dissabte, 5 d’octubre del 2013

 TAMARA DE LEMPICKA
 CAMILLE CLAUDEL
SUSAN VALADON

Un artículo de El País
y el de Mª Dolors me ha hecho escribir


Estos días, estoy metido en hallar información sobre la tipografía que utilizó en carteles y títulos de crédito, Walt Disney en sus películas. Esto me ha llevado a conocer el “Museo de la Familia Walt Disney” en San Francisco, California. Buscaba a quién dirigirme y me he encontrado que la Fundadora es su hija Diane Disney y que la Presidenta, además de Directora Ejecutiva es otra mujer: Gabriella C. Calicchio, pero aún hay más, La Directora Creativa de la Biblioteca de Investigación en Animación, además de Comisaria de Exposiciones es otra mujer, Lella Smith. Sorprendido, porque ante este plantel de mujeres, uno tiene que sorprenderse, dado que vivimos en un mundo de hombres. Y me he preguntado: ¿Hay algún museo en nuestro país con tantas mujeres en los primeros puestos directivos de un museo? Saco esto a colación, por el artículo de Mª Dolors, sobre la pintora Ángeles Santos. A Ángeles, los que la conocían y los que no, la llamaban “Angelita”. Reducían así su nombre por el hecho de ser mujer. Pongamos por caso que hubiese sido un hombre ¿Lo hubiesen llamado “Angelito”? Fue también la hija de… y más tarde la esposa de… Todo menos Ángeles Santos, la gran pintora surrealista, la que pintó el lado oscuro de este mundo, con un estilo inconfundible. Pero por eso, al final, fue recluida, en pleno éxito. Se la sacaron de en medio, por ser demasiado incómoda, por ser mujer.
Y así, como ella, hubieron muchas otras. Las mujeres no están en los libros de la Historia del Arte, de la Literatura, de la Escultura, de la Arquitectura, del Cine. Ya decía en su libro, Ángeles Caso, que ¿quién asegura que solo fueron hombres los que pintaron en las paredes de las cuevas, en la prehistoria? Pero, quién ha escrito la historia: ¡Los hombres!
Aunque no se les quiera dar renombre y ponerlas con la misma relevancia que a los hombres, LAS HUBO, y tienen nombre: Artemisa Gentilleschi, Laviana Fontana, Luisa Roldán, Constance Charpentier, Camille Claudel, Susan Valadon, etc., etc.
Esas artistas existieron, en menos cantidad que los hombres, ¡claro! ¿Acaso tenían las mismas facilidades que ellos? Que valoren el trabajo que haces, te da autoestima y eso es algo que todos, todas, necesitamos para seguir adelante. Que quede claro: el arte, la inteligencia, la inspiración y todo lo que queráis, no es cosa solo de los hombres.


PD: Blog de pintoras: http://mujerespintoras.blogspot.com/
También el libro “Las Olvidadas: una historia de mujeres creadoras” de Ángeles Caso.

divendres, 4 d’octubre del 2013

detectivesco

-->
Encontré a Nolan en una representación
de Miss Saigón

Me resulta imposible no dejar nota de mi casual encuentro con mi viejo amigo Nolan. Fue durante mi última incursión en el Londres de los musicales, la tarde del pasado sábado. Tenía cita en el Royal Drury Lane, estaban representado una reposición de “Miss Saigon”, había sacado entradas para la sesión de las 19,30, esta vez no era una producción de Cameron Mckintosh, como lo fue la anterior que yo vi en 1989, pero me atraía volver a escuchar la partitura de Claude-Michel Schönberg, pero me inquietó la presencia de Nolan en el teatro. Nos saludamos efusivamente. ¡Cuánto tiempo amigo mío! Si, era cierto, habían pasado unos cuantos años desde la última vez que nos vimos.
—Por cierto, ¿descubriste el autor o autora del crimen de aquella mujer que apareció muerta, tras mucho tiempo, en su apartamento junto a la bolsa de la compra?
—Por descontado amigo, ¿acaso dudabas de mi empeño en conseguirlo?
No había cambiado, seguía igual. Todo un ejemplar de soberbia, en cuanto se le tocaba el tema profesional. Seguimos hablando un buen rato mientras nos dirigíamos a nuestros asientos en platea. Yo intentaba llevar la conversación hacia la posibilidad de que me explicase qué hacía él en el teatro.
—¿Te has aficionado a los musicales? O ¿Ya lo eras? Aunque, a decir verdad, no recuerdo que fuese esa tu afición en aquellos tiempos ¿O me equivoco?
—Sabes perfectamente que no te equivocas y estás impaciente por saber qué hago yo aquí en la platea del Drury Lane, ¿no es cierto?
—Pues sí— nunca he sido un lince en cuanto a diplomacia se refiere.
—¿Conoces la obra me imagino?
—Por supuesto.
—Y ¿no creerás que he venido para comprobar, hasta que punto es un plagio de la Madama Butterfly de Puccini?
—Me imagino, tampoco eres un aficionado a la ópera.
—Exacto.
—¿Entonces?
—Vengo por lo del helicóptero.
—¿Estás investigando la caída del helicóptero ese?
—Exacto.
—Ahora se entiende.
—El ¿qué?
—El hecho que estés tu aquí.
—¿Más tranquilo?
—Tampoco es que estuviese intranquilo, pero sí intrigado. No me cuadraba tu presencia en el Drury Lane.
—Pues aquí estoy. Ahora entre nosotros: ¿Vale la pena ver la obra?
—Ya me extrañaba a mi que te interesaras por un musical. ¿Acaso no sabes que se trata de los mismos autores de “Los Miserables?
—Pues no, no lo sabía.
—Bueno, bueno, buen, será mejor que me explique eso del helicóptero.
—El mes pasado tuvieron que parar las representaciones ¿no te enteraste?
—Sí, es cierto. Dijeron que hubieron problemas con el helicóptero. Lo recuerdo.
—Bien, pues es ahí cuando entro yo en escena. No está claro que fuese un problema de la elevación del aparato. En realidad cayó y resultaron heridas dos personas. Una fue la protagonista, aunque fue leve. Interrogué a la compañía y fue Johnathan Pryce quién soltó una posible pista.
—Contigo, todo son sorpresas.
—Por lo visto nadie sabía que la muchacha era asediada por un ex amante. Un tramoyista con el que tuvo un affair esporádico. El único que se enteró fue Pryce, pero no dijo nada. Me contó que la pareja tuvo una fuerte discusión aquella mañana y sospechaba que el accidente podría tener relación, podría ser una venganza. Hoy hace un mes de aquello, la pareja no se habla, ella lo esquiva, todo lo que puede. Esta mañana él la intentó retener cogiéndola del brazo y ella se desprendió de él y echó a correr. Y hasta aquí. Bueno ahora te dejo, espero y deseo que puedas disfrutar del espectáculo. Yo voy a colocarme entre bastidores.
Gracias a mi amigo Nolan, la representación se convirtió en un musical de suspense. De haber vivido Hitchcock lo habría llevado al cine. El asunto era preocupante. En realidad, “Miss Saigon” era una versión moderna de la ópera de Puccini, eso era sabido de todos y la obra termina muriendo Batterflay. El amor y la desesperación final de la geisha que es abandonada por el oficial americano, padre del niño de ella, que pretende llevarse a su país. En el musical no pasaba en Japón, sucede en Saigón y la geisha es una prostituta vietnamita. El oficial es un marine americano que se repatriado con las tropas, abandonando Vietnam. Ella se quedará. El pueblo vietnamita tratará se huir, subiendo en los helicópteros. Esa escena iba a ser clave. De pronto para mi, toda mi atención se centraría en esa escena, ya de por sí espectacular. El teatro a llenarse de un ensordecedor ruido de helicópteros, un aparato entre la niebla batía sus hélices. Los focos en la noche lo envolvían todo. La música luchaba por hacerse paso entre el griterío de vietnamitas y marines. El aparato se alzó de nuevo como otras noches. La muchacha quedaba en el suelo junto a su hijo. ¡Y volvió a suceder! El helicóptero se precipitó sobre el escenario, entre los gritos del público. Me levanté del asiento, como si un resorte me hubiese expulsado de él. El telón de seguridad bajó rápido. El personal del teatro pedía al público abandonara la sala. Todo era confusión. Me lancé hacia la puerta que da entrada al escenario. Evidentemente me cortaron el paso. Pero dije sin pensármelo dos veces: “Soy el ayudante de Nolan”. Eso me abrió la puerta de inmediato. Entré decidido, apartando al personal que se cruzaba nerviosamente ante mi.
—¿Dónde estáNolan?
—¡Al fondo! —dijo alguien.
Allí estaba, arrodillado junto al cuerpo de Miss Saigón.
A pesar de la vigilancia, alguien había logrado provocar el accidente.
—Nolan, ha llegado su ayudante —le dijeron.
Nolan levantó su rostro extrañado y cuando me vio dijo:
—Esta vez lo ha conseguido.
—¿Lo habéis cogido?
—Se ha esfumado, pero no tardará en caer en nuestras manos. Todo Scotland Yard, está buscándolo.
Johnathan Pryce se hallaba consternado junto a la muchacha, retenía su mano entre las suyas.
—De nuevo el destino de Butterflay, —repetía.
—Se equivoca —dijo Nolan— esta vez ha muerto Miss Saigón.
—Quienes piensen que aquí se acaban las representaciones se equivocan. El espectáculo ¡must go on! Se lo debemos a nuestra compañera —fueron palabras del director de escena, conteniendo la indignación.
Me despedí de Nolan dos días después, ya habían detenido al asesino. Regresé a Barcelona, con mal sabor de boca, esta vez. Pero Nolan me dijo antes de embarcar: Nos veremos el día del estreno, Miss Saigón se alzará de nuevo, ya oíste. Esas palabras resonaban en mi cabeza, mientras veía como Londres se alejaba a mis pies.


Rafael Rodríguez-Bella


 “MISS SAIGON”
Se estrenó en el Theatre Royal Drury Lane el 00 de diciembre de 1989 y bajó el telón en 1999, con más de 4.000 representaciones.
Ahora regresará a los escenarios el próximo 3 de mayo de 2014 en el Prince Edward Theatre, con una nueva producción de Cameron Mackintosh.

 


LA TRESCA I LA VERDESCA




Creia que era morta  i m'enduc una sorpresa, avui, amb la seva veritable mort.  Àngeles Santos, de qui ja us en vaig parlar fa molt de temps i ha sortit diversos cops al meu bloc. Una grandíssima artista que em va deixar corpresa al veure la seva obra al Reina Sofía. Una dona d'aquelles "d'abans", que entenia el seu temps, tant! que això podia arribar a trastocar la seva vida. Sempre es parla d'ella, fent esment que era germana del crític Santos Torroella,  dona del pintor Grau Sala i estigué voltada dels artistes de tota mena , però la seva obra és ben personal (per tant surrealista i escandalosa). A mi particularment m'agrada molt Un món que no m'estranya que causés molt de rebombori per la seva premonició, llibertat i incisiva intenció. Una artista i dona, una més que, en el fons, va ser víctima de la seva lucidesa. Ara mateix, si pogués me n'aniria a Madrid per recordar-la en el seu món.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA



diumenge- Avui ha tocat el torn de visites a Tarragona.
En primer lloc passem i anem, a l'aqüeducte. Per cert jo mai no recordo que se l'anomenés el pont del diable, reservant aquest nom al de Martorell i d'altres però no al de Tarragona. Ara, tots els rètols en diuen així. Prego a l'Olga o qualsevol altre lector tarragoní, que em tregui de dubtes, que no em treuen el son perquè seguiré pensant que és l'aqüeducte i no el pont. 

Tarraco, Tarraco. Velles pedres plenes de vida. Camins de la nostra història. Sembla que al passejar per galeries, sota voltes i per terrasses que sobrevolen les restes del passat, ja no siguem on som sinó que retrocedim segles i segles, fent-nos més joves. Tant, que tampoc no hi érem.


Voldría jugar amb una nina d'ivori, trepitjar un mosaic bellíssim ple de peixos, veure unes curses al circ, tal vegada assistir a un festí al palau del Pretori i acabar la jornada en un joc eròtic com els que ens mostra el Museu d'arqueología en una magnífica exposició sobre El sexe a l'època romana (en confiança us diré que res hi ha de nou sota la capa del sol).. 
Algun d'aquests desigs no s'ha acomplert però no em queixo perquè un dia esplèndid ens ha acompanyat. La mar era tan blau marí com gairebé mai i el cel semblava estrenar-se per fer brillar millor el sol a les pedres daurades.



Hem acabat la tresca amb una mariscada al Serrallo. No em direu que ha estat un mal programa.






dilluns, 30 de setembre del 2013

la tresca i la verdesca





No sé pas quan tindré a punt tot el que s'ha esgavellat durant aquestes llargues vacances (?). Les notes del viatge i les fotos queden a l'espera de temps millors, espero que no massa llunyans. De moment us faig cinc cèntims de les meves correries aquest cap de setmana.
Com que la nòvia del meu nét marxa dijous a Santo Domingo, aprofito aquests últims dies per fer-li treure el nas a tot el que en dos anys que ha viscut aquí no li ha donat temps de conèixer, ai làs. El cap de setmana hem anat a Saifo a dormir perquè la resta del temps hem estat de tresca contínua. Dissabte a la tarda a Montblanc on ens varem patejar tots els carrers, monuments, arcs, voltes i demés, sense oblidar pujar a les terrasses de la Catedral, al costat de les campanes i en companyia dels coloms i els crits eixordadors d'unes gravacions de falcons que haurien de servir per foragitar-els coloms i que no destorbessin les orenetes que hi nien ni espatllin les pedres tan ben restaurades. Des d'allí dalt varem contemplar un casament molt lluït d'algun policia local o així (la veritat és que no estic gaire versada en uniformes militars i no els vaig saber reconèixer) que van fer un arc d'honor als nuvis amb un sabres. Una de les convidades, ja veieu com va acabar per dur unes sabates no massa adequades a l'empedrat de còdols de la plaça. 
Per la resta muralla, carrers, les mesures del gra, el bar de la plaça etc, tot al seu lloc i funció. Un programa molt instructiu de color local.
Nota de la redacció:  Érem quatre dones soles i ens ho vam passar molt bé.






diumenge, 29 de setembre del 2013

PANEM ET CIRCENSES

"Vera usted, mucha gente cree que soy un viejo prematuro. Y sí, estoy cascado, pero no és eso. Yo siempre he sido un prematuro. Lo que pasa es que últimamente la vejez prematura se me ha juntado con la juventud retardada, y oiga, hay días que no estoy para nada" (Capitán Blay)"

El Embrujo de Shangai, Joan Marsé

Aquest és un fragment del primer llibre que hem hagut de llegir. El curs comença el día 8 de octubre. Ja us aniré informant.

divendres, 27 de setembre del 2013


Creieu que això és la torre de Pisa? Ha! No senyores i senyors, no, això és un retrat psicològic que m'han fet a la tornada de la Toscana.

Uf, uf, uf, uf  és el que espontàniament em surt en aquest retrobament després de tants dies.
Si us expliqués en detall totes les calamitats que estic sofrint des del moment en que em varen robar el mòbil a l'avió d'anada a Florència i el que m'he anat trobant a la tornada, us en faríeu creus. Estic exhausta de lluitar contra els elements. Abans d'ahir em vaig passar la tarda a la botiga de movistar de Pl. Catalunya i hi vaig fer una dormideta i tot, com casa meva. Inclús el noi que m'atenia em va deixar el seu mòbil per trucar (allí no hi ha cap telèfon a disposició del públic) mentre veia uns anuncis enormes que em comminaven a canviar de vida i canviar el món amb un telèfon (?). Vaig tenir accés a tots els seus jocs, als amics, a tot. Ja som íntims i, ara que ho penso, podria escriure sobre tot això. No sé si sortiria un conte de terror o una novel·la negra. Ho rumiaré.
O sigui que us prego que tingueu paciència amb mi uns dies a veure si les coses es van solucionant. L'ordinador agonitza sense poder-lo tancar so pena de no poder-lo engegar mai més, segons el diagnòstic del Jordi, fill meu, informàtic, com segurament sabeu. I la Meri, salvadora universal s'ha fet un esquinç. Ahir va venir una estoneta per ajudar-me en l'envitricoll de paperassa per l'assegurança del mòbil, però crec que hauria de venir a viure una temporada a casa per deixar-ho tot arreglat. És ben misteriós que marxis amb tot bé i quan tornes, tot estigui esgavellat. Tan mateix s'he hagut de posar piles noves a rellotges, llanternes, reg automàtic. Tot a l'atur. ,És allò de la rebel·líó de les màquines. O era de les masses? A més a més gairebé mai no tinc internet. Pietat, pietat, què he fer jo per merèixer això? Segurament deixar molt penjat el bloc per altres menesters. Espero que els fats em siguin propicis i un pugui fer cinc cèntims de les meves correries per la Toscana. Fins aviat. Ara si ho sabés fer us posaria un fragment de Tosca.www.youtube.com/watch?v=0yr1U5x6Nw0‎

   Vaig a provar-ho, a veure si em surt. Ja em direu què. O podeu anar a l'adreça que us poso.






dijous, 19 de setembre del 2013

PANEM ET CIRCENSES


 Homenatge a MARTÍ DE RIQUER   - Un altre gran que ens deixa. 

Martí de Riquer i Morera (Barcelona, 3 de maig de 1914 - 17 de setembre de 2013), comte de Casa Dávalos, Gran d'Espanya va ser un escriptor i filòleg català. Fou membre de la Real Academia Española des del 1965, president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i membre de nombroses institucions estrangeres. Així mateix, fou catedràtic emèrit de Literatura Romànica de la Universitat de Barcelona.
Estudiós de la literatura en llengua romanç tant en occità com en castellà i català, fou una de les autoritats més reconegudes en l'àmbit filològic, tant als Països Catalans, com a Espanya i Europa.
El 1991 fou guardonat amb el Premi Nacional d'assaig de les Lletres Espanyoles i el Premi Crítica Serra d'Or d'estudi literari per la seva obraAproximació al Tirant lo Blanc; el 1997 amb el Premi Príncep d'Astúries de Ciències Socials; el 1999 amb el Premi Lletra d'Or per Quinze generacions d'una família catalana; el 2000 amb el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles; i el 2005 Joan Carles I li concedí la Grandesa d'Espanya.


dijous, 12 de setembre del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 305

Via Catalana
Ja som al dia desprès i ara què?
La pregunta està en llavis de molts, els que ahir vivíem la festa amb família o amics i, els que es van quedar a casa per disconformitat amb el plantejament de la Via Catalana. Feina per a tots, primer perls politics, desprès per les associacions de tota mena, i la gent, aquesta gent meravellosa que des de baix amb civisme i alegria ha respost a la crida. El que és segur, és  que no hi ha marxa enrere, cal anar endavant, tenim un camí a seguir, que serà llarg i feixuc, allí estarem sens dubte tots, com ahir agafats de les mans.
Jo tenia designat un lloc en un poble a prop de Barcelona, un canvi d’una amiga a la vigília  al tram 731, m’ho va fer fàcil,  Diagonal davant del Palau Robert, un cop allí,no era una fila, sinó una avinguda plena de gom a gom fins  l’encreuament amb el Passeig de Gràcia. Tota una festa. Al matí visita al monument de Rafel de Casanova i, al Fossar de les Moreres, Santa Maria de Mar i cap a casa d’uns amics a gaudir del dinar de la Diada, amb una parada a l’Hospital del Mar, ja que una amiga va caure a mig itinerari i és va fer mal a l’espatlla, radiografia a urgències i diagnòstic de luxació, allí es va quedar fins a la nit, el seu plat i el de l’acompanyant va restar buit a taula. Única nota negativa.
Mª Dolors bon viatge , sé que surts demà, no crec que tinguis temps de llegir-me, potser si a la tornada. El Borja inicia un curs a La Central, el dimecres 2 d’octubre de 19 a 21, tema: Narrar la experiència, de la confesión al simulacro.

Marisa veig que segueixes amb la lectura com l’any passat, i la Malole s’anima?. Ja ens trucarem.

dimecres, 11 de setembre del 2013

dilluns, 9 de setembre del 2013

PANEM ET CIRCENSES / LLIBRES

S'acaba l'estiu i s'hi inicia un nou curs. Jo m'he tornat a inscriure al Club de Lectura de la Biblioteca Juan Marsé -El Carmel. Aquest any, però, ja no tenim el mateix profe (ai, les retallades!) i amb quatre companys/es més del curs passat ens hem apuntat a NOVEL·LA BARCELONINA. Els títuls que ens han passat per tal de llegir-los i comentar-los són:

octubre: EL EMBRUJO DE SHANGHAI de Juan Marsé

novembre: SALAMANDRA de Josep Ma. Benet i Jornet
desembre: NO LLAMES A CASA de Carlos Zanón
gener: UNA DONA INCÒMODA de Montse Banegas
febrer: LA NENA DELS NOU DITS de Laia Fàbregas
març: EL SONIDO DE LA NOCHE de Xavier B. Fernández
abril: VICTUS: BARCELONA 1714 de Albert Sánchez Piñol
maig: HAY LUZ EN CASA DE PUBLIO FAMA de J.Miñana
juny: EL HEREDERO de Mario Catelli

No n'he llegit cap. Em feu cinc cèntims si les coneixeu?

AMB UN PEU FORA DEL BALANCÍ


                                       
 Collita de capvespre

Ahir al matí , escampada general. Ja vaig dinar sola. Era una sensació d'incredulitat, després de dos mesos d'enrenou. Però encara no s'ha acabat la cosa, jo demà he d'anar a B. a fer-me la tarja sanitària europea (potser podré fer-ho des del Vendrell), anar a tallar-me els cabells perquè em recordo la Medusa, comprar-me uns pantalons etc. Dimecres serem altre cop a  Saifo i divendres a primera hora del matí marxo a Itàlia.
Ja ha començat la verema i el soroll dels tractors i les portadores és la música de fons en el meu paisatge estimat. Avui no, perquè és diumenge i ha plogut força. Ara que ha sortit el sol per regalar-me una de els últimes hores daurades, sortiré a fer fotos i mullar-me les cames.
 Bufa, quin estiu! Però que consti que estic encantada i tot i que algun dia ha estat excessiu, en general m'agrada aquest desgavell. Tan sols cal no amoïnar-me de si hi haurà lloc per dormir o no, ja s'apanyaran i el meu està assegurat. I dels menjars altre tant. Sí, sí, m'agrada, però aquest any he escollit ser-hi , perdent, a canvi, la tranquil·litat necessària per escriure. Veurem com serà la tornada. De moment em sento lluny, lluny.
Ja que els profes ens abandonen, hem de mirar d'organitzar alguna cosa per aquest curs. No vull engorronir-me en el laisser faire, laissser passer, que la vida és un riu sense aturador i hem d'aprofitar les escorrialles. Per mi, queda en peu el cap de setmana de després de la Mercè. I per vosaltres, que?
I després de la collita, un verset per amanir, com el tomàquet que ja em fa venir salivera.
    
 Anem a collir avellanes
que la pluja ha fet baixar.
Se sent  pedra i no rasclet
i de cinc en mengem tres.
Després no volem sopar,
no ens queda ni un foradet!
Buscarem gana entre clofes
i no la sabrem trobar
Avellaneta, avellana

cistell ple i crostó de pa.

dimecres, 4 de setembre del 2013

EL VOL DEL GEGANT
Pot ser que molts de vosaltres ja el coneixeu, però he volgut deixar-ne constància avants de marxar cap a Torino. Es el cartell de la Mercè 2013, una obra del gran artista fotògraf, Joan Fontcuberta, (premi David Octavious Hill per la Fotografisches Akademie GDL d’Alemania al 1988, Chevalier de l'Ordre des Arts et des Lettres del Ministeri de Cultura de França al 1994, Premio Nacional de Fotografía, otorgat per el Ministerio de Cultura de España al 1998 i Premio Nacional de Ensayo al 2011) que ha creat el símbol de la festa barcelonina, un gegant aixecant el vol com si fos un superheroi de còmic modern que potser s’enlaira des del bell mig de la ciutat, espantant amb el seu vol els coloms de la plaça de Catalunya. Tradició i Modernitat.

dilluns, 2 de setembre del 2013

DES DEL BALANCÍ


Enfilem ja la recta final abans del començament del curs escolar. Ens hem quedat la Glòria i jo amb els quatre adolescents, quatre, i la Mina que ens ha omplert l'estiu de riures, enrabiades i altres monades mentre han estat per aquí els seus pares; vaja quin element! Ara uns, ara d'altres i el més sovint molts alhora, hem anat passat els dies. Tots hem treballat molt en diferents menesters i amb molta jarana. Ara ja començo a tenir ganes d'una vida més tranqil·la. He llegit força i he vist pelis a l'ordinador, no he escrit i tampoc no tinc ganes de fer balanç. Crec que ha valgut la pena encara que no pugui lluir mostres concretes (alguna sí però no és rellevant). L'hivern serà temps de pair. Marxo a Itàlia divendres 13. Us podeu creure que el bitllet és força més econòmic perquè a la majoria de gent li fa por de volar aquest dia?
Demà baixo a Barcelona per acomiadar l'Iu que se'n va a viure a la República Dominicana. Tots aquests dies han estat una mena de comiat progressiu intentant convertir el fet en quelcom positiu malgrat la recança.
No us explico res d'especial. Hem collit avellanes i dintre de pocs dies comença la collita del raïm. M'agrada el meu paisatge; el proper i el més llunya. Aquests dies de plena saó és quan més romanitzat i civilitzat el trobo. Ahir, tornant per la carretera de les Ventoses, el moment en que es desplega el Baix Penedés amb tota la seva esplendor era emocionant.
  És l'hora daurada i els nens han marxat amb les bicis a fer les últimes corredisses d'orenetes o de rat-penats. Només se sent el soroll de l'aigua de la piscina i el cel, de daurat s'ha tornat plata. Són els últims vestigis de l'estiu.

VIA CATALANA

Aixó està funcionant molt be al extranger. Eu vist les fotos del ARA amb catalans fent Via a Bruseles, Londres, Miami, New York (700 catalans cantant Els Segadors) i la Muralla de Xina? Demá es farà a Paris, Washinton, Venecia, Luxenburg i d'altres indrets. Fa goig veureu.

Salut i Visca catalunya!!!!!!

 


diumenge, 1 de setembre del 2013

L'arpa i les sevesvibracions, 304

CLOENDA

Tanco avui amb l’apunt que fa catorze, unes pinzellades del viatge d’aquest estiu a Àustria. Tinc textos, fotos i records per fer-ne uns quants més, ( casa natal de Mozart, tomba de la Sisi, monuments emblemàtics, etc...), però si s’allarga massa un tema, es fa pesat i deixa d’interessar, sols he comentat part de l’itinerari . No és cronològic , sinó vivències que m’han agradat compartir amb vosaltres. Els llibres de historia i geografia sempre complementen al qui li interessi més dades. Jo sóc fidel al que em vaig proposar a l’entrar al Blog, escriure vivències, "vibracions". L’arpa és un instrument musical, que quan  es toca una corda vibren totes, això és el que busco compartir amb vosaltres, el que veig i sento.
Gràcies a tots els que meu llegit i estimulat a seguir, companys del viatge i companys del Blog, (Mª Dolors, Marisa, Marta...). Accepto les crítiques positives i les negatives, totes fan créixer. Rafel et demano disculpes, si al llegir  la meva visita a Obersalzberg  “el Niu de l’àguila”, et va incomodar, en cap moment el vaig viure amb criteris turístics, sinó històrics, allí queda documentat tot el que va passar per generacions venidores, i si algú s’aprofita i en fa bandera...que en doni la raó. El nostre grup, puc assegurar-te, que  tots sortírem maleint la guerra. Mauthausen també va ser dolorós, Mª Dolors , és molt normal que no vulguis anar-hi mai, hi ha coses que com bé dius ens sobrepassen. Pels que m`heu fet crítica positiva gràcies.
Faltava l’últim numero de turista i també el vaig fer. Foto al monument de Johann Strauss (fill), situat en el Stadtpar, i realitzat per Edmund Hellmer el 1921. Durant la seva inauguració, la Orquestra Filharmònica de Viena, va interpretar el vals “El Danubi Blau”. El monument combina dos elements: una estàtua de bronze, amb bany daurat, que el representa tocant el seu violí, i  l'altre ,rodejant-lo, un alt relleu semi circular de marbre.
En un futur em centraré en temes de música: òpera i concerts. M’he matricular en el curs “Els colors del barroc musical i La fantasia i sensualitat del romanticisme musical"  de la professora Mª Dolors Luis, si us interessa tel. 932848753. Si hi han altres fets diversos a comentar, ja que la temporada es presenta calenta,  entraré en el Blog.

divendres, 30 d’agost del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 303


                                               OCI I PASTISSERIES

Sínia gegant
Ens falten pocs dies per acabar el viatge, hem vist una de les  icona més representatives de Viena, el Donauturm , on pujarem fins dalt, el segon símbol  és  la Sínia (Nória en castellà, Wiener  Riesennrad en alemany), i cap allí anem. Tenim temps lliure i cada un tria el que més li agrada. Es veu de tot arreu, ubicada a l’entrada del Parc d’atraccions del Prater, dins el parc homònim, en el districte de Viena, Leopoldstadt. Tots recordem i parlem de la pel·lícula “El tercer hombre”, el guía ens recorda que també surt a “Antes del amanecer” . Taral·legem la música de la primera que tothom se sap.
Va ser una de les primeres sínies, construïda el 1897 per celebrar el 50 aniversari del reinat de Francisco José. Dissenyada per l’anglès Walter Bassett, té una alçada de 61 metres. Era la més alta del món fins el 1985, que va prendre el relleu Japó amb una que la superava. Originalment constava de 30 gòndoles, però degut als danys ocasionats durant la segona guerra mundial, al fer la reconstrucció, sols es recol·locaren 15. Hi puja tot un grup, sobretot els més joves, jo trio passejar amb un trenet, que fent tuc tuc, recorre el perímetre de tot el parc i et dóna una visió completa de la seva extensió, amb zones que normalment a peu no es visiten. 

Dinar Ajuntament de Viena
Dinar a l’Ajuntament de Viena, els baixos molt ben ornamentats amb pintures murals  de batalles, serveixen de menjador per grups nombrosos, és gran i ens serveixen molt bé, vichyssoise freda, tira de pollastre a la graella, samfaina, gelat amb nata i cervesa del país.
Tarda lliure que aprofitem per veure les botigues i pastisseries,  totes les guies porten que la més antiga i  famosa és la Damel i cap allí anem a comprar els bombos de record, els més clàssics Mozart bombons. Desprès de veure aquella exuberància de pastels, triem una de més petita en un carrer molt cèntric i, allí fem parada i degustem un pastís.
Damel
Façana pastisseria on berenem  
                                                                                               
Mozart's bonbon



Tot és bo !
Grinzing
L’altra manduca típica i preparada pels turistes , és un sopar amb vi verd, al barri de Grinzing amenitzat amb música folklòrica. No sé si és el vi o que ja casi marxem a casa, que qui més o menys es deixa anar amb bon humor i canta i balla, cançons tiroleses, de la Tuna i valsos de Strauss.

dimecres, 28 d’agost del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 302

                                                           ESPIRITUALITAT

Monestir de Heiligenkreuz
Entrada
En tot viatge es troben moments de pau i espiritualitat. A vegades venen sols, altres s’han de buscar. Hem tingut moments de pregària  a cada una de les catedrals visitades i a esglésies  com Sant Felip Neri , Sant Peter o Sant Carles Barromeo.
Crec que la majoria, el més intens el visquérem  al monestir cistercenc de Heiligenkreuz, en català, monestir de la Santa Creu, Pels que no heu vingut al viatge i em llegiu, imagineu-vos Poblet , però Poblet és molt català i Heilingen és molt alemany.
Hem sortit de Viena aviat per visitar el Monestir,  situat a la zona sud dels Boscos de Viena, a 13 quilòmetres al nord est de Baden. Ha existit sense interrupció des de la seva fundació el 1133, per Leopol III d’Àustria , qui va portar de Jerusalem un trosset de la Vera Creu, d’aquí el nom, pel tant es considera el monestir cistercenc contínuament habitat més antic del món.

Altar major i Crisr de Heiligenkreuz


És dilluns, són les deu del matí, quan just en aquell moment comença la Missa Conventual, és festa grossa, segons la seva litúrgia, aquell dia celebren la Festa de la Santa Creu, fet que ignoràvem. Ens hi quedem, missa resada en llatí i cantada en gregorià. Venen a la memòria anys passats, quan a Barcelona ho fèiem igual. Val a dir que el cant gregorià escoltat en una església m’agrada molt. És una comunitat  nombrosa, de 80 monjos, amb moltes vocacions joves, austríaques sobretot, en segon lloc alemanyes i de fa uns anys tenen vocacions de xicots  del Vietnam, actualment són deu. Litúrgia i ritual molt diferent del nostre, no en l’essencial que es immutable, sinó en la litúrgia, actituds, reverències, cants corals al mig del cor i altres variants. Té una important biblioteca, Sala capitular i, guarda tombes de membres de la casa de Babenberg.

Claustre
Em compro un llibret traduït  al castellà amb tota la historia i moltes fotografies. Llegeixo que el 1802 és va crear l’Institut d’estudis de Teologia i Filosofia, convertit en Universitat el 1975. Hi assisteixen molts alumnes d’arreu per la seva reputació. Els monjos treballen com a professors, en Parròquies veïnes, o en diverses tasques dins el monestir, que és també  conegut per enregistraments en Gregorià, el més venut  arreu d’Europa és “Musica for Paradis”
Gregor Henckel – Donnersmachh, va escriure el guió de la seva pel·lícula “Las vidas de otros” des d’una cel·la del monestir. Quant va obtenir el 2007 l’Oscar per la millor pel·lícula  estrangera, va tornar al monestir a portar l’estatueta. Rafel coneixes la peli?

Plaça davant l'entrada i monument
A la sortida foto de tot el grup per deixar-ne constància.

DES DEL BALANCÍ



Allò de "la primavera ha llegado, nadie sabe como ha sido" té també la seva vessant a l'estiu que marxa sense un sospir. Només cal un plugim d'un dia i tot es trastoca. L'endemà , a primera hora t'has de posar un xal, no et ve de gust o no et cal banyar-te a la piscina, i l'aire té un toc de transparència i de finor. Et sembla veure com una boira que marxa enduent-se aquella espessor de l'estiu. Els arbres i la llum s'han fet més clars i nets. Tot plegat, encara que no sigui de tardor hi fa pensar. Inclús en els diaris es nota perquè han passat moments que semblaven de tebeo. Això però em va pensar que no estic segura de sí canviar el Mortadelo per l'Assad, el Carpanta pel sirians o els egipcis i tot sota la ploma del Reporter Tribulete que en todas partes se mete, francament valgui la pena. Però en una frase molt d'ara : és el que hi ha. I de l'estiu  què se n'ha fet? (ou sont les nièges d'antan?) o com diu l'Olga 

                                           És la urgència del temps que em dicta les paraules
                                           La vida, corre-cuita, es plega als dits
                                           lleu para-sol abans de la tempesta.
. . . . . 

dimarts, 27 d’agost del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 301


EL DANUBI
El riu Salzach vista des del castell
Afluent del Danubi, el riu Salzach passa plàcid per Salzburg
Porto 10 apunts sobre el viatge i, encara no he parlat del Danubi, ànima fluvial de Viena. El Donau, en alemany, és el riu més llarg de d’Unió Europea. Neix a la Selva Negre a Alemanya i,  flueix via sud est , per acabar a Romania on desemboca al Mar Negre formant  un ampli delta. Longitud 2.888 quilòmetres, amb amplada variable segons l’orografia que es troba. Fins aquí geografia pura. Dins les terres austríaques passa per Linz i Viena.
El segon dia del viatge  visitem  Salzburg , per on corre el riu Salzach, anomenat així , sal, ja que en l’antigor servia com a vehicle per transportar la sal, servei que es va acabar amb l’arribada del ferrocarril. El Salzach és un afluent de l’Eno, i aquest ho és del Danubi. Així que a Salzburg plens de curiositat, màquines a la mà per retratar el Salzach, que cursa plàcid i on hi neden molts ànecs. La visita a dalt del promontori on està situat el Castell de Hohensalzburg (segle XI), ens permet veure el curs de la divisió del riu en dos braços.

Salzburg
Ja a Viena, cal fer de turista i no pot faltar pujar a la torre més alta per contemplar el Danubi en tota la seva majestat. El  nostre guia ens té preparats els tikets i cap a  la Donauturm,o Danube Tower. Té una altura de 252 metres, 2 ascensors que en 35 segons et porten al mirador que s’aixeca a 165 m. de terra. Construït el 1964 amb motiu del Garden Show Internacional de Viena, és dins el parc del Danubi. Un cop dalt es veuen vistes espectaculars de la part antiga de Viena i el Danubi  amb tota la seva amplada.
El Donauturm  junt amb la Sínia són els dos monuments emblemàtics de Viena.
Donauturm
Els mediterranis gaudim del mar, les ciutats centreeuropees que tenen la sort de tenir un riu cabalós , també el gaudeixen i exploten , és un medi de transport de persones i , de tota classe de mercaderies, a més de disfrutar de petites platges per banyar-se, i embarcadors  per les barques . No hi falten la pràctica d’ esports aquàtics.

Vista des de la torre
.
                 El Danubi no és blau, tot hi que Strauss va batejar la partitura del vals amb el títol 
                 del “Danubi blau”, però tothom li hi veu.