquilo?
—Tampoco es que estuviese
intranquilo, pero sí intrigado. No me cuadraba tu presencia en el Drury Lane.
—Pues aquí estoy. Ahora
entre nosotros: ¿Vale la pena ver la obra?
—Ya me extrañaba a mi que
te interesaras por un musical. ¿Acaso no sabes que se trata de los mismos
autores de “Los Miserables?
—Pues no, no lo sabía.
—Bueno, bueno, buen, será
mejor que me explique eso del helicóptero.
—El mes pasado tuvieron que
parar las representaciones ¿no te enteraste?
—Sí, es cierto. Dijeron que
hubieron problemas con el helicóptero. Lo recuerdo.
—Bien, pues es ahí cuando
entro yo en escena. No está claro que fuese un problema de la elevación del
aparato. En realidad cayó y resultaron heridas dos personas. Una fue la
protagonista, aunque fue leve. Interrogué a la compañía y fue Johnathan Pryce
quién soltó una posible pista.
—Contigo, todo son
sorpresas.
—Por lo visto nadie sabía
que la muchacha era asediada por un ex amante. Un tramoyista con el que tuvo un
affair esporádico. El único que se enteró fue Pryce, pero no dijo nada. Me
contó que la pareja tuvo una fuerte discusión aquella mañana y sospechaba que
el accidente podría tener relación, podría ser una venganza. Hoy hace un mes de
aquello, la pareja no se habla, ella lo esquiva, todo lo que puede. Esta mañana
él la intentó retener cogiéndola del brazo y ella se desprendió de él y echó a
correr. Y hasta aquí. Bueno ahora te dejo, espero y deseo que puedas disfrutar
del espectáculo. Yo voy a colocarme entre bastidores.
Gracias a mi amigo Nolan,
la representación se convirtió en un musical de suspense. De haber vivido
Hitchcock lo habría llevado al cine. El asunto era preocupante. En realidad,
“Miss Saigon” era una versión moderna de la ópera de Puccini, eso era sabido de
todos y la obra termina muriendo Batterflay. El amor y la desesperación final
de la geisha que es abandonada por el oficial americano, padre del niño de ella,
que pretende llevarse a su país. En el musical no pasaba en Japón, sucede en
Saigón y la geisha es una prostituta vietnamita. El oficial es un marine
americano que se repatriado con las tropas, abandonando Vietnam. Ella se
quedará. El pueblo vietnamita tratará se huir, subiendo en los helicópteros.
Esa escena iba a ser clave. De pronto para mi, toda mi atención se centraría en
esa escena, ya de por sí espectacular. El teatro a llenarse de un ensordecedor
ruido de helicópteros, un aparato entre la niebla batía sus hélices. Los focos
en la noche lo envolvían todo. La música luchaba por hacerse paso entre el
griterío de vietnamitas y marines. El aparato se alzó de nuevo como otras
noches. La muchacha quedaba en el suelo junto a su hijo. ¡Y volvió a suceder!
El helicóptero se precipitó sobre el escenario, entre los gritos del público.
Me levanté del asiento, como si un resorte me hubiese expulsado de él. El telón
de seguridad bajó rápido. El personal del teatro pedía al público abandonara la
sala. Todo era confusión. Me lancé hacia la puerta que da entrada al escenario.
Evidentemente me cortaron el paso. Pero dije sin pensármelo dos veces: “Soy el
ayudante de Nolan”. Eso me abrió la puerta de inmediato. Entré decidido,
apartando al personal que se cruzaba nerviosamente ante mi.
—¿Dónde estáNolan?
—¡Al fondo! —dijo alguien.
Allí estaba, arrodillado
junto al cuerpo de Miss Saigón.
A pesar de la vigilancia,
alguien había logrado provocar el accidente.
—Nolan, ha llegado su
ayudante —le dijeron.
Nolan levantó su rostro
extrañado y cuando me vio dijo:
—Esta vez lo ha conseguido.
—¿Lo habéis cogido?
—Se ha esfumado, pero no
tardará en caer en nuestras manos. Todo Scotland Yard, está buscándolo.
Johnathan Pryce se hallaba
consternado junto a la muchacha, retenía su mano entre las suyas.
—De nuevo el destino de
Butterflay, —repetía.
—Se equivoca —dijo Nolan—
esta vez ha muerto Miss Saigón.
—Quienes piensen que aquí
se acaban las representaciones se equivocan. El espectáculo ¡must go on! Se lo
debemos a nuestra compañera —fueron palabras del director de escena,
conteniendo la indignación.
Me despedí de Nolan dos
días después, ya habían detenido al asesino. Regresé a Barcelona, con mal sabor
de boca, esta vez. Pero Nolan me dijo antes de embarcar: Nos veremos el día del
estreno, Miss Saigón se alzará de nuevo, ya oíste. Esas palabras resonaban en
mi cabeza, mientras veía como Londres se alejaba a mis pies.
Rafael Rodríguez-Bella
“MISS SAIGON”
Se estrenó en el Theatre
Royal Drury Lane el 00 de diciembre de 1989 y bajó el telón en 1999, con más de
4.000 representaciones.
Ahora regresará a los
escenarios el próximo 3 de mayo de 2014 en el Prince Edward Theatre, con una
nueva producción de Cameron Mackintosh.
LA TRESCA I LA VERDESCA

Creia que era morta i m'enduc una sorpresa, avui, amb la seva veritable mort. Àngeles Santos, de qui ja us en vaig parlar fa molt de temps i ha sortit diversos cops al meu bloc. Una grandíssima artista que em va deixar corpresa al veure la seva obra al Reina Sofía. Una dona d'aquelles "d'abans", que entenia el seu temps, tant! que això podia arribar a trastocar la seva vida. Sempre es parla d'ella, fent esment que era germana del crític Santos Torroella, dona del pintor Grau Sala i estigué voltada dels artistes de tota mena , però la seva obra és ben personal (per tant surrealista i escandalosa). A mi particularment m'agrada molt Un món que no m'estranya que causés molt de rebombori per la seva premonició, llibertat i incisiva intenció. Una artista i dona, una més que, en el fons, va ser víctima de la seva lucidesa. Ara mateix, si pogués me n'aniria a Madrid per recordar-la en el seu món.
dimarts, 1 d’octubre del 2013
LA TRESCA I LA VERDESCA
diumenge- Avui ha tocat el torn de visites a Tarragona.
Tarraco, Tarraco. Velles pedres plenes de vida. Camins de la nostra història. Sembla que al passejar per galeries, sota voltes i per terrasses que sobrevolen les restes del passat, ja no siguem on som sinó que retrocedim segles i segles, fent-nos més joves. Tant, que tampoc no hi érem.
Voldría jugar amb una nina d'ivori, trepitjar un mosaic bellíssim ple de peixos, veure unes curses al circ, tal vegada assistir a un festí al palau del Pretori i acabar la jornada en un joc eròtic com els que ens mostra el Museu d'arqueología en una magnífica exposició sobre El sexe a l'època romana (en confiança us diré que res hi ha de nou sota la capa del sol)..
Algun d'aquests desigs no s'ha acomplert però no em queixo perquè un dia esplèndid ens ha acompanyat. La mar era tan blau marí com gairebé mai i el cel semblava estrenar-se per fer brillar millor el sol a les pedres daurades.
Hem acabat la tresca amb una mariscada al Serrallo. No em direu que ha estat un mal programa.
dilluns, 30 de setembre del 2013
la tresca i la verdesca
No sé pas quan tindré a punt tot el que s'ha esgavellat durant aquestes llargues vacances (?). Les notes del viatge i les fotos queden a l'espera de temps millors, espero que no massa llunyans. De moment us faig cinc cèntims de les meves correries aquest cap de setmana.
Com que la nòvia del meu nét marxa dijous a Santo Domingo, aprofito aquests últims dies per fer-li treure el nas a tot el que en dos anys que ha viscut aquí no li ha donat temps de conèixer, ai làs. El cap de setmana hem anat a Saifo a dormir perquè la resta del temps hem estat de tresca contínua. Dissabte a la tarda a Montblanc on ens varem patejar tots els carrers, monuments, arcs, voltes i demés, sense oblidar pujar a les terrasses de la Catedral, al costat de les campanes i en companyia dels coloms i els crits eixordadors d'unes gravacions de falcons que haurien de servir per foragitar-els coloms i que no destorbessin les orenetes que hi nien ni espatllin les pedres tan ben restaurades. Des d'allí dalt varem contemplar un casament molt lluït d'algun policia local o així (la veritat és que no estic gaire versada en uniformes militars i no els vaig saber reconèixer) que van fer un arc d'honor als nuvis amb un sabres. Una de les convidades, ja veieu com va acabar per dur unes sabates no massa adequades a l'empedrat de còdols de la plaça.
Per la resta muralla, carrers, les mesures del gra, el bar de la plaça etc, tot al seu lloc i funció. Un programa molt instructiu de color local.
Nota de la redacció: Érem quatre dones soles i ens ho vam passar molt bé.
diumenge, 29 de setembre del 2013
PANEM ET CIRCENSES
"Vera usted, mucha gente cree que soy un viejo prematuro. Y sí, estoy cascado, pero no és eso. Yo siempre he sido un prematuro. Lo que pasa es que últimamente la vejez prematura se me ha juntado con la juventud retardada, y oiga, hay días que no estoy para nada" (Capitán Blay)"
El Embrujo de Shangai, Joan Marsé
Aquest és un fragment del primer llibre que hem hagut de llegir. El curs comença el día 8 de octubre. Ja us aniré informant.
El Embrujo de Shangai, Joan Marsé
Aquest és un fragment del primer llibre que hem hagut de llegir. El curs comença el día 8 de octubre. Ja us aniré informant.
divendres, 27 de setembre del 2013
Creieu que això és la torre de Pisa? Ha! No senyores i senyors, no, això és un retrat psicològic que m'han fet a la tornada de la Toscana.
Uf, uf, uf, uf és el que espontàniament em surt en aquest retrobament després de tants dies.
Si us expliqués en detall totes les calamitats que estic sofrint des del moment en que em varen robar el mòbil a l'avió d'anada a Florència i el que m'he anat trobant a la tornada, us en faríeu creus. Estic exhausta de lluitar contra els elements. Abans d'ahir em vaig passar la tarda a la botiga de movistar de Pl. Catalunya i hi vaig fer una dormideta i tot, com casa meva. Inclús el noi que m'atenia em va deixar el seu mòbil per trucar (allí no hi ha cap telèfon a disposició del públic) mentre veia uns anuncis enormes que em comminaven a canviar de vida i canviar el món amb un telèfon (?). Vaig tenir accés a tots els seus jocs, als amics, a tot. Ja som íntims i, ara que ho penso, podria escriure sobre tot això. No sé si sortiria un conte de terror o una novel·la negra. Ho rumiaré.
O sigui que us prego que tingueu paciència amb mi uns dies a veure si les coses es van solucionant. L'ordinador agonitza sense poder-lo tancar so pena de no poder-lo engegar mai més, segons el diagnòstic del Jordi, fill meu, informàtic, com segurament sabeu. I la Meri, salvadora universal s'ha fet un esquinç. Ahir va venir una estoneta per ajudar-me en l'envitricoll de paperassa per l'assegurança del mòbil, però crec que hauria de venir a viure una temporada a casa per deixar-ho tot arreglat. És ben misteriós que marxis amb tot bé i quan tornes, tot estigui esgavellat. Tan mateix s'he hagut de posar piles noves a rellotges, llanternes, reg automàtic. Tot a l'atur. ,És allò de la rebel·líó de les màquines. O era de les masses? A més a més gairebé mai no tinc internet. Pietat, pietat, què he fer jo per merèixer això? Segurament deixar molt penjat el bloc per altres menesters. Espero que els fats em siguin propicis i un pugui fer cinc cèntims de les meves correries per la Toscana. Fins aviat. Ara si ho sabés fer us posaria un fragment de Tosca.www.youtube.com/watch?v=0yr1U5x6Nw0
Vaig a provar-ho, a veure si em surt. Ja em direu què. O podeu anar a l'adreça que us poso.
O sigui que us prego que tingueu paciència amb mi uns dies a veure si les coses es van solucionant. L'ordinador agonitza sense poder-lo tancar so pena de no poder-lo engegar mai més, segons el diagnòstic del Jordi, fill meu, informàtic, com segurament sabeu. I la Meri, salvadora universal s'ha fet un esquinç. Ahir va venir una estoneta per ajudar-me en l'envitricoll de paperassa per l'assegurança del mòbil, però crec que hauria de venir a viure una temporada a casa per deixar-ho tot arreglat. És ben misteriós que marxis amb tot bé i quan tornes, tot estigui esgavellat. Tan mateix s'he hagut de posar piles noves a rellotges, llanternes, reg automàtic. Tot a l'atur. ,És allò de la rebel·líó de les màquines. O era de les masses? A més a més gairebé mai no tinc internet. Pietat, pietat, què he fer jo per merèixer això? Segurament deixar molt penjat el bloc per altres menesters. Espero que els fats em siguin propicis i un pugui fer cinc cèntims de les meves correries per la Toscana. Fins aviat. Ara si ho sabés fer us posaria un fragment de Tosca.www.youtube.com/watch?v=0yr1U5x6Nw0
dijous, 19 de setembre del 2013
PANEM ET CIRCENSES
Homenatge a MARTÍ DE RIQUER - Un altre gran que ens deixa.
Martí de Riquer i Morera (Barcelona, 3 de maig de 1914 - 17 de setembre de 2013), comte de Casa Dávalos, Gran d'Espanya va ser un escriptor i filòleg català. Fou membre de la Real Academia Española des del 1965, president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de
Barcelona i membre de
nombroses institucions estrangeres. Així mateix, fou catedràtic emèrit de Literatura Romànica de la Universitat de Barcelona.
Estudiós de la literatura en llengua romanç tant
en occità com en castellà i català,
fou una de les autoritats més reconegudes en l'àmbit filològic, tant als Països Catalans,
com a Espanya i Europa.
El 1991 fou guardonat amb el Premi Nacional
d'assaig de les Lletres Espanyoles i
el Premi Crítica Serra d'Or
d'estudi literari per
la seva obraAproximació al Tirant lo Blanc; el 1997 amb el Premi Príncep d'Astúries de Ciències
Socials; el 1999 amb el Premi Lletra d'Or per Quinze
generacions d'una família catalana; el 2000 amb el Premi Nacional de les Lletres
Espanyoles; i el 2005 Joan Carles I li concedí la Grandesa
d'Espanya.
dijous, 12 de setembre del 2013
L'arpa i les seves vibracions, 305
| Via Catalana |
Ja som al dia
desprès i ara què?
La pregunta està en
llavis de molts, els que ahir vivíem la festa amb família o amics i, els que es
van quedar a casa per disconformitat amb el plantejament de la Via Catalana.
Feina per a tots, primer perls politics, desprès per les associacions de tota mena, i
la gent, aquesta gent meravellosa que des de baix amb civisme i alegria ha
respost a la crida. El que és segur, és que
no hi ha marxa enrere, cal anar endavant, tenim un camí a seguir, que serà llarg
i feixuc, allí estarem sens dubte tots, com ahir agafats de les mans.
Jo tenia designat
un lloc en un poble a prop de Barcelona, un canvi d’una amiga a la vigília al tram 731, m’ho va fer fàcil, Diagonal davant del Palau Robert, un cop
allí,no era una fila, sinó una avinguda plena de gom a gom fins l’encreuament amb el Passeig de Gràcia. Tota
una festa. Al matí visita al monument de Rafel de Casanova i, al Fossar de les
Moreres, Santa Maria de Mar i cap a casa d’uns amics a gaudir del dinar de la
Diada, amb una parada a l’Hospital del Mar, ja que una amiga va caure a mig
itinerari i és va fer mal a l’espatlla, radiografia a urgències i diagnòstic de
luxació, allí es va quedar fins a la nit, el seu plat i el de l’acompanyant va
restar buit a taula. Única nota negativa.
Mª Dolors bon
viatge , sé que surts demà, no crec que tinguis temps de llegir-me, potser si a
la tornada. El Borja inicia un curs a La Central, el dimecres 2 d’octubre de 19
a 21, tema: Narrar la experiència, de la confesión
al simulacro.
Marisa veig que
segueixes amb la lectura com l’any passat, i la Malole s’anima?. Ja ens
trucarem.
dimecres, 11 de setembre del 2013
dilluns, 9 de setembre del 2013
PANEM ET CIRCENSES / LLIBRES
S'acaba l'estiu i s'hi inicia un nou curs. Jo m'he tornat a inscriure al Club de Lectura de la Biblioteca Juan Marsé -El Carmel. Aquest any, però, ja no tenim el mateix profe (ai, les retallades!) i amb quatre companys/es més del curs passat ens hem apuntat a NOVEL·LA BARCELONINA. Els títuls que ens han passat per tal de llegir-los i comentar-los són:
octubre: EL EMBRUJO DE SHANGHAI de Juan Marsé
novembre: SALAMANDRA de Josep Ma. Benet i Jornet
desembre: NO LLAMES A CASA de Carlos Zanón
gener: UNA DONA INCÒMODA de Montse Banegas
febrer: LA NENA DELS NOU DITS de Laia Fàbregas
març: EL SONIDO DE LA NOCHE de Xavier B. Fernández
abril: VICTUS: BARCELONA 1714 de Albert Sánchez Piñol
maig: HAY LUZ EN CASA DE PUBLIO FAMA de J.Miñana
juny: EL HEREDERO de Mario Catelli
No n'he llegit cap. Em feu cinc cèntims si les coneixeu?
octubre: EL EMBRUJO DE SHANGHAI de Juan Marsé
novembre: SALAMANDRA de Josep Ma. Benet i Jornet
desembre: NO LLAMES A CASA de Carlos Zanón
gener: UNA DONA INCÒMODA de Montse Banegas
febrer: LA NENA DELS NOU DITS de Laia Fàbregas
març: EL SONIDO DE LA NOCHE de Xavier B. Fernández
abril: VICTUS: BARCELONA 1714 de Albert Sánchez Piñol
maig: HAY LUZ EN CASA DE PUBLIO FAMA de J.Miñana
juny: EL HEREDERO de Mario Catelli
No n'he llegit cap. Em feu cinc cèntims si les coneixeu?
AMB UN PEU FORA DEL BALANCÍ
Ahir al matí , escampada general. Ja vaig dinar sola. Era una sensació d'incredulitat, després de dos mesos d'enrenou. Però encara no s'ha acabat la cosa, jo demà he d'anar a B. a fer-me la tarja sanitària europea (potser podré fer-ho des del Vendrell), anar a tallar-me els cabells perquè em recordo la Medusa, comprar-me uns pantalons etc. Dimecres serem altre cop a Saifo i divendres a primera hora del matí marxo a Itàlia.
Ja ha començat la verema i el soroll dels tractors i les portadores és la música de fons en el meu paisatge estimat. Avui no, perquè és diumenge i ha plogut força. Ara que ha sortit el sol per regalar-me una de els últimes hores daurades, sortiré a fer fotos i mullar-me les cames.
Bufa, quin estiu! Però que consti que estic encantada i tot i que algun dia ha estat excessiu, en general m'agrada aquest desgavell. Tan sols cal no amoïnar-me de si hi haurà lloc per dormir o no, ja s'apanyaran i el meu està assegurat. I dels menjars altre tant. Sí, sí, m'agrada, però aquest any he escollit ser-hi , perdent, a canvi, la tranquil·litat necessària per escriure. Veurem com serà la tornada. De moment em sento lluny, lluny.
Ja que els profes ens abandonen, hem de mirar d'organitzar alguna cosa per aquest curs. No vull engorronir-me en el laisser faire, laissser passer, que la vida és un riu sense aturador i hem d'aprofitar les escorrialles. Per mi, queda en peu el cap de setmana de després de la Mercè. I per vosaltres, que?
I després de la collita, un verset per amanir, com el tomàquet que ja em fa venir salivera.
Anem a collir avellanes
que la pluja ha fet baixar.
Se
sent pedra i no rasclet
i
de cinc en mengem tres.
Després no volem sopar,
no ens queda ni un foradet!
Buscarem gana entre clofes
i no la sabrem trobar
Avellaneta, avellana
cistell ple i crostó de pa.
dimecres, 4 de setembre del 2013
EL
VOL DEL GEGANT
Pot
ser que molts de vosaltres ja el coneixeu, però he volgut deixar-ne constància
avants de marxar cap a Torino. Es el cartell de la Mercè 2013, una obra del
gran artista fotògraf, Joan Fontcuberta, (premi David Octavious Hill per la
Fotografisches Akademie GDL d’Alemania al 1988, Chevalier de l'Ordre des Arts
et des Lettres del Ministeri de Cultura de França al 1994, Premio Nacional de Fotografía, otorgat
per el Ministerio de Cultura de España al
1998 i Premio Nacional de Ensayo al 2011) que ha creat el
símbol de la festa barcelonina, un gegant aixecant el vol com si fos un
superheroi de còmic modern que potser s’enlaira des del bell mig de la ciutat,
espantant amb el seu vol els coloms de la plaça de Catalunya. Tradició i Modernitat.
dilluns, 2 de setembre del 2013
DES DEL BALANCÍ
Demà baixo a Barcelona per acomiadar l'Iu que se'n va a viure a la República Dominicana. Tots aquests dies han estat una mena de comiat progressiu intentant convertir el fet en quelcom positiu malgrat la recança.
No us explico res d'especial. Hem collit avellanes i dintre de pocs dies comença la collita del raïm. M'agrada el meu paisatge; el proper i el més llunya. Aquests dies de plena saó és quan més romanitzat i civilitzat el trobo. Ahir, tornant per la carretera de les Ventoses, el moment en que es desplega el Baix Penedés amb tota la seva esplendor era emocionant.
És l'hora daurada i els nens han marxat amb les bicis a fer les últimes corredisses d'orenetes o de rat-penats. Només se sent el soroll de l'aigua de la piscina i el cel, de daurat s'ha tornat plata. Són els últims vestigis de l'estiu.
És l'hora daurada i els nens han marxat amb les bicis a fer les últimes corredisses d'orenetes o de rat-penats. Només se sent el soroll de l'aigua de la piscina i el cel, de daurat s'ha tornat plata. Són els últims vestigis de l'estiu.
VIA CATALANA
Aixó està funcionant molt be al extranger. Eu vist les fotos del ARA amb catalans fent Via a Bruseles, Londres, Miami, New York (700 catalans cantant Els Segadors) i la Muralla de Xina? Demá es farà a Paris, Washinton, Venecia, Luxenburg i d'altres indrets. Fa goig veureu.
Salut i Visca catalunya!!!!!!
diumenge, 1 de setembre del 2013
L'arpa i les sevesvibracions, 304
CLOENDA
Tanco avui amb
l’apunt que fa catorze, unes pinzellades del viatge d’aquest estiu a Àustria. Tinc textos, fotos i records per
fer-ne uns quants més, ( casa natal de Mozart, tomba de la Sisi, monuments
emblemàtics, etc...), però si s’allarga massa un tema, es fa pesat i deixa d’interessar,
sols he comentat part de l’itinerari . No és cronològic , sinó vivències que
m’han agradat compartir amb vosaltres. Els llibres de historia i geografia
sempre complementen al qui li interessi més dades. Jo sóc fidel al que em vaig
proposar a l’entrar al Blog, escriure vivències, "vibracions". L’arpa és un
instrument musical, que quan es toca una
corda vibren totes, això és el que busco compartir amb vosaltres, el que veig i
sento.
Gràcies a tots els
que meu llegit i estimulat a seguir, companys del viatge i companys del Blog,
(Mª Dolors, Marisa, Marta...). Accepto les crítiques positives i les
negatives, totes fan créixer. Rafel et demano disculpes, si al llegir la meva visita a Obersalzberg
“el Niu de l’àguila”, et va incomodar, en
cap moment el vaig viure amb criteris turístics, sinó històrics, allí queda documentat
tot el que va passar per generacions venidores, i si algú s’aprofita i en fa
bandera...que en doni la raó. El nostre grup, puc assegurar-te, que tots sortírem maleint la guerra. Mauthausen
també va ser dolorós, Mª Dolors , és molt normal que no vulguis anar-hi mai, hi
ha coses que com bé dius ens sobrepassen. Pels que m`heu fet crítica positiva
gràcies.
Faltava l’últim numero
de turista i també el vaig fer. Foto al monument de Johann Strauss (fill),
situat en el Stadtpar, i realitzat per Edmund Hellmer el 1921. Durant la seva
inauguració, la Orquestra Filharmònica de Viena, va interpretar el vals “El
Danubi Blau”. El monument combina dos elements: una estàtua
de bronze, amb bany daurat, que el representa tocant el seu violí, i l'altre ,rodejant-lo, un alt relleu semi circular de marbre.
En un futur em
centraré en temes de música: òpera i concerts. M’he matricular en el curs “Els colors del barroc musical i La fantasia i sensualitat del romanticisme musical" de la professora
Mª Dolors Luis, si us interessa tel. 932848753. Si hi han altres fets diversos a comentar, ja que la temporada
es presenta calenta, entraré en el Blog.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)














