dimarts, 11 de gener del 2011

Tresca i verdesca

Amb això de no trobar-me bé he reflexionat molt sobre llits. Us en mostro uns quants :





Això és allò dels somnis líquids? Glubs !

*************


A qui se li acut fer el salt del tigre amb un llit així? I jo, ara què hi faig a les Seychelles?









***************************

Et menjaria trossets amb salsa de mostassa i mantega fosa


*****************************************


En X? el vaig deixar, era tan egoïsta!

******************************
Aquets setmana li toca a ell de fer el llit






************************************


Per a roncadors de Fòrmula 1






*************************



Viento en popa a toda vela, no corta el mar sinó vuela, un velero bergantín... Es mi barco, mi tesoro, es mi diós la libertad, mi ley la fuerza del viento, mi única pàtria el amor.


*************************




Primer aprofitem-lo, les carbasses vindran després. O no.











Un dubte existencial:
Vendràn tiempos mejores? o Cualquier tiempo pasado fué mejor?

Tresca i verdesca


Saporli popette, la pompe de la

biciclete

Havia estat força dies sense trobar-se bé: afonia, oïda tapada, tos, mal de gola i totes les seqüeles de la febre i l’estada al llit. Una rara curiositat la neguitejava en les estones de relativa consciència: l’obsessió per les desaparicions que estaven mostrant els seus amics escriptors últimament. No sé si per efectes de la febre però no acabava de saber mai qui era el desaparegut (o la cosa) i si allò era un efecte imaginatiu o la més espessa i aclaparadora realitat. Tot era possible. Millor dit, qualsevol cosa era possible si volies. I ella tan pragmàtica habitualment se sentia atreta per “allò” que no sabia com anomenar però que indubtablement havia fet acte de presència també a casa seva. Com que encara no se sentia bé del tot aprofitaria per intentar esbrinar les claus d’aquell envitricoll. Primer i ja per un costum assolit obrí el seu mail i allí, com a primera troballa una foto d’una taula solitària en la que figurava que hi eren TOTS (?) I per més inri l’anomenaven, a ella, que aquell dia era al llit. I el millor, o pitjor de tot era que efectivament sentia que hi era, que hi havia estat, encara que després no li sortís de què s’havia parlat ni què havien dinat ni res de res.

A continuació tot el matí va ser una confusió de receptes perdudes que apareixien en els llocs més inversemblants, de trucades contestant a qui no havia preguntat. I una sensació rara en el seu cos que no sabia si era mal d’esquena o una luxació a causa de la tos o què. M’aniré a estirar una estoneta. I quan va pujar, a l’habitació a sobre el llit ja hi era. Si, sí, ella mateixa, ja hi era. Ehhhhhhhh? La va deixar dormir i es va fer un tè i una torrada que li va sentar molt bé. Demà ja sabia què faria: es deixaria al llit i se’n aniria al cine i de retruc a sopar a fora. Ja eren massa dies sense sortir de casa. Potser si tenia sort, quan tornés, l’altra li hauria escrit alguna cosa pel bloc i potser també per la novel·la. Què passaria, recordaria les notícies del dia si les havia llegit l’altra? I “la sèrie” de televisió? Bé, cap problema. Si no era així sempre podia veure-la per Internet. Això d’haver perdut un cos era fantàstic, ara n’havia guanyat un altre. I el que no fes un faria l’altre i quan estigués bona del tot podria escriure el doble de fins ara i llegir també el doble i tot doble. Però també dormiria doble? I menjaria doble? I patiria doble? Ai no sé, no sé si Virgencita que me quede como estoy. Esperaré uns quants dies a veure què. De moment me’n vaig al llit a treure d’una patada aquella dropa, a veure si no podré ni descansar a casa meva! Ai, quin mal. Qui és que em dona patades?

EJEMPLO DE SILENCIO POÉTICO.
PERTENECE A
"SEDA"
DE ALESSANDRO BARICCO

Solamente silencio a lo largo del camino. El cuerpo de un chico en el suelo. Un hombre arrodillado. Hasta las últimas luces del día.

dilluns, 10 de gener del 2011


TODO ES POSIBLE EN PARÍS

14
En la librería


Más que una visita, fue un encuentro con los grandes. Así se lo tomó, desde el primer momento en que puso el pie en aquella librería que nada tenía que ver con las muchas otras que él conocía. Los lectores deambulaban por los estrechos pasillos y las pequeñas salas, siempre repletas a rebosar de libros, caminaban con lentitud, allí el tiempo se había detenido. Dijo que, el tiempo real se quedó fuera en la calle. Las manos buscaban los libros. Los libros esperaban que los rescatasen. Las estanterías soportaban imperturbables su gran peso literario. Habían manos que encontraban su libro y ya no lo soltaban hasta la hora de pagar. Pero también podía surgir la música. La de un piano que esperaba. Esperaba paciente que alguien lo quisiese tocar. Y al poco, ese alguien llegó, puso sus dedos sobre el teclado y lo hizo sonar. Sonó una vieja pieza de jazz. Él sintió que era lo apropiado y se dijo convencido: ¡Sí, sí señor!
En una repisa cercana, un libro sobre Hitchcock, otro sobre Sondheim y un tercero sobre Pier Paolo Pasolini. A primera vista sonaba a mezcla extraña, pero pronto vio que no, que justo formaba parte de espíritu del lugar. Alargó la mano y cogió el de Stephen Sondheim. Quizá fue por influencia del piano, que no paraba de sonar. Y escogió la butaca más cercana, tomó asiento y se dispuso a dejar que pasara el tiempo, pero resultó imposible. Había olvidado que allí el tiempo se había detenido y solo existía música y literatura. Nada más y nada menos. Se dejó ir en la butaca y se dispuso a dejar que las notas lo invadieran. Cerró los ojos. Y comprobó que entre las notas discurrían, entremezclándose, textos. No sabía de dónde venían, no lograba precisar cuales eran, pero sí sabía que eran textos leídos, fragmentos de novelas que llevaban circulando por su mente desde hacía décadas. Cuando el piano dejó de sonar despertó de aquel ensueño y volvió a verse rodeado de libros y más libros. Por un momento había olvidado dónde se hallaba. Pero su conciencia regresó de inmediato a la realidad. Y mentalmente se dijo, en un tono de satisfacción, estoy en Shakespeare & Company. Prisionero del tiempo. Prisionero de libros. Prisionero, una vez más, de París.

RELATS DE SILENCIS I DESAPARICIONS III

El primer que feia cada matí era revisar que els tancs de gasolina estessin plens; a continuació colocava les cassets i s'asseia a esperar els primers clients.
No s'adonava que les males herbes s'havien obert pas per entremig de les esquerdes de l'asfalt.

No sé pas on sóc



No sé pas on soc ni si soc en algun lloc. No sé ni si ja em trobo bé o si continuo malalta perque em trobava millor quan no tenia veu que ara que la vaig recobrant però faig aigues per totes bandes. Si, ja sé, els antibiòtics, la tos que cansa, el mal de cap que empipa, una oïda que no hi sent, mal d'esquena, poques ganes de res. Potser el que més m'agrada es seguir unes hores més al llit, escrivint de tant en tant i seguint el consell deAdam Zagajewski, un dels noms més repetits com a possible futur Nobel: Els escriptors no s'haurien d'associar, només en soledat arriben a la grandesa interior. Adéu, companys, me'n torno al llit a recuperar una mica de grandesa que la tinc força disminuida.

PANEM ET CIRCENSES XXVIII

Per allò de que una imatge val més que mil paraules:




diumenge, 9 de gener del 2011



TODO ES POSIBLE EN PARÍS
13
Buscaba moda


Buscaba desesperadamente una tienda de novedades. Buscaba moda. Le dijeron que allí encontraría toda la moda de París. Le dieron la dirección: Place Saint Germain-des-Pres nº 6, en el distrito VI de París.
¡Pero allí había un café! Aunque lo curioso del caso era que tenía el mismo nombre que la tienda de novedades: Les Deux Magots. Allí no habían telas ni dependientas. Solo camareros. Pero aquí no hay moda, se quejó. Se equivoca señor, le respondió uno de ellos, con una botella de Moët en la mano y una copa en la otra. Aquí siempre estuvimos y estamos de moda, vea sino: Verlaine, Rimbaud, Mallarmé, Gide, Picasso, Giraudoux, Léger, Prevert o Breton. Pero yo busco moda, le respondió. ¿Quiere más todavía? Aquí estuvieron Hemingway, Sastre, Simona de Beauvoir, Camus y más recientemente Enrique Vila-Matas y Rafael Rodríguez.
Entonces se rindió a la evidencia.

dissabte, 8 de gener del 2011

a empentes i rodolons

Hola a tots: Ahir al vespre en Marçal i jo vam anar al Almeria Teatre a veure El Casament dels Petitburgesos. Diversitat d'opinions. Vam trobar la Laura, la directora de l'Illa de l'Aire, que anava amb tres amics. A la sortida vam comentar l'obra. Una noia i jo no vam aconseguir entrar en l'espectacle, en la nostra opinió, massa astracanada. Els altres, entre ells en Marçal, van valorar la forma atípica de l'espectacle teatral. Tots i cadascú dels actors actuant en tot moment, estaven vius sense interferir en quí parlava en aquell moment. De fet el tema clau és saber si Bertolt Brecht tenia prevista aquesta mise en escene. Sembla ser que, efectivament, Brecht va trencar amb el convencionalisme del teatre. Com veieu a la foto, tots anaven maquitllats com a mims i parlaven i gesticulaven de forma esperpèntica.
I en un altre ordre de coses, i dirigit especialment a la companyes de viatge, avui diumenge a La Vanguardia ofereixen viatges a New York per 199 euros anada i tornada en Iberia o British. La reserva s'ha de fer abans del 16 de gener, i el viatge hi ha de termini fins a l'abril. Ens animen? En Marçal ja ho està.


Se celebró la comida, pero
se optó por desaparecer
de la mesa para que
quedase bien patente
que en ella
se hallaban todos
y que nadie faltó.

Tresca i verdesca


Es va llevar i vestir quan, a sobre de la taula de treball, va trobar una nota encara fresca que no recordava haver escrit. Deia així:
De nou oberta la ferida del paraigües clavat a sobre el fetge i una goleta atracada al final de la tràquea. A les orelles sorolls marins d'una balena llunyana.
No vull dormir de por ni vull arrossegar-me per la sorra del llit. Tinc vidres a les venes i dos cucs de seda a cada ull. És aquella hora en que al rellotge li han caigut les hores i cap avió no barrina la lluna.
Estic dolent i exhausta, amb els conductes auditius plens d'agulles de cap de plegar camises.

Es va espantar perquè tot allò tenia una semblança evident, encara que en clau surrealista amb el seu estat físic. Que estrany era no recordar quan ho va fer. Es va fer un te i se'n va anar al metge. Com que li costava parlar va pensar en entregar-li directament aquella nota però no, potser, si el metge li feia cas, acabaria a les urgències psiquiàtriques. Li hauria d'anar traduint tot de mica en mica.
I ara està fent-se un quadre amb el plàning dels medicaments nous i vells que ha de prendre, uns una hora abans, l'altra dues després, l'altra per si de cas, segons. No la distreguem que això és complicat i amb el mal de cap que té... per cert, del mal de cap no n'ha parlat. A veure si queda un forat per un gelocatil. Sobre la taula té un llargavista per si acaba venint la balena.

divendres, 7 de gener del 2011


TODO ES POSIBLE EN PARÍS

12
¿Escritor o escribidor?


Escribía para transformarse. Necesitaba el desdoblamiento. Solo así sentía la verdadera felicidad. Solo así se sentía más él. De lo contrario se perdía en un limbo interminable.
Un día marchó a París. Esperaba encontrar allí, su otro yo, el que siempre andaba buscando. Y para estar seguro de lo que quería, fue a visitar a un viejo conocido: Moebius. Para él, era la versión Vila-Matas, pero hecho dibujo. Se planteó los dos ejemplos: ¿Ilustración o Literatura? Era algo así como decirse, y empezó a recitar en voz alta: ¿Proust o Magritte? ¿Rodin o Renoir? ¿Marienbad o Resnais? ¿Jules o Jim? ¿Jeckyll o Hyde? ¿Man Ray o Aragón? Y su mente estuvo a punto de estallar.
¿Pasión o Razón? Y entró en conflicto consigo mismo. ¿Café de Flore o Les Deux Magots? ¿Pesimismo o Romanticismo?
Y cuando regresó seguía sin dejar de preguntarse si ¿Transformación o Transmutación? Y optó por empezar firmando como “el escribidor” en vez de poner su propio nombre. Todo era empezar.


El buscador de desapariciones

Era un lector pertinaz, incansable, el hombre más feliz del mundo si tenía un libro en sus manos. Había llegado al extremo de abandonar el trabajo para poder disponer de más tiempo para leer. Los vecinos criticaban que estaba dilapidando su fortuna con la compra de tantos libros. Que si seguía así, llegaría al final de sus días arruinado. Él sabía que era criticado y eso le enorgullecía. Es más, la deba más ánimos para seguir con la lectura.
Tanto había leído que había terminado con todas las novelas y ahora leía ensayo.
Leía, leía apasionadamente, sin poder parar ni un solo instante. El libro que lo tenía sobreexcitado en la actualidad, y que lo mantenía absorbido por completo era un tratado titulado “El buscador de desapariciones”. Cada página, cada capítulo, le hacían aumentar su interés. Deseaba avanzar cuanto más rápido mejor, ansioso como estaba, por llegar al final. El tema, descubrió que le interesaba a más no poder. Tanto que había llegado al extremo de haber dejado de dormir, empalmando un día con otro. Comía mientras leía. No podía parar. Parecía que aquel libro era lo único que lo mantenía con vida. Pero había algo extraño en aquella lectura, y que dado su apasionamiento, no había detectado. Conforme leía, conforme pasaba página, aquella lectura se duplicaba y conforme avanzaba el libro crecía más y más. Hasta llegar el día que empezó a sentir agotamiento. Reconoció finalmente que se sentía materia maltratada, que entraba en una rueda sin fin, imposible de detener y empezó a darse cuenta de que pronto aquella situación lo llevaría al desastre, pero no sabía que tipo de desastre. Se sentía arrastrado por una fuerza oculta e inevitable. Eso era todo. Y empezó a notar una angustia omnipresente que se le instaló en todo su ser y que le incitaba a leer más y más deprisa. A una velocidad que jamás hubiese pensado llegaría a conseguir. Y advirtió su impotencia cuando comprendió que jamás podría detener aquella lectura. Y lo que era peor, tampoco sabía qué cantidad de páginas le quedaban. El interés desmedido por seguir adelante terminó por ausentarlo de la realidad. Pero a todo le llega su fin. Nada es eterno. Y comprobó por el tacto que había disminuido el grosor del la parte final del libro, pero sintió un gran desasosiego porque entonces supo que se sentía feliz, inmensamente feliz leyendo y que se sentiría desgraciado cuando terminase el libro. Pero ocurrió algo inesperado: al llegar a la última página, fue absorbido.
Al día siguiente, como de costumbre, llegó la mujer de la limpieza y quedó sorprendida por un enorme libro que ocupaba prácticamente toda la sala. No vio al dueño de la casa y pensó que éste había salido.

Rafael Enero 2011

No soy nada.
Nunca seré nada.
No puedo querer ser nada.
A parte de eso, dentro de mí tengo todos los sueños del mundo.
Fernando Pessoa.

dijous, 6 de gener del 2011


TODO ES POSIBLE EN PARÍS

11
Las fuentes de la place de la Concorde


Anulada la visita a Monet, se dirigió a la Place de la Concorde, enfilando les Champs Élycées. Al cruzarlos comprobó la perfecta composición simétrica con la plaza al fondo y la gran noria al centro. La tarde se oscurecía por momentos y esto hacía brillar más aún, las luces navideñas inauguradas el día anterior. Se propuso seguir adelante y visitar el Jeu de Paume. Pero cuando estuvo en el centro mismo de la plaza, se detuvo a observar como limpiaban y restauraban una de las fuentes. La otra estaba funcionando reluciente, se diría que recién estrenada. Unos operarios enfundados en anchos y herméticos trajes de una sola pieza, color blanco, y enmascarados con filtros de aire, parecían seres de centrales nucleares expuestos a la radioactividad. Entonces vino a su memoria, una escena bien diferente a todo aquello. La escena de “Un americano en París” donde, en aquel mismo lugar, Gene Kelly, tomaba en sus brazos a Leslie Caron que lucía unas hermosas piernas, enroscadas al cuerpo del bailarín. El rojo y azul de los focos de entonces era sustituido ahora, por un gris plomo oscuro. Más oscuro que el de un buque de guerra. Pensó, que aquello confirmaba que las cosas habían ido a peor.
Rafael.

Tresca i verdesca



Us ho creieu que a partir d'ara tot tornarà a ser com abans i aquests dies hauran passat sense passar? Ni somniar-ho! Tenim una mena de fil que s'entortolliga i embolica a cada moviment que fem encara que no es trenca i sempre és el mateix. Jo en diria la vida. Ens la passem volent redreçar aquest fil però sempre arriba el moment que tirem la tovallola i algun extrem queda forçat per sempre. Reconec que és una imatge com de lampista però per a mi molt clara. Encara arrossegaré l'afonia i el malestar uns quants dies més, fins que algú em pregunti com em trobo i jo amb cara de tòtila li contesti: jo? molt bé, estranyada. I després, dintre d'uns dies, no sabré ben bé en quin més estem ni quan han de ser les vacances de Pasqua . I després les d'estiu i les orenetes i les mosques i tornem-hi (espero). Però sabeu quin és el material que aguanta aquest fil? Doncs el meu és un d'aquells cables d'abans recoberts de cotó trenat i els fils són la família, els records, l'interès per les coses, i la voluntat i necessitat d'escriure. Tot serà que m'enrampi però no puc fer-hi més, em sento com un fil elèctric (ells tampoc no parlen i estan plens d'energia).

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 78

AGREGACIÓ mot contrari a desaparició.

Una petita aportació dels Reis, avui, al seu pas pel nostre bolc.

Fa tres anys per aquestes dates era a Mèxic, visitant el Museu de FRIDA KAHLO. Els seus quadres em van impressionar per la riquesa d’imatges, color i dolor en la majoria, on explicitava la seva vida mancada de salut. Encara que l’han volgut emmarcar en el surrealisme, ella mai es va sentir dins d’aquesta tendència. En el seu país la veneren com la gran pintora mexicana del segle XX. Frida al contrari dels personatges que han aparegut i desaparegut en les teles dels museus, aquests dies, no desapareix, sinó que és pinta a si mateixa rodejada d’objectes quin més estrany, en aquest cas, el titulat “Autoretrat amb mones”, ...embolica que fa fort… una mona al davant, dos al seu darrera i una quarta a dalt de tot del quadre, a més d’una flor del paradís oberta en tot el seu esplendor . La seva pintura mostra una sensibilitat viscuda des d’un món psicològic. Pintura a vegades ingènua i altres metafòrica.

Aquí us deixo aquesta juguesca de ses Majestats.

Tresca i verdesca


Palindrom

El moviment d’un és el perfecte reflex del de l’altre. Separant-se, acostant-se, voltejant, ajupits i en els més complicats moviments acrobàtics, cames i braços, braços i cames, separats per una finíssima, inexistent, capa de mirall. Bessons simètrics, mateixa alçada, idèntica complexió, accentuades per la vestimenta, maquillatge, música repetida i monocord... Dos artistes del Circ du soleil.

En acabar el seu número, mateixa inclinació, moviments de les mans inversos, postures donant-se l’esquena, surten per dues portes oposades de la pista.

Un cop creuada la cortina es desmaquillen sense mirall. L’un es posa un pijama i entra al seu carromat. L’altre es vesteix i se’n va a cercar la seva ànima bessona.

dimecres, 5 de gener del 2011

RELATS DE SILENCIS I DESAPARICIONS II


La Helen no podia sortir de casa. És agarofòbia, va dir el metge que la va diagnosticar. Ho va intentar, de debó que ho va intentar però no hi va haver res a fer. La medicació va resultar ineficaç.
Cada cop que posava el peu al replà una suor freda li amarava tot el cos i començava a tremolar. El cor li pujava a la gola i la ennuegava. Amb moltes dificultats tornava a la seva habitació i es ficava al llit.
Passades unes hores s'incorporava. Asseguda al llit, no veia el carrer però notava l'escalfor del sol en la seva pell, sentia el soroll dels cotxes i s'imaginava la gent atrafagada amunt i avall. No podia abocar-se a l'ampit perquè un cop que ho va fer li vingueren temptacions de deixar-se anar. Alguna vegada, una silueta apareixia en una finestra i ella fabulava sobre la seva vida, la de la silueta, que la seva prou que sabia quina era. Tan sols la ràdio la mantenia en contacte amb el món.
Per això aquell dia va saber que hi hauria un eclipsi parcial de sol. A punta de dia ja era desperta, esperant amb frisança l'esdeveniment. Quan el sol va començar a aixecar-se darrera les muntanyes, obrint-se pas entre els núvols, la Helen va restar immòbil mentre va durar, contemplant embadalida aquella meravella. Va ser la darrera cosa que va veure.


¡¿Pero dónde está el cuadro!?


A propósito de lo que estos últimos días está sucediendo en este blog, con desapariciones, inexistencias y silencios, siempre practicando literatura a partir de las imagines que nos proporcionan los cuadros de un museo, de una exposición o rebuscando por Internet, me ha venido a la memoria, un artículo en el que se explicaba lo que dijo Teóphile Gautier cuando vio “Las Meninas” de Velázquez: “¡¿Pero dónde está el cuadro!? Evidentemente eso fue el mejor elogio que se le puede hacer a una obra de arte. ¿O tendríamos que pensar que cuando llevaron a Gautier a la sala del Prado, donde se exhibe el cuadro, éste no estaba? ¿Es qué había desaparecido? Veamos: dicho artículo, aludía también a una entrevista que se le hizo a Lobo Antunes, donde se le pedía un consejo para el lector que se frustrara después de haber leído un libro suyo y no hubiese entendido nada. Y el escritor, vino a decir que: “A mi me gustan los libros que empiezan en mí cuando termino de leerlos”. Bonita frase ¿no os parece? Todo esto viene a cuento porque en dicho artículo, firmado como era de suponer, por Enrique Vila-Matas éste se encontró en una conferencia con una muchacha que le dijo que, le había interesado mucho todo lo dicho allí, pero que no había entendido nada. Y Vila-Matas le respondió al igual que hizo Lobo Antunes, diciéndole que lo ideal era que lo que había oído allí aquella tarde, le acompañara al salir, “lo ideal es que empiece en ti cuando todo esto termine”. Y concluía el artículo explicando la experiencia de cuando vio, nueve veces seguidas, “El año pasado en Marienbad” y que nunca entendió y sigue sin entenderla, pero reconoce que el film hoy en día, sigue causando trastornos y siendo una fuente de interpretaciones. Así que, propongo ver el film conjuntamente, y debatir sus apariciones, sus misterios, sus ausencias, su creatividad. Porque como dice Vila-Matas cuando se escribe, la mitad como mínimo, debe quedar sin explicaciones. Si la historia queda bien explicada carece de excesivo interés, es más informativa y periodística que narrativa. Así que ahí queda eso.
Rafael.

Tresca i verdesca


Era una malaltia intermitent. Combinava l'aclaparament amb atacs de tos i eixoriviments repentins que la tornaven a deixar exhausta, gement i dolent (gementes et flentes. in a lacrimarum vales..) al llit un altre cop. Serien les medicines? el poder de la ment? un regal de reis?... Omnipotent, una capa de cotó fluix recobria la seva gola i l'impedia parlar amb normalitat plena. Ah, però en els moments en que no dormia (un dels medicaments era un antistamínic) agafava aquelles tisores de sis fulles per picar el julivert i no deixava títere con cabeza, com es diu vulgarment. Els escrits que queien a les seves mans, ja fossin diaris, coses dels companys o seves, xis, xas, a miques... Al costat del llit una muntanyeta de paper anava creixent i els papers es feien un garbuix a sobre el seu pit. Repetit? xic, xac, poc clar? xic, xac, massa explícit? xic, xac. Els papers ja arribaven a l'alçada del cobrellit. Xic, xac, seguien pujant, pujant, ja cobrien el llit, l'habitació sencera, tapaven la porta, volien sortir... ring, ring. D'entre la massa de lletres una mà buscava l'auricular: em sembla que no hi ha ningú. No diuen res, només se sent un soroll com de papers arrugats, aquets telèfons sempre van malament. Ella, ben desperta dins del llit també el sentia aquell soroll que la cobria, ara. Era com un so sibil·lant ssssssss, puntuat per clic, clics. s'adormí de nou. Quan es va despertar encara va veure unes tires de paper que desapareixien per la porta cap al passadís i al seu costat i per sobre del llit, munts de lletres ben ordenades i polides que relliscaven suaument en direcció a la seva mà. I a l'ordinador, a la tauleta del seu costat, blanca, impòluta, una pàgina per començar a desar-les de nou.

TODO ES POSIBLE EN PARÍS

10

Monet


De nuevo una exposición monstruo. En el Grand Palais, como siempre, como de costumbre. Esta vez, le había tocado al pintor impresionista. Se acercó inocente de él, esperando poderla ver. Antes de llegar al lugar, comprobó el despliegue policial. Era exagerado, descomunal. Vallas por todas partes para conducir al personal, como si fuesen reses para embarcar. Las consabidas cintas que ordenan, zigzagueando, la cola de visitantes y que hace que parezca, más corta de lo que en realidad es. Cuando llegó, con los pies helados, en plena tarde desapacible, un cartelito decía que a partir de aquel punto, tenía cuatro horas, hasta la entrada a la exposición. Desistió de mala gana. ¿Tanto turismo había? Porque los parisinos se suponía que ya lo tenían muy visto en el Marmotain y en el Orsay. Odió una vez más el turismo, sin pensar que también él, formaba parte de aquel colectivo, aunque fuese de por libre. Admiraba París, precisamente porque se podía ver a los grandes maestros de la pintura, pero sin embargo precisamente por eso, difícilmente se podía tener acceso a ellos, so pena de armarte de paciencia y cumplir con unas cuantas horas de rigor, en una interminable cola, hasta conseguir entrar. Se negó a pasar el plantón de las cuatro horas, al fin y al cabo, ya conocía Monet, lo vio cada vez que estuvo en París, sin necesidad de colas. Además tenía varios libros y catálogos de su obra, entonces ¿por qué perder el tiempo en aquella cola? París está llena de excesos, se dijo, mirando el circo montado alrededor del pintor. Que poco se imaginaron los impresionistas del éxito posterior de sus obras y lo mediáticos que llegarían a ser. París, como siempre hizo, se ha apropiado del arte y se transformó, durante muchos años en la capital del mundo. Hasta que llegaron los americanos. Y el protagonismo pasó a New York. Pensó en ello a modo de venganza por no poder entrar. Y desapareció de escena.
Rafael.

dimarts, 4 de gener del 2011

Tresca i verdesca


Passejada

Redimoni de nano, ja s’ha sortit amb la seva!. Ja feia dies que jo no les tenia totes, no sé, m’ensumava alguna cosa. I és clar, per un cop que puc fer quatre dies de festa seguits, ja està, la trucadeta aquest matí: Sr director, el nen del quadre de la sala sis ha fugit. I ara què els diré als del Patronat del Museu que, com cada any venen a fer la visita anual demà, dia de Reis? Com els explico que no és estrany, que d’aquests nanos del carrer es pot esperar qualsevol cosa? I si faig despenjar el marc? Impossible, es notaria la taca i encara seria pitjor. De moment els he dit que no facin res que posin un cordó perquè la gent no pugui entrar a la Sala i després ja hi aniré i veuré què faig.

L’endemà, mentre acompanyava els del Patronat procurant entretenir-los a l’altra banda de la sala sis, un home alt, amb olleres i barba blanca i una senyora baixeta i que em sona no sé de què, parlaven amb una vigilant, al costat del quadre, l’assenyalaven, semblava que discutien i s’acostaven i enretiraven posant-hi molta atenció. Ai Senyor, segur que s’havien adonat que faltava el nen. En una d’aquestes, se’m varen acostar: bon dia, perdoni, ja ha vist el quadre del nen? Ai, ai. Quin quadre?-com si no sabés de què em parlaven- és que... estàvem discutint perquè mai no ens havíem fixat que al darrera del nen ( hi era! Uf!) hi havia una trompeta, un trencaclosques i una pilota. Em vaig quedar mut... i ho vaig entendre tot: nit de Reis i la Cavalcada que arriba fins aquí mateix. El nen, com si res feia el posat de sempre, però amb una riallada més marcada que mai. Semblava que em prengués el pèl. Aquests nanos del carrer se les saben totes.

a empentes i rodolons

A la casa hi havia un mirall molt gran al rebedor, un mirall que a la nena li feia molta por perque, d'un temps ençà, sempre que s'hi veia reflectida, el seu rostre estava arrugat com si fós el d'una velleta. Quan ho havia explicat se li en reien: "això són imaginacions teves","són els reflexes de la llum, que no ho veus?". Aquestes respostes no la satisfeien perquè a tothom qui passava per davant del mirall, ella li veia la carta també rebregada.Per això passava pel rebedor amb els ulls tancats.
La nena només tenia clar que la seva germana petita estava malalta, i tothom amoïnat.
Un dia, tornant de casa del tiets, en obrir-se la porta del rebedor, quin esglai!: el mirall no reflectia res, ni tan sols les arrugues dels últims temps. Allò no era un mirall, era un tros de vidre opac. No en va fer cap comentari: darrerament havia aprés a no parlar.
Sabía que aquell dia tindria sorpreses, el pare l'havia avisat que la germaneta no seria a casa. I, certament, al dirigir-se a l'habitació de la germana, un cinta de paper gruixut color beige voltava tota la porta, i un tros petit de la mateixa cinta tapava el forat del pany. No va preguntar res.
Al ficar-se al llit tremolava malgrat els petons i les fortes abraçades que li havien fet els pares, que tenien els ulls humits però somreien. A mitjanit va veure la seva germana rodolant pel pasadís i que en passar pel rebedor queia sobre el mirall, que es va trencar en trenta mil miques que li van ferir tot el cos. La petita, com si res, continuava rodolant sobre ella mateixa, deixant un regueró de sang al terra. Cada cop girava més depresa i la sang ja inundava el passadís. Volia aixecar-se, i no podia moure's. Volia cridar i no li sortia la veu.
Quan al matí va anar el pare a despertar-la, tenia la cara tan arrugada com quan li veia en el mirall. ¡El mirall! Es va aixecar corrents a veure què.
L'habitació de la seva germana continuava segellada amb aquell paper odiós. El terra del passadís era net, com si l'acabessin de fregar i el mirall, ja de lluny, més lluent que mai. Quan amb por s'hi va acostar, la seva cara, sense cap arruga, estava perfectament definida. Amb els dits, suaument, va anar repassant tota la part del mirall fins a on arribaven les seves mans. No hi notava cap esquerda. I quan, desprès d'haver-se'l mirat per totes bandes, ja ho deixava estar, en una de les motllures, un petit tros de mirall de color vermell, tan vermell com la sang de la seva germaneta.

RELATS DE SILENCIS Y DESAPARICIONS


Els canvis van començar de manera subtil, gairebé imperceptibles però evidents. Un dia va ser la taula del racó. Aquell matí ja no hi era però les altres taules s'havien mogut una mica ocupant el buit deixat; amb la taula també va desapareíxer la noia que l'ocupava i la seva veu i la seva rialla fresca. Un matí, una prestatgeria atapaïda d'arxivadors i expedients, juntament amb la bibliotecària que en tenia cura. L'endemà van ser dos els treballadors esfumats i ningú no va semblar que s'adonés del fet. Els quadres que omplien les parets van perdre el seus paisatges i les cares dels fundadors de l'empresa. Uns dies més tard, ja només restava la marca que havien deixat a la paret. De mica en mica el silenci s'anava fent eixordidor, els pocs empleats que quedaven havien emmudit; el telèfon deixà de sonar i un matí ja no hi era. En Morris Simpson, aquell treballador modèlic que sempre era el primer en arribar i l'últim a marxar, va anar a trobar el seu cap. En obrir la porta del despatx del director va ofegar un crit, allà no hi havia ningú ni res. Taula, cadires, armaris, tot havia desaparegut. Les finestres no tenien cortines ni persianes. Fent tentines, tornà al seu lloc de treball i en anar a seure va veure que la cadira no hi era. Aixecà el cap. Estava sol, completament sol.
Fa sis mesos que seu a la porta del despatx, esperant. Avui m'he fixat. El seu cos ja no projecta cap ombra.

dilluns, 3 de gener del 2011

Tresca i verdesca


TAQUES DE MEMÒRIA

Entro a l’habitació principal, la que havia estat dels avis. Les parets folrades de roba amb dibuixos de pastors amb armilla peluda i pastores amb sabates de taló i uns bastons llargs amb un llaç a l’extrem de dalt. I grupets de bens aquí i allí. No hi ha cap moble. Ni el llit, ni les tauletes, ni la calaixera ni el tocador. Tampoc la làmpara petita, de braços. Tampoc aquell altre llit, “la turca”, on jo, algun cop, havia dormit somnis en rosa com aquella roba de la paret.
La llum de la tarda entra pel balcó pintant fantasmagories en les taques més fosques en forma de mirall, de quadres, de fotografies que recordo ara perfectament.
Jo, que he estat tants anys sense visitar aquesta casa, sento els sorolls, les veus, el mal del taló, amb una llagueta que pretenia curar amb un esparadrap del tocador de l’avia, un crit, un trencament de vidres i un reguerot vermell que jo no veia i sí veig ara, al meu davant. I en la taca on hi havia hagut el mirall, l’àvia amb les estisores llargues de cosir, mirant-les com si no se les cregués mentre l’avi li prenia i les eixugava amb la vora del davantal de la Remei, la noia que era estesa a terra amb una bufanda com si fos de sang i els peus girats en diferent direcció.
No recordo més que un cotxe gros amb uns homes de blanc amb algú que cridava i l’àvi que agafà la gavardina i es ficà en aquest cotxe. Aquella mateixa nit va venir el meu pare a buscar-me. Jo era a casa dels veïns que m’havien donat galetes amb melmelada de móres.
Què és la memòria sinó un esclat de llum en un mirall absent?

Después de desaparecer por algún tiempo
(las desapariciones se han puesto de moda al parecer)
regreso para seguir diciendo que

TODO ES POSIBLE EN PARÍS

9
Belle Epoque


Caminaba con todos sus huesos entumecidos, por las calles de París. Llevaba allí más de una semana y ni un solo día, por suerte para él, había salido el sol. Siempre nublado, y acompañado de un pertinaz chirimiri. A la torre Eiffel parecía que le hubiesen robado la mitad superior, aunque él prefería pensar que estaba a medio construir. Solo así podía imaginar que se hallaba viviendo en la Belle Epoque, que tanto admiraba. Por eso asistía a comer a los restaurantes y bistrós de la época que aún se conservaban en París. Pero el último día, el que pensaba celebrar por todo lo alto, comiendo y cenando en el “Montparnasse 1900”, aquel día amaneció sin una sola nube, con un espléndido sol, que dañaba la vista. La torre Eiffel, apareció entera. Entonces se dijo que, aquel final de vacaciones había sido un desastre.
Rafael diciembre 2010
Potser diré una obvietat:
"Què gran és l'exposició Picasso davant Degas!"

Potser ja s'ha tractat el tema en aquest bloc i jo sense assabentar-me'n.
Però vaig anar-hi ahir i vaig al·lucinar. Dos grans, amb un Picasso admirant i recollint idees i experiments de Degas, a qui sembla que no va arribar a conèixer personalment.
La lliçó: la gent amb talent no para d'estudiar i experimentar.
Tot molt ben explicat en el Museu Picasso i l'exposició s'acaba crec que el dia16

http://www.bcn.cat/museupicasso/ca/exposicions/temporals/Picasso-davant-Degas/galeria.html#images/ambits/a1-1.jpg

PANEM ET CIRCENSES XXVII

Crisi? quina crisi?

  • La de la Industria Tabaquera? Quedarà compensada per l'estalvi de les butxaques dels exconsumidors i del Ministeri de Sanitat.
  • La de LA FAMÍLIA (així, en majúscules)? Mentre en Rouco Varela continui organitzant festivals no hi ha perill.
  • La dels hotels, cases de turisme rural i restaurants? Mentre nevi a l'hivern i faci calor a l'estiu, se'n sortiran.
  • La dels Bancs i Caixes d'estalvis? No tots son tan rucs com els del BNP que van avisar a un client que havia rebut en herència 4,6 milions d'euros quan només eren 4.600 euros.
  • La del PP d'Astùries? Tranquils, de Francisco Álvarez Cascos no hi ha gaires (sortosament).
  • La dels Reis Mags? Ahir vaig anar pel centre de Barcelona i puc donar fe que de crisi, rien de rien.

QUE SES MAJESTATS US PORTIN TOT EL QUE US FACI IL·LUSIÓ.


Quizá se convierta en una nueva serie.
En todo caso convido a que os animéis a participar
con vuestros relatos.
Sé que posiblemente no os guste por truculenta.
Es una historia de silencios y desapariciones.
Es mi primer relato literario del año 2011.

Silencio con aristas de cristales rotos

Entré en la casa, deseando encontrarme alguien que me estuviera esperando. Pero allí no había nadie, al igual que en la calle que dejaba a mis espaldas. Tampoco me crucé con persona alguna en el pueblo. No obstante entré, quizá no oyeron que llegaba. Llamé y nadie respondió. Seguí adelante, había evidencias de que minutos antes, alguien había estado allí. Un cigarrillo humeante lo delataba. En la cocina goteaba el grifo. El fuego estaba encendido y el contenido de una olla hervía. Entré hasta el fondo. Nadie. Asomé la cabeza por el hueco de la escalera que conduce al piso de arriba y grité: “¡Hola!” nadie respondió. Pero no era exactamente silencio lo que había, algo gemía en lo alto. Subí. Me encontré entrando en un cuarto y me di cuenta, de pronto, que se trata de mi habitación. Estaba tal cual, parecía que no hubiese pasado el tiempo. La cama tenía las sábanas revueltas y la almohada conservaba aún el calor del cuerpo. Pero estaba vacía. Me estremecí, sonaban en mis oídos aquellos gritos, ¿cómo los había olvidado? Eran chillidos llenos de pánico y dolor. Se había roto el silencio en mil pedazos, con aristas de cristales rotos. Y me encuentro corriendo hacia el dormitorio de mi madre. Veo las sábanas como un mar en tempestad, manchadas de sangre. Y la sombra alargada de mi padre. Con el terror en todo mi cuerpo, en mis oídos, en mi mirada, temblando todo yo, entro impelido por una extraña fuerza. Ahora veo un cuerpo tendido sobre la cama y yo me escondo en el hueco bajo el tocador, cojo el asiento y me refugio tras él. Y desde allí descubro a mi madre desnuda y cubierta de sangre y él que sale corriendo. Me quedo allí, petrificado, inmóvil, sin saber cuanto tiempo ha pasado. Hasta que empiezan a venir las vecinas que gritan ante aquel espectáculo. Nadie me ve. Nadie sabe que he estado allí y que sigo estando como un espectador petrificado, horripilado, incrédulo, destrozado. Con el rostro inexpresivo, como una momia, a la que de repente se le han echado encima, cientos de miles de años. Y marcharán, dejándome solo, después de que salgan, el juez, la policía y los hombres de la ambulancia. Nadie ha caído en la cuenta de mi presencia. Nadie me ha echado en falta. Y he quedado solo. En mitad de un silencio que se rompió en mil pedazos, con aristas de cristales rotos. Y sigue repitiéndose, una y mil veces la misma escena, con un realismo que se diría que sigo ahí inmerso cada vez. Que sucede continuamente. Y lo que es peor, que sabiendo que sucederá, no logro llegar a tiempo para impedirlo. Y me maldigo. Me estoy maldiciendo continuamente puesto que me ocurre a diario, sin poder evitarlo.
Esa era la nota hallada por la policía junto al cuerpo de un joven de veintitrés años, hallado sin vida, en una habitación de la casa abandonada de la calle Freud, en la que años atrás hubo un asesinato.
Rabel Rodríguez-Bella Enero 2011



Tresca i verdesca


Neu i més neu-

diumenge, 2 de gener del 2011


El silencio de la nieve

La soledad, eso es lo que emerge de esos cuadros dominados por el vacío. Y con ella el silencio. El mismo silencio que sentimos en mitad de un paisaje nevado. La nieve crea ese fenómeno, impone el silencio y lo esparce por allí donde se extiende. Al igual que ocurre con la soledad de esos cuadros. Y muestra una belleza triste. Una belleza extraña. Tan extraña que nos produce, a su vez, un extraño sentimiento cuando la contemplamos, en mitad de aquel curioso silencio. En definitiva, se impone una sensación de espacio abierto que no contiene puerta alguna que nos permita salir de allí. Esa soledad, ese silencio, no tiene un límite concreto. Simplemente está allí. Y nos tiene atrapados, hasta que dejemos de mirar y nos alejemos de ellos.
Rafael R.B. enero 2011

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 77

XIM - XIM

Espero el dimarts per fer amb tots vosaltres el xim – xim i felicitar-vos personalment l’Any Nou..

Ja tenim la taula preparada… guardeu-vos la gana que el menjar serà bo… sols falten dos dies…


Segueixo mig moixa però en qualsevol cas, els objectius generals per al 2011 crec que els tinc clars:
- gaudir de cada dia, perquè cada dia és un regal .
- fer dieta (propòsit de l'any passat que no vaig complir ni un sol dia)
- llegir molt i escriure tant o més
- fer escapades de cap de setmana tan sovint com pugui per carregar piles
- viatjar tant o més que enguany
- compartir tot el que pugui amb la gent que m'és important
-Posar una espelma a Santa Rita per tot allò que no depèn exactament de mi. El més difícil serà creure'm-ho.
- I la més complicada de tot però de fet la única important: ser feliç

O sigui, si fa no fa com cada any


También han desaparecido


Se puede decir que he desaparecido durante todo un año. Pero este 2011 he regresado de nuevo, y para empezar, lo hago comentando otra ausencia. Siguiendo pues con el tema de las desapariciones, interesante a más no poder, según lo veo yo, he hallado una obra de Hopper (uno de mis pintores preferidos). Y en esta obra concretamente, han desaparecido tres personajes: una pareja y un hombre solo. Observo esa opción llena de vacío. Se diría que la desierta calle, el gélido ambiente, se hubieran apoderado del cuadro, entrado en el bar y haber absorbido a esos tres personajes, dejando solo al camarero. Pero curiosamente éste, sigue con el gesto de estar hablando, como cuando parecía estar haciéndolo con aquel solitario cliente. ¿Con quién habla ahora? ¿Es de aquellas personas que hablan solas consigo mismo y en voz alta?
En realidad, al desaparecer los clientes del bar, no se ha hecho más que corroborar la enorme, la tremenda soledad que arrastraban todos aquellos personajes. La pareja no se hablaba ni se miraba a los ojos. El silencio parecía distanciarlos. Los separaba. El hombre solitario parecía ensimismado con su taza de café, inmerso en otro mundo. El único que parecía hablar era el barman, aunque posiblemente no lo escuchaban, y ahora se ha quedado solo.
Esta obra de Hopper, siempre fue una pintura cargada de soledad, como la práctica totalidad de las pinturas que salían de sus pinceles, pero ahora, se ha hecho aún más evidente, con la desaparición de los clientes del bar, quizá lo hayan pintado así, pienso, por si alguien no hubiera captado esa realidad. Los hay que necesitan que se lo den todo bien masticado.
Hopper es un pintor de ausencias, de soledad y del tiempo de la inexistencia. Quizá sea por eso que me gusta tanto. Cuando miro uno cualquiera de sus cuadros, me absorbe y me instalo dentro de él y desaparezco de este mundo, durante un buen rato.
Rafael R.B.

dissabte, 1 de gener del 2011

PANEM ET CIRCENSES XXVI

Aquesta és la meva aportació al 1er dia de l'Any, tot desitjant-vos el millor. Pau, salut, prosperitat, feina (molt ben dit Ma. Teresa: feina no pas per nosaltres, pels nostres i pels altres) AMISTAT i perquè no? moltes aventures i un xic de bogeria.

DEL COSTUMARI CATALÀ.- Abundant en la gràcia atribuïda al gener és que hom creu que durant el seu curs la lluna influeix damunt les coses terrenes molt més que durant la resta de l'any.
El costumari va ple de dites populars però jo en destaco aquesta:

Dels amors
sempre el primer,
i de llunes,
la del gener.

Hom creu que les bruixes, a mesura que es van fent velles, perden força bruixesca i se'ls refreda i esmorteeix llur gràcia en aquest sentit. Per tal de mantenir la virtut que se'ls esvaeix han d'ensenyar els darrers a la lluna, la qual els retorna la gràcia minvada. Duen a terme aquesta pràctica pintoresca pel gener, que és quan la lluna té més força. Diu la veu popular que hom pot conèixer sense cap dificultat les bruixes si es passa les nits de lluna plena del gener al ras i observa atentament les taulades on hi ha dones amb la roba aixecada i d'esquena a l'astre de la nit.
Hom creu que la lluna plena del gener afavoreix les aventures. Els qui volien anar-se'n de casa, fos la causa que fos, els qui volien deixar la muller i els qui volien anar a cercar fortuna en terres llunyanes creien que aconseguirien llur desig amb tot èxit i sense entrabancs de cap mena si iniciaven llur empresa el dia cinquè de la lluna nova de gener.

Suposo que ara entendreu perquè m'agradaria passar la nit de cap d'any a l'hemisferi sud. No vull que se'm refredin els "darreres".






L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 76

FELIÇ ANY 2011

Us envio uns acords matiners d’arpa en les primeres hores d’aquests any acabat d’estrenar, avui 1/1/11, els números també sonen bé. Amb aquesta música de fons us desitjo un Feliç Any , tot esperant que sigui menys dolent del que pensem ens espera. Que tinguem salut, treball pels nostres ( a nosaltres ja ens va bé descansar), pau i esperança … i sobretot que perduri la nostra AMISTAT.

Com que últimament va de pintura, aquesta escena romàntica és de H. JAMET i es diu “ La première leçon de harpe”. Us animo a seguir amb les vostres interessants pintures, aquelles que s’escapen dels quadres i que tenen vida fora del paper...