divendres, 17 de setembre del 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 49

BEATERIS FLAMENCS

Viatjant per Bèlgica es troben en diverses ciutats els Beateris, jo he visitat el de Begijuhof a la ciutat de Bruges, que va interessar-me molt.

El Gener de 2004, vaig matricular-me a un curset de “Dones místiques” que donava la professora de Història medieval, Blanca Garí,de la U.B, amb ella vaig aprendre noms de moltes dones escriptores que van influenciar en aquella etapa de la història.

Els beateris flamencs van tenir molta rellevància des del segle XII. Eren conjunts arquitectònics ubicats a les afores de les ciutats, com un petit poblet, amb cases senzilles en una zona de camp o bosc, habitades per les beguines.

Les beguines eren dones que dedicaven la seva vida a Déu sense retirar-se del món, treballaven, pregaven, cuidaven malalts,peregrins i altres tasques , podien fer vots o bé sortir i casar-se. Eren solucions en l’Edat Mitja, quan les dones tenia unes difícils condicions de vida, o bé per tenir els marits a la guerra, ser vídues, o per la seva educació les que provenien de les famílies més altes socialment.

Aquests record dels beateris, en terres de Flandès,m’han vingut a la memòria, aquesta tarda en el cine Verdi, mentre veia VISION.

HILDEGARD von BINGEN

Deixo pels especialistes del cinema la valoració de la pel·lícula VISION, dirigida per Margarethe von Trotta, que ens narra la vida i l’obra d’una dona alemanya que va viure del 1098 al 1174.

Hildegard, és una nena nascuda en el sí d’una família noble alemanya, i per tal de donar-li una bona educació la deixen als 8 anys en un monestir Benedictí, tal com feien les millors famílies d’ Europa amb les seves filles; amb els anys es queda com a religiosa i arriba a ser-ne l’Abadesa.

Fins aquí res a destacar de tantes altres noies nobles.

Si m’ha captivat la seva vida ha sigut per la seva trajectòria de dona intel·ligent, combativa i incansable en tirar endavant conceptes i revolucions dins i fora de les estrictes regles religioses i civils de finals del segle XI i inicis del XII, on el món masculí imperava en l’església i en la monarquia.

Hildegard von Bingen, fou instruïda en la medecina de les herbes, la lectura, la cal·ligrafia i la música (cant gregorià), matèries en les que va prosperar molt aviat. Abadessa, líder monàstica, mística, profetessa,escriptora, compositora musical i herbolària. Al seu primer llibre Scivias (coneix els camins),en van seguir d’altres, així com nombroses cartes. Se la va arribar a nomenar “la Sibil·la del Rin” pels que buscaven els seus consells. Al separar-se de la protecció dels benedictins, fundà el monestir de Rupertsberg on morí l’any 1174.

La pel·lícula interpretada per Barbara Sukova, té una durada de dues hores.

dijous, 16 de setembre del 2010

Mis tertulias con los amigos.

5. El encuentro.


“Conforme avanzaba, sentía que se iban agarrotando todos mis miembros, dificultando mi caminar que en un inicio fue ligero, a causa quizá, de mi irreflexiva actuación que en estos momentos empezaba a constatar como tal. Me dirigía al Bauma, había quedado con ÉL, no me importa confesar que lo considero el mejor escritor europeo. España se le ha quedado corta. Naturalmente me refiero a mi admirado Enrique Vila-Matas.
Al llegar a la altura del Pº de Gracia, el tiempo cambió inexplicablemente de forma ostensible. Curiosamente apareció una, no diría que espesa niebla, pero sí de considerable densidad. Fenómeno extraño dónde los haya, pensé. Después caería en la cuenta de que me hallaba a tan sólo dos manzanas del Bauma, lugar en el que habíamos quedado, dos horas antes por teléfono, Vila-Matas y yo. Posiblemente más de uno se preguntará, porqué nos habíamos citado y además en el Bauma. Comprendo que surjan esas preguntas, pero a mi lo que me tenía preocupado era la niebla. Estaba resultando muy extraño. Más aún cuando en el resto de la ciudad reinaba un sol espléndido.
¿De qué hablaría con mi escritor favorito? Por descontado empezaría por su penúltimo libro “Dublinesca”, ya que acaba de aparecer “Perder teorías”. Cuando me vio, me recibió con la seriedad que le caracteriza y me dijo ya de entrada:
—Imagino que deseará preguntarme sobre “Dublinesca”.
—Entre otras cosas —respondí.
—Ya. Pero, es “Dublinesca” lo que le ha movido.
—¿Tanto se me nota? —dije sorprendido y descubriéndome.
—Mucho más que eso. ¿Acaso no ha cruzado esa niebla tan parecida a la de Dublín?, es a causa de sus intenciones que se ha producido. Pero no se preocupe, es normal, siempre sucede.
Quedé impresionado por sus palabras y lo asumido que lo tenía.”

Me detuve un instante. Levanté la pluma del papel. Y dibujé una leve sonrisa de complicidad. Quizá si me atreviese a escribir un libro que empezase así, quién sabe si no sería mi lanzamiento como escritor. Quizá incluso, pudiese aspirar al apadrinamiento de Vila-Matas, y fuese el principio de una gran amistad, rememorando el final de “Casablanca” y las palabras que Humphrey Bogart le dirige al comisario de policía francés. Quizá. Pero de momento será mejor dejarlo así, no fuese caso que desapareciese de mi vista, dada la afición que tiene el escritor, a desaparecer literariamente, tal como lo describe insistentemente en sus libros.

“Recordé lo que había estado pensando momentos antes, cuando había dejado de escribir y me dije que, si esto ocurriese ¿qué haría? Si me quedaba, de pronto, solo en la mesa del Bauma, frente a dos consumiciones. Me expondría a las preguntas del camarero sobre la desaparición del escritor. Porque allí lo conocen. Demostración de lo que digo es el video que rodaron en el local, del encuentro que tuvo él, con el también escritor, Enrique Díaz Álvarez y que se incluyó en el libro “Vila-Matas Portátil”. Portátil, ahora que lo pienso, yo también me sentía portador de algo, pero era tal mi estado de ansiedad que me impedía saber de qué se trataba exactamente, salvo las ganas que tenía de encontrarme con el escritor. Pero una vez lo tuviese frente a mi ¿de qué le hablaría?, esa era la gran incógnita, dado mi bloqueo mental. Algo así como si la niebla se hubiese introducido en mi cerebro. ¡Ahora sí! Ahora creo que he hallado un buen motivo para lanzarme a escribir sobre mi encuentro con Vila-Matas: Esa niebla que se había instalado en mi, me conducirá, aunque sea de la forma más absurda, al encuentro con alguien que de ser verdad, resultaría imposible que se realizase. Pero con esa niebla y sobre el papel, todo es posible. Porque crear es mentir. Y yo pienso seguir escribiendo, que el acto de escribir no es mentir, sino crear.”

Barcelona, un día a principios de septiembre de 2010
Rafael.

13. El género musical y los “biopics”.


Los “biopics” o biografías muy apañadas, al gusto de Hollywood, fueron surgiendo en las diferentes épocas, principalmente en las del apogeo del musical cinematográfico. Aunque no fue una moda muy duradera.
Su inicio podríamos situarlo en 1939 con el film de Fred Astaire y Ginger Rogrers “La historia de Irene Casel”, biografía de la pareja de baile formada por Vernon e Irene Casel.
El biopic se desarrolló durante la década de los 40 que permitió a las productoras echar mano de todo su elenco de estrellas, tanto por parte de la Warner, como de la Fox o la MGM:
1940 “Tip pan alley” biopic de las hermanas Dolly, con Alice Faye (Fox).
1942 “Yanqui Doodle Dandy”, film realizado por el “hombre para todo” de la Warner, Michael Curtiz, sobre la vida de George M. Cohan, con James Cagney.
1945 “Noche y Día”, también de Michael Curtiz, relatando la vida de Cole Porter, interpretado por Cary Grant y Alexis Smith. (Warner).
1946 “Las hermanas Dolly”, de nuevo la Fox, esta vez con Betty Grable.
1946 Culminará esta década con el film realizado por Vincent Minnelli “Till the clouds roll by” narrando la vida del compositor Jerome Kern. (MGM).
La lista de estrellas que han aparecido en todos estos biopics es interminable, a cual más grande y famosa, son todas las que las casas disponían en aquellos momentos en nómina.
En los 50 empieza o mejor dicho, continua insistiendo la MGM con su política de biopics con “El gran Caruso” biografía del cantante de ópera Enrico Caruso interpretado por Mario Lanza y acompañado por Ann Blyth. Y le seguirán:
1952 “El fabuloso Andersen” con el ballet de Roland Petit y la actriz y bailarina Zizi Jeanmaire, y en el papel de Hans Christian Andersen Danny Kaye. (Sam Goldwyn).
1954 Aparece “Deep in my heart” sobre la vida del compositor Sigmund Romberg que a pesar de resultar bastante mediocre, mostraba en estado de gracia a Ann Miller, Fred Astaire, Gene Kelly, (no actuaban juntos ante las cámaras) y Cyd Charisse, con todo el elenco de la MGM.
1955 “Love o leave me” era el biopic de la cantante de los años 20, Ruth Etting, a quien daba vida Doris Day, quizá su única aparición decente en un musical. Estaba acompañada por James Cagney. (MGM).
1956 La Columbia se apunta al carro con “Eddie Duchin” dirigida por George Sidney, donde se nos contaba la vida del famoso pianista, interpretado por Tyrone Power, acompañado por una pletórica rubia: Kim Novak.
1957 “Para ella un solo hombre” donde Ann Blyth interpretaba a la cantante (naturalmente doblada) Helen Morgan. (Warner).
Y llegamos al final de los 50: En 1959 La Paramount, rueda con Danny Kaye de protagonista “Tu mano en la mía” (The five pennies).
Solo un apunte para los 60: 1962 “Gypsy” la obra que en el teatro interpretó con gran éxito Ethel Merman y que aquí en el cine lo hizo Rosalind Russell, en el papel de la madre. Es la biografía de Gypsy Rose Lee (interpretada por Natalie Wood), inventora del “strip-tease” y que la música se la puso Stephen Sondheim. En nuestro país se estrenó con el título de “La reina del Vaudeville”. Fue producida y dirigida por Mervyn Le Roy.
Y de momento nos plantaremos aquí.

Rafael Rodríguez-Bella 2010

Més o menys des del balancí



Fora de context


Al meu costat, sobre unes pedres, en mig de plantes he tingut tot l’estiu una calavera que em mirava amb seus ulls buits. Blanca de tan despullada, seca i recremada pel sol, la varen trobar els nens, pel bosc. Un Yorik de gat. Un dels centenars que han corregut per aquí sense amo conegut o que d’ells en tingués cura. Amb astorament renovat al llarg dels anys, he vist com sobreviuen de l’aire del cel. Cada matí, he descobert sobre les rajoles de la cuina de fora unes empremtes polsegoses. Mai no hi deixem res però no es donen per vençuts. Per mi no quedarà, semblava que miolin. Un dels visitants d'aquest estiu m’ha estripat dues bosses amb pa que havien quedat sense guardar. La culpa, era meva, és clar i per això em va empipar molt. S’havia convertit, salvant les distàncies, en un d’aquells personatges molestos als qui no éspolíticament correcte negar-los la vida però dels quals no ens sentim responsables i girem la cara als seus problemes. Potser aquesta visió ha contribuït, en part, a les meves elucubracions poètico-introspectves. Potser, una dosi de mala consciència és necessària. Potser sí que qualsevol motiu pot fer-nos reflexionar sobre fets quotidians. Potser sí que fins i tot una calavera de gat pot convertir-se en metàfora. Potser no n’hi ha prou amb pensar-hi. Però per alguna cosa es comença.

dimecres, 15 de setembre del 2010

120 aniversari d'Agatha Christie

Dieu-me nena petita, naïf, o cursi però no heu trobat bonica la capçalera d'el Google d'avui?

Jo no se vosaltres, però els novel·les de l'Agatha Christie van ser les meves primeres novel·les de "lladres i serenos". Tothom te un passat.

Més o menys des del balancí



Record en el temps?


Vaig veure un magnífic reportatge testimonial de totes les operacions que s’han fet al voltant de les despulles del rei Pere II, fill de Jaume I i Violant d’Hongria, enterrat a Santes Creus.
Amb rigor i respecte es va dur a terme una molt complexa operació. Era el primer cop que s’actuava amb una tomba tan antiga, en un enterrament que mai no havia estat manipulat. Per tant la informació que podia donar és molt valuosa.
Com si hi hagués estat present (segurament millor) vaig presenciar com obrien el sarcòfag (la famosa banyera de pòrfir duta de Roma ), com es feia un motlle exacte per respectar la forma que havia adquirit i poder-lo traslladar sense danys, la col·locació en una caixa a mida... i ja als laboratoris de Restauració del Servei de Patrimoni, com se li feien radiografies i escaners; com es treien les robes que el recobrien i s’analitzaven; com es feien els estudis de pol·len, llavors i altres elements que afegien dades al coneixement; com es recobria de nou el cos amb unes robes de lli absolutament estèrils; com es traslladava de nou, es restituïa al sarcòfag i aquest es tornava a tancar.
Ara, el cadàver ja ha fornit tota la informació possible. Tot s’analitza, tot serveix. També s’ha pogut fer la reconstrucció aproximada, però segurament molt fidedigna, de les faccions reials.
Dins del sarcòfag s’han inclòs també uns cilindres–càpsules de record.
Tot molt científic i interessantíssim.
Però jo em pregunto: què han pogut saber de debò del rei? Sabem com era la cara però i el caràcter? Ens hem de refiar del que deien d’ell uns testimonis poc imparcials. M’agradaria saber què l’interessava, com estimava, si això era realment important per ell, si hagués estat conforme amb aquest estudi exhaustiu, si dalt d’un turó amb el seu exèrcit als peus era capaç de distreure’s amb el vol d’una oreneta o si l’encuriosia saber com s’ho fan els cargols per avançar. Què intuïa, què desitjava, era feliç? Com es fa per posar tot això en una càpsula del record? Hi ha record en el temps ? Aquest temps que ara la ciència ens acosta tant, manté també el seu contingut?
El nombre de los cines.

Cine Cataluña.

A este cine, el nuevo régimen, terminada la guerra, no le cambió el nombre, aunque parezca extraño. Imagino que dadas las demostraciones patrióticas de las que hizo alarde la empresa, debería tener entusiasmados a los invasores, según documentaba Munsó Cabús en su libro que reproduzco a continuación. No tiene desperdicio:
“El local empezó y acabó la Guerra Civil con la misma programación: “Morena Clara” de Florian Rey, con Imperio Argentina y Miguel Ligero. Al terminar la contienda volvió a programarla el 2 de febrero de 1939. Tanto el Cine Cataluña como la distribuidora Cifesa saludaron “a la España nacional y al invicto ejército del Generalísimo”, reponiendo con honores de estreno dicho film (la película se había estrenado el 11 de abril de 1936), “como continuación de su octava semana triunfal” ( el adjetivo “triunfal” estaba de moda). Además el 8 de febrero de 1939 se anunciaba: “Hoy en sesión continua de 3,30 tarde a 10 noche, se retransmitirá el Parte Oficial de Guerra” (por lo visto no era suficiente escucharlo por la radio). Durante aquellos años se proyectó, con gran difusión, cine español, publicitándose la sala como el “Hogar del cine español”, eso duró hasta 1943”.
Lo dicho, no tiene desperdicio.

Rafael Septiembre 2010

12. Seguimos en los años 40.


La filmografía musical abarca títulos tan significativos como: “Broadway Melody of 1940” (MGM) con Fred Astaie y Eleanor Powell, en la que bailan el célebre “Begin the beguine” de Cole Porter. “Strike up the band” (MGM) con Mickey Rooney y Judy Garland, dirigidos por Busby Berkeley.
Una nueva version de “No no Nanette” (RKO) con Anna Neagle, Victor Mature y Zasu Pitts. Durante estos años se ruedan la serie de films muy populares con Dorothy Lamour, Bing Crosby y Bob Hope: “Camino a Singapour”, “Camino a Zanzíbar”, “Camino a Bali”… promividos siempre por la Paramount. “Ziegfeld Girl” (MGM) con Judy Garland, Lana Turner, Heddy Lamar, Tony Martin, Edgard Everet Horton y la cantera de la Metro, haciéndose cargo de los números musicales Busby Berkeley. “Lady Be Good” (MGM) con Eleanor Parker y Dan Dailey. “Me casé con un ángel” (MGM) con Jeannette MacDonald y Nelson Eddy. “Mi espía favorita” (RKO) con Kay Kyser, Jane Wyman y William Demarest. “Mi chica favorita” (FOX) con Rita Hayworth y Victor Mature. “Río Rita” (RKO) remake de la versión de 1929, con Bud Abbott y Lou Costello.
Son años en los que proliferan los musicales que gozan del beneplácito del público, llegando a ser, algunos de ellos, grandes éxitos. Y en los que las productoras mezclan actores que no cantan ni bailan, pero que dan soporte a la trama argumental. Caso de Victor Mature, Lana Turner o Heddy Lamar. Es también el gran momento del productor Arthur Freed.
“For me and my gal” (MGM) con Judy Garland, Gene Kelly y George Murphy, una historia de la I Guerra Mundial con el vaudeville de fondo, la música y letras son de Richard Rogers y Lorenz Hart. Murphy esta enamorado de Garland y ésta lo está de Kelly y Kelly lo está de Kelly. Su ambición lo llevará al Palace Theatre de New York. En esta película apareció uno de los duros del cine Horace (más adelante Stephen) McNally. “Hello, Frisco, Hello” (FOX) con John Payne, Jack Oakie y June Havoc. “Stormy weather” (FOX) con “the top black artists” en un continuo ininterrumpido de canciones y bailes, encabezados por Lena Horne, Cab Calloway y su orquesta y Fats Waller.
Muchas de estas películas que estoy nombrando no llegaron a estrenarse en su época en nuestro país, pero años más tarde, unos cuantos años, las pudimos ver en la Filmoteca. Son films en los que empezaron a sonar fuerte nombres como Ann Miller, Kathryn Grayson, Howard Keel, Marge & Gower Champion, Cyd Charisse, Leslie Caron, Xavier Cugat y su Orquesta, Dan Dailey, Betty Garrett, Dolores Gray, Van Johnson, Oscar Levant o Danny Kaye.

Rafael Rodríguez-Bella 2010

dimarts, 14 de setembre del 2010

LA TARDOR

Com que sóc nena de postguerra, vaig haver d'estudiar "Formación del Espíritu Nazi-onal" y cançons de Coros y Danzas. Aquest to melangiós que fa servir la Ma. Dolors aquests darrers dies, m'ha fet pensar en una, popular vasca, que potser coneixeu.

En busca del helecho
los campesinos van,
ya va vistiendo de oro
su fronda el castañar.
Madre mía, dí
¿porqué tus ojos, madre,
porqué quieren llorar?

Se fue la golondrina
a su africano hogar,
La luz del sol se apaga,
ya sopla el vendaval.
Madre mía, dí
¿porqué tus ojos, madre,
porqué quieren llorar?

Dimecres vinent comença la tardor però jo us desitjo un estiu permanent dins el vostre cor.


Una velada musical muy especial.

El pasado 31 de agosto, asistimos a un concierto muy especial. Su título: “MÚSICA EN TEMPS DE GUERRA”, con un programa compuesto por piezas que evocaban el panorama musical de la Barcelona de los años de la República y en plena Guerra Civil: “When day is done” de Benny Carter (jazz) / “Monòleg” pieza experimental de Ernst Krenek / “Fragmento de la “Suite para violonchelo” de J.S. Bach / “Adiós muchachos” Tango / “Mon homme” la pieza que inmortalizó Edith Piaf / “Ay Carmela-Himno Republicano-Los Partisanos” / “La Dama de Tremp” galop de cortesía / Aria de la “Suite Nº 3 para orquesta en Re Mayor BWV 1068” de J.S. Bach.
La interpretación y comentarios, sobre las circunstancias en las que se escuchaba esta música, corrieron a cargo de Oriol Romaní, acompañado al teclado, por Federica Mazzanti.
Resultó una velada, al aire libre, muy emotiva, ya que como complemento, previo a la sesión musical, se visitó el Refugio 307, situado en la falda de la montaña de Montjuich, exactamente en el nº 169 de la calle Nou de la Rambla del barrio del Poble-sec.
Hoy en día, el Museu d’Historia de Barcelona, está rehabilitando varios de los refugios antiaéreos, existentes que se construyeron en nuestra ciudad, para defender a la población civil de la barbarie de los ataques aéreos.
La aparición de una nueva forma de lucha: los bombardeos a la población civil, cambiaron el panorama bélico que hasta entonces se había llevado a cabo. Ya no se trataba de enviar tropas al campo de batalla y que lucharan los ejércitos, lejos de las poblaciones. En la Guerra Civil española, se experimentó sobre la implantación del terror al pueblo, para desmoralizar al enemigo, práctica que después se aplicaría en la II Guerra Mundial. Nuestra ciudad soportó el primer bombardeo efectuado desde el mar. Objetivo: la Maquinista Terrestre y Marítima, en la Barceloneta y los talleres de la Elizalde, en la calle Rosellón, junto al Pº de San Joan. A éste le siguieron los bombardeos perpetrados desde el aire, por la aviación fascista musoliniana. En consecuencia, surgen los “refugios antiaéreos”, promovidos por la Junta de Defensa Pasiva que se creó a instancias del Govern Català y los ayuntamientos.
El Refugio 307 tiene cerca de 400 m de túneles construidos con la típica “volta catalana” de 1,6m de ancho por 2m de alto. Su capacidad estaba prevista para 2000 personas. Durante su recorrido pudimos observar que se habían construido urinarios en las dos entradas, uno a cada extremo. Un espacio para el grupo electrónico Una fuente (que no estaba prevista, pero que surgió de la montaña). Una cisterna. Una enfermería. Una sala para los niños. Un espacio que se supone era para guardar alimentos. Incluso una “llar de foc” que alguien construyó por su cuenta. Al término de la guerra, aún no se había concluido la parte final del proyecto. Se continuó construyendo en los inicios de los años 40, según parece, por la creencia de que se entraría en la II Guerra Mundial. En este refugio se instalaron varias familias, después de la guerra que estuvieron viviendo hasta los años 60. Eran gentes venidas de Granada, acostumbradas a vivir en cuevas.
Rafael Septiembre 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 48

REFUGIS ANTIAERIS, 3ª i última part.

Deixo la historia de la guerra civil pel Rafel que n’és l’especialista. Jo he intentat fer-vos sols unes pinzellades de Gràcia, el meu barri, amb la resenya dels refugis.

El 1936 cal tenir present que encara no s’havia inventat el radar i això donava més impunitat als avions atacants, que es podien presentar, pràcticament per sorpresa, sobre la ciutat i deixar caure la càrrega mortífera que portaven.

A Gràcia la gent és va organitzar per protegir-se , s’han trobat prop d’un centenar de refugis, la majoria de poca capacitat, uns eren construïts amb vocació pública en les places com Diamant, Revolució, Virreina, Raspall, Joanic… i altres dos per l’ajuntament de Barcelona, un a la plaça del Nord i l’altre a la plaça del Sol. Segurament recordareu els noms relacionant-los amb la Festa Major de Gràcia, tota la història queda en el subsòl i a dalt de fa molts anys el 15 d’agost tot és festa.

La majoria de refugis s’han malmès per la construcció de pàrkings i garatges. De tots es conegut que quan es fa un forat segur que es troba un tram de refugi. El projecte inicial era, que si la guerra s’hagués allargat, anar unint tot els túnels d’una plaça a l’altre,o d’un carrer al del costat, fins a trobar una plaça, una vertadera red de protecció per les persones, que portades per la por , l’angoixa o la supervivència deixaven casa seva per entrar al refugi al sentir les sirenes que alertaven de la vinguda dels avions.

La primera fotografia és va fer fa pocs anys a l’obrir el subsòl de la plaça Joanic, dit refugi ha quedat eliminat del tot al construir-se un garatge municipal, i la segona és del carrer Viada amb Bellver al costat del carrer Topazi, que tirava amunt cap a la plaça del Nord, i que també ha desaparegut.

El Taller d’Història de Gracia treballa ara per servar-ne la memòria


Canvis sobtils
Tot l’estiu les taques de sol han estat com ocells daurats entre les fulles. Ara, per moments, es transformen en pinzellades horitzontals encara amb l’extrem una mica enlairat però tendint a fer-se paral·leles amb el terra. Tampoc la llum no és tan espessa i els troncs dels pins semblen transparents. Un para-sol obert s’està convertint en metàfora.
Soparé a dins o a fora? és un dubte nou. La llum ja no és el meu rellotge i alguna nit em poso un jersei prim.
La vida al camp és ara més real que mai: figues, ametlles, tomàquets tardans, melons i encara, préssecs. Els pixapins han marxat i les mongetes verdes baixen de preu. El peix blau està en el seu millor moment. Demà per dinar em faré asmarris amb guillems i si sabéssiu què són us faria dentetes.
El nombre de los cines.

Cine Excelsior.

El cine Excelsior, nombre por el que yo lo conocí, estaba situado en la esquina de la Gran Vía de les Corts Catalanes con la calle Villarroel. Era el local más grande de nuestro barrio. Según he podido saber, apareció una nota, por primera vez, el 2 de noviembre de 1911 en El Diluvio que decía: “Grandioso, elegante y cómodo local, construido exprofeso para el cinematógrafo; uno de los mejores de Europa”. Sin duda esto último era muy exagerado, pero sí era cierto lo de grandioso y cómodo, sobre todo a partir de 1953 que renovó su sala, butacas, cabina de proyección y en especial la última generación de pantallas la “Miracle Mirror”, preparándose así para siguiente instalación que haría del CinemaScope (Fue el primer cine de reestreno con la instalación de este nuevo sistema, lo que provocó en mi, más visitas de las que hasta entonces había hecho, siempre condicionado al “Apto” o “No Apto para menores” que en eso eran muy rigurosos, cosa que no sucedía en el Condal, lo que me obligaba a desplazarme hasta allí, para ver los CinemaScopes No Aptos). En cuanto a su paso por la posguerra, le ocurrió lo que a muchos otros: le cambiaron su nombre, por el de Excelso, el 16 de junio de 1940. Como siempre, se trataba de la estúpida y consabida orden implantada por los franquistas. Pero ese cambio duró poco. No llegó a los dos meses, el 7 de agosto de 1940 recuperaba su verdadero nombre, otra vez. Su empresario Francesc Xicota tenía además, los cines Condal, en el Paralelo y el Walkyria en la Ronda San Antonio, que en 1940, cambió su nombre por el de Cine Rondas.

Rafael Septiembre 2010

dilluns, 13 de setembre del 2010


Como propina adjunto la crítica publicada en La Vanguardi al día siguiente del estreno de "Los Tres Caballeros"
Rafael Septiembre 2010

Día 28 de febrero de 1947 se estrena en el cine Windsor "Los Tres Caballeros" en esta misma semana llevaba tres semanas de proyección en el Tivoli "Luz que agoniza" con Charles Boyer, Ingrid Bergman y Joseph Cotten. Se anuncia el próximo estreno de "EL jardín de Alá" con Marlene Dietrich y Charles Boyer. En el Coliseum se estrena "Forajidos" con Burt Lancaster y Ava Gardner. Y en las Galerias Condal se estrenaba "Vocación sublime" con Stewart Granger. En el Astoria y Atalanta se proyectaba una historia de Sherlock Holmes: "La casa del miedo" con Basil rathbone.
(Datos sacados de la Hemeroteca de La Vanguardia) Espero haber complacido a mi nostálgica amiga. Un abrazo Rafael. Sepetiembre 2010

El tercer anuncio ya dice que se esrenará mañana. Apareció el 27 de febrero de 1947.
Rafael Septiembre 2010

Este fue el segundo anuncio que apareció en La Vanguardia el 26 de febrero del mismo año.
Rafael Sepetiembre 2010

"Los Tres Caballeros"
Primer anuncio

Siguiendo la petición de Marisa que desea saber cuando se estrenó "Los Tres Caballeros" paso a publicar el primer anuncio que apareció en La Vanguardia el 25 de febrero de 1947. Cosa inusual contiene el rostro de su creador Walt Disney.
Rafael Septiembre 2010

Més o menys des del balancí


Somni


Vaig per un passadís pintat de blanc. No és gaire ample, amb portes a banda i banda i una al fons. Amb il·lusió l’obro i al darrera hi ha un passadís amb portes a banda i banda, tot pintat de blanc i amb una porta al final, que jo obro, descobrint un passadís amb una porta al fons i altres portes a banda i banda. Tot pintat de blanc. Agafo el pom de la porta creient que sé el què hi ha al darrera. Hi entro, decidida, i molts raigs de llum, de tots colors, m’enlluernen. Sé que un curs comença i que aquest somni en pot ser una metàfora.

diumenge, 12 de setembre del 2010


11. Los años 40 y la II Guerra Mundial.


Durante esta década siguieron produciéndose musicales por parte de todas las productoras que apostaron por este género, vista la gran afluencia de público que generaron en la década anterior. Pero estalló la II Guerra Mundial y Europa dejó de ser el mercado que había sido, de modo que los estudios miraron hacia los mercados de Sudamérica. La Fox lanza a Carmen Miranda, la “bomba brasileña”, nacida en Portugal, desarrolló su carrera en el Brasil. Hoy en día es un mito “camp” por excelencia con canciones tan famosas como “Chica Chica Boom”, que hacen las delicias de los nostálgicos. Su éxito fue fulminante, tras pasar por Broadway y aparecer en los films “Serenata argentina” (1940), “Aquella noche en Río” (1941) ambas de Irving Cummings, “A la Habana me voy” (1941) de Walter Lang, “Secretaria brasileña” (1942) también de Cummings, “The gang’s all here” (1943), una de las más delirantes extravagancias de Busby Berkeley, que recuperaba sus mejores tiempos de la Warner. La Miranda, siempre vestida estrafalariamente y tocada increíbles sombreros compuestos de enormes fruteros cargados de todo tipo de frutas. Era muy morena, de enorme boca y pequeñísimos ojos siempre en continuo movimiento. Su declive vino cuando no le renovaron el contrato y la pasaron a producciones en blanco y negro, cuando era imprescindible el color para su imagen.
MGM importó de Méjico un actor de aquella cinematografía, para sus musicales Ricardo Montaban y a un cantante como Carlos Ramirez que se hizo famoso con su canción “Muñequita linda” que le cantaba a Esther Williams mientras la perseguía al borde de la piscina en “Escuela de sirenas” (1944) de George Sidney.
Walt Disney haría lo mismo produciendo “Saludos amigos” (1943) y “Los tres caballeros” (1945), plagadas de canciones y bailes de Sudamérica. Además “Los tres caballeros” impactó en aquel momento por incluir imagen real a sus dibujos. MGM corrió a copiar el sistema, aquel mismo año, en su “Levando anclas” (1945), donde se incluían los personajes Tom y Jerry danzando con Gene Kelly.
Pero, dejando aparte el hecho de la guerra, en los años 40 se produjeron muchos musicales, fue la continuación de la época dorada. Continuará…

Rafael Rodríguez-Bella 2010

Més o menys des del balancí



Colors


He estat fent punta a dotzenes de llapis de colors dels nens. Una amalgama de formes, fustes i materials que ha produït una bona pila d’encenalls olorosos i recargolats com faldilles de ballarina. El més maco, les restes de mines, virolades, al fons de tot.
Ha estat un exercici de paciència-atac ecologista en bé d’ensenyar-los a utilitzar correctament els materials que tan alegrement malbaraten. Què lluny de les puntes perfectes del meu pare, fetes amb amor i una navalleta! I els llapis, sis? dotze?... tots iguals i esglaonats de gamma del blanc al negre.
Uns pobres llapis que servien per acolorir somnis i que en somnis es multiplicaven fins a formar una caixa de Faber o Stabilo de 24, vista amb el nas i les mans obertes contra el vidre, en un aparador. Un desig inconcret, conscient de l’impossible i que tan sols els més afortunats varem aconseguir, ja de grans i per raons professionals. Amb quin respecte en fèiem punta acabant-la amb un petó de llengua.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 47















Refugis antiaeris, 2ª part

Plànol del refugi de la plaça del Diamant.

Seguint la ressenya d’ahir, us invito novament a baixar al subsòl de la plaça on visc. Això ara es possible gracies a que durant unes obres del 1992 es va redescobrir el refugi. Més endavant, es va posar en marxa la reforma de l'espai perquè es pogués visitar. S'ha recuperat un segon accés al refugi i s'ha renovat l'enllumenat.

El traçat amb ratlles negres és el tram que es visita, l’altre part té filtracions d’aigua i no està habilitada per visites, sols reservada als estudiosos. La rodona marcada en l’encreuament senyala on hi havia el pou de ventilació. El refugi tenia dues sortides, per si una d’aquestes es malmetia a causa de l’explosió d’una bomba o si s’ensorrava per altres motius, és pogués sortir per l’altra. Actualment per protegir la sortides a la plaça s'han instal•lat dos badalots de vidre que garanteixen les condicions ambientals de temperatura i humitat per a la conservació òptima de la construcció. La visió dels vides recoberts de reixes, no és gens estètica i malauradament els nens i no tan nens les fan servir de porteries de futbol, amb el corresponent soroll al picar la pilota contra les reixes, sobretot a les nits, amb el desesper dels veïns que es desperten sobresaltats, val a dir que a les nits d’estiu hi juguen els adults.

A l'Arxiu Històric de Gràcia, estan dipositats alguns dels objectes que és van trobar a dins com: vestits de gasa, estris de cuina, diaris i llaunes.

El creixent interès per a la recuperació de la memòria històrica i l’esforç de persones com la historiadora Pilar Frutos han fet possible que el refugi s’hagi salvat de la piqueta i que avui dia, convertit en espai museístic, es pugui visitar, i que escolars de la vila i d’arreu de la ciutat puguin conèixer millor aquesta part de la nostra historia.

La visita guiada, (no és pot fer particularment), dura entre una hora o hora i mitja, segons les explicacions de la guia i les posteriors preguntes que poden fer els visitants per aclariments.


divendres, 10 de setembre del 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 46

REFUGI ANTIAERI DE LA PLAÇA DEL DIAMANT

Refugis antiaeris, 1ª part

He visitat per tercera vegada el refugi antiaeri que hi ha sota la plaça del Diamant on visc. Recordo, encara que sols tenia tres anys, que l’àvia ens hi portava quan sentíem les sirenes que avisaven d’un bombardeig. Era una solució momentània per aturar l’angoixa i la por a les bombes que podien caure a casa si t’hi quedaves.

Us recomano la visita actualment gestionada pel Taller d’Història de Gràcia, on una historiadora molt qualificada explica a més del que es veu en el recorregut, les etapes de la guerra civil i, com ho vivien les persones. Podeu contactar al telèfon 932 196 134 o bé a través del correu e.:taller@gracianet.org

S’inicia el recorregut dalt la plaça on uns dibuixos i fotografies de l’època exposades en un panel, mostren visualment el que desprès ens explica’n a baix. Tot seguit baixem un tram d’escales ja que es troba a 12 metres de profunditat, més 2 de la superfície, en total 15 metres avall, no recomanable per les persones que pateixen claustrofòbia. El subsòl és humit i té alguna filtració d’aigua. Es recorren 250 metres de túnels per sota la plaça. Tenia una capacitat per unes 200 persones. Durant anys va restar tancat i al redescobrir-lo van començar les obres per millorar l’accés que era com un forat amb desnivell perillós i incòmode, a vegades ja més grandetes inconscientment hi jugàvem. A dins no s’ha fet cap modificació com ha passat amb altres refugis, sols s’han canviat els fils elèctrics que estaven molt malmesos, però la il·luminació es l’original, així com les parets, i uns bancs de maons adossats a banda i banda dels passadissos on la gent s’asseia amb una certa comoditat, si l’estada a dins era llarga, cal dir que podia durar molt poca estona, la que els avions sobrevolaven per tirar bombes. En aquest no consta que hi hagués vàter, si que en refugis mes grans existien lavabos. En un recó del recorregut ens mostren l’ infermeria, un espai quadrat on hi havia una llitera, per si algú es trobava malament o entrava ferit.

Dedicat al Rafael, estudiós de la guerra civil.

Més o menys des del balancí



En el meu panorama, a la nit


Al fons del jardí hi ha una constel·lació de llum més forta que cap, d’una dimensió desaforada. Gairebé tots són estels grocs, excepte algun de vermell i en la llunyania se’ls veu una mena de llàgrima que es despenja. Al seu voltant el soroll és gairebé constant encara que llunyà. Els cotxes que s’hi acosten s’acompanyen d’aquest brogit al qual s’hi sumen. És el peatge de l’autopista. Els llums fan de far i guia perquè tothom arribi més i més enllà, sempre més enllà. Uns anant i altres venint.
Quan travessen aquesta claror, al cap d’uns moments, els cotxes es tornen també un punt brillant que avança entre les ombres del que sabem que són els arbres del jardí i les vinyes properes.
Si no en tinguéssim l’experiència prèvia no sabríem de què es tracta, tot plegat. En la dolçor de la nit, sols sorolls llunyans.
Suspesa a mitja muntanya, una altra llum ens assenyala altres vides, altres persones amb les quals l’únic lligam és aquesta feble lluïssor en la fosca. Ens hem convertit en el seu mirall invers. Ells, en el nostre. Al mig, tot allò de l’autopista i barques seques duent vides d’una platja a l’altra sense massa sentit.

10. Vincent Minnelli.

Señoras y señores, entra en escena Vincent Minnelli. Irrumpe en 1942 con “Cabin in the sky”, un film “all-negro” con Lena Horne, Louis Armstrong, Ethel Waters.
Ex decorador, ex director de revistas musicales, incluidas las del Radio City Music Hall de New York, fue llamado por Arthur Freed. Minnelli se hizo célebre por su “rojo-Minnelli” y su sensibilidad europea que en alguna ocasión estuvo a punto de causarle más de un disgusto. En cuanto al color rojo quedó demostrado en “El pirata” (1947) y en lo segundo en “Un americano en París” (1951) y “Gigí” (1958). Sin llegar a la fama, musicalmente hablando, como Stanley Donen, Gene Nelly o Bob Fosse, ha dado momentos de gloria inolvidable al musical. Su primera pieza importante es el film “The Ziegfeld Follies” (1944) que rodó conjuntamente con George Sidney, Roy del Ruth, Robert Lewis y Lemuel Ayres, en la que intervinieron por primera y única vez juntos Fred Astaire y Gene Nelly. Se trataba de un film plagado de estrellas: Judy Garland, los mencionados Astaire-Kelly, Lucille Bremer, Lucille Ball, Cyd Charisse, Esther Williams, Keenan Wynn, Lena Horne, Red Skelton, Kathryn Grayson, Jimmy Durante, Fanny Brice, Edward Arnold y muchos más. Pero lo que verdaderamente le interesaba a Minnelli era experimentar con el color, logrando resultados admirables.
A él corresponden, en la década de los 40, los títulos: “Meet me in Sant Louis”, “Yolanda and the thielf”, “Hill the clouds roll by” o “El pirata”. Dirigió a su esposa Judy Garland en varias ocasiones e hizo aparecer a su hija Liza en un número de “Un americano en París” en 1951.
Volveremos a él en las próximas décadas.
Continuará…

Rafael Rodríguez-Bella 2010
El nombre de los cines.

Cine Kursaal.

El cine Kursaal, un local de estreno situado en la Rambla de Catalunya, entre las calles de Aragón y Consejo de Ciento, tuvo un empresario astuto que logró evitar que los franquistas cambiasen su nombre, gracias a una inteligente estratagema. En 1940, fue instado, como a tantos otros cines de la ciudad, a cambiar de nombre. Bartomeu Lafarga, al verse obligado, eligió el nombre de Nacional (después de rechazar el de Escorial), causando muy buena impresión a las autoridades del momento. Pero pronto recibieron de la Administración, la notificación de que este nombre no podía utilizarse, y que sólo era permitido a las instituciones del Estado. Entonces Lafarga, muy astutamente, volvió a la carga con el primitivo nombre, alegando que Kursaal era de origen alemán y que esto significaría todo un homenaje a las relaciones con Alemania, país amigo. El argumento cuajó de inmediato, aplaudiendo la iniciativa del empresario. Así pues, el nombre de Nacional sólo estuvo presente catorce días. Y el Kursaal, siguió con su nombre de siempre hasta el fin de sus días, un malogrado 1 de agosto de 1965. Recordar que esta sala fue la segunda pantalla Miracle Mirror de CinemaScope de Barcelona, que se estrenó con el film “El Principe Valiente” (la primera fue el cine Fámina, de la misma empresa, con “La Túnica Sagrada) y la primera sala en proyectar el sistema TODD-AO.

Rafael Septiembre 2010

dijous, 9 de setembre del 2010

Més o menys des del balancí


A reveure

Diumenge a la tarda els nens es van sorprendre perquè les orenetes volaven i volaven entre ells sense cap por. Cada any fan el mateix. És el ball del comiat.
Efectivament quan vaig tornar, dimecres, ja havien marxat. Ara sí que estic sola. Però no em vull posar trista perquè sé que en altres llocs altres persones les esperen amb alegria. I que tornaran, més enllà dels versos .
És l’hora en que el cel guarda la manta daurada i comença a desplegar la de plata. En un punt del camí s’apleguen centenars d’estornells per anar a dormir (acabo de llegir un llibre en que la protagonista es guanya la vida comptant ocells marins. Vés quins oficis!). M'hauré d'acontentar amb ells.
Qui no ha pensat mai que li agradaria ser un ocell? Sembla la màxima expressió de la llibertat. Volar amunt, amunt, sense traves i pel pur plaer de volar. Doncs ja ho veieu, també ells són gregaris i s’ajoquen plegats. No serà que han trobat el lloc idoni? La vida pot ser una recerca de l’eficiència i l’estar junts una defensa contra el món exterior, o sigui “els altres”.
Per cert qui són aquests altres? Perquè són altres?

9. El Mago de Oz.


Para empezar diré que a punto estuvo de protagonizar “El Mago de Oz” Shirley Temple. La MGM llegó a ofrecer a la Fox, los servicios de Jean Harlow y Clark Gable, visto el éxito de la estrella infantil. Por suerte no se llegó a ningún acuerdo.
Con “El Mago de Oz” nace una nueva era del musical. La utilización del color, se le consideró estéticamente revolucionario en aquella época, la historia que contaba, un cuento infantil muy popular en América y las excelentes canciones debidas a Arlen y Yargurg (que por cierto la más famosa de todos los tiempos “Over the rainbow” estuvo a punto de ser eliminada en el montaje final). Todo ello incluida la presencia de Judy Garland, hizo de “El Mago de Oz” un film puntero. Así es, con este film nace otra etapa del musical, pero también es cierto que nace una estrella indiscutible, Judy Garland. Y también un gran productor al que el musical le debe mucho Arthur Freed.
Si la Fox tenía a Shirley Temple y a partir de ahora la MGM a Judy Garland, la Universal se apresuró a tener su colegiala, Diana Durbin.
Garland se convertiría de la noche a la mañana en estrella de la MGM (“el estudio con más estrellas que el firmamento”). Sí Garland se hizo estrella, luego sería leyenda, para terminar siendo una actriz de culto. Y todo al comenzar a caminar por el camino de ladrillos amarillos con sus zapatitos rojos. Pero cuando le encomendaron el papel de Dorothy, ya no era una niña, como requería el cuento y hubo que trabajar mucho para esconder sus formas, estudiar su maquillaje y peinado, para que lo pareciera. Fue pues, Hollywood, la fábrica de los sueños, y en este caso MGM, el que la fabricó e inventó. Su verdadero nombre era Frances Gumm, se casó con Vincente Minnelly y fue la madre de Liza. La consagración le vino cantando, frente a una foto del actor, “Dear Mr. Gable”, en el film “Melodías de Broadway 1938”. Eso y la negativa de la Fox de prestar a Shirley Temple, da la oportunidad a Judy que lograría aquel año el Oscar (el único que tuvo) a la mejor actriz infantil.
Terminan pues unos estilos y se inician otros.
MGM tomará la iniciativa. También la Fox, pero nunca le hizo sombra.
Mandará el productor Arthur Fredd.

Rafael septiembre 2010

dimecres, 8 de setembre del 2010

El nombre de los cines.

Hoy hablaré del Cine Dorado.

Actualmente si buscáis en la cartelera encontraréis un cine llamado Club Aribau. Pues bien, los de mi generación lo conocemos por Cine Dorado. Y buscando, buscando, quizá nos encontremos con uno de los cines que más nombres ha tenido en su historia comercial. Empezaré por el principio.
Debía estrenarse en julio de 1936 con el nombre de Doré (que coincidía con el nombre del Doré del Guinardó), pero aquel mes de julio no seria precisamente el más indicado para inauguraciones. Así que se dejó para el 30 de septiembre de 1936. Pero desaparece de las carteleras, según Jordi Torras, durante todo el 1937, estrenándose de nuevo el 6 de abril de 1938, pero con el nombre de Cine Durruti. Producto de las incautaciones de todos los cines por el Sindicato Único del Espectáculo de la CNT-FAI. Duró como Cine Durruti, hasta el 22 de enero de 1939. En febrero de este mismo año recuperó su nombre de Doré y el 1 de marzo del 39 cambia por el de Dorado (imperativos franquistas otra vez, había que españolizar todos los nombres). De Dorado pasó a ser, con la nueva democracia y la remodelación de la sala Club Doré y hoy ya lo sabéis, se llama Club Aribau con sistema digital 3D.

Rafael Septiembre 2010

8. Los años 30 tocan a su fin.


Vamos a dar un salto y dejar atrás personajes como Maurice Chevalier, Bebe Daniels, Al Jolson o la gélida y elegante Eleanor Powel de la que recomiendo “Nacida para la danza” (1936), y también a la sensual y vulgar Mae West y sus boys. Films que han quedado en la memoria de todos, como “Melodías de Broadway”, “La espía de Castilla”, “Rose Marie”, “Vampiresas 1933” y “Vampiresas 1937” o los films de Diana Durbin. Para ver que la supremacía de la Warner Bros y la RKO, un cine hecho por estrellas, cantantes, bailarines y grandes cuerpos de baile, van a dejar paso a la MGM y la Fox, a partir de 1939. Así pues antes de pasar a la nueva etapa quiero recordar que dejar atrás la década de los 30 es dejar de hablar de “Alma de bailarina”, “La alegre divorciada”, “Roberta”, “Ritmo loco”, Sombrero de copa”, y la gran mayoría de los films de Fred Astaire, unas veces acompañado por Ginger Rogers y otras por Rita Hayworth, Eleanor Parker o Lucille Bremer. O dejar de hablar de “Escándalos romanos”, “Desfile de candilejas” o “The gold diggers” o bien las operetas de la MacDonald con Nelson Eddy. De Fred Astaire y Rita Hayworth volveré a hablar más adelante.
A partir de ahora, las estrellas darán la alternativa a los directores, aunque éstos basen su trabajo en el de aquellas. Y entre las estrellas, va a nacer, la que durante casi treinta años, va a ser una de las máximas figuras del género musical: Judy Garland.
Fue lanzada como estrella en “El Mago de Oz” (1939), aunque ya había intervenido en varios films entre ellos “Andrés Harvey se enamora” con Mickey Rooney con el cual rodaría después toda una serie de films juveniles. Pero detengámonos en “El Mago de Oz”. Continuará…

Rafael Rodríguez-Bella 2010

dimarts, 7 de setembre del 2010

m'estreno?

El nombre de los cines.

Desde jovencito supe, por algún comentario hecho en la familia, que habían cines que al entrar las tropas franquistas en Barcelona, les obligaron a cambiar de nombre. Naturalmente los que yo sabía fueron los de mi barrio.
Esto viene a cuento, porque estos días en tv y la prensa se ha hablado de algunos nombres que han aparecido, escritos sobre la pared o en placas que habían estado tapadas, nombres de calles puestos durante la República o durante la Guerra Civil y que se tuvieron que quitar, tapar o destruir con el nuevo régimen. Esta noticia pues, me ha llevado a escribir sobre los nombres de algunos cines de la ciudad, a petición de nuestro amigo Fernando. Escribiré pues, sobre los que yo conocía y que precisamente por ello he ido investigando, consultando en algunos libros o hemerotecas, para tener datos más fidedignos. Empezaré por el cine Gloria, un cine de mi barrio, nombre por el que los de nuestra generación le conocimos. Se hallaba situado en la Gran Vía de les Corts Catalanes, entre las calles de Viladomat y Conde de Borrell.
Este cine se le bautizó con el nombre de Volga, mucho antes de nacer yo. Exactamente se inauguró el 10 de noviembre de 1932. Su nombre fue producto de la moda de lo ruso en los años 30. De Volga pasó a llamarse Bolga. Y no fue por analfabetismo, como bien contaba Jordi Torras en su libro. Fue para cumplir con el Decreto Orden de 1938 que obligaba limpiar de extranjerismos en los nombres de todo tipo de locales. Así pasó a ser Bolga en 1939 y evitar la multa. Pero le duró poco. En 1940 se lo cambiaron por Gloria, un nombre más acorde con la ideología del nacional-catolicismo del nuevo régimen. Y siguió así hasta pasar a la gloria, cuando cerró el 7 de abril de 1966, (fue uno de los cines que se adelantaron a la gran moda del cierre de locales en nuestra ciudad), con la proyección de “Zorba el griego” y “Tempestad en Ceylán”. Antes de ser un cine fue un garaje y hoy es el garaje de la finca que construyeron en su lugar. Volvió a sus orígenes.

Rafael Septiembre 2010

dilluns, 6 de setembre del 2010

Més o menys des del balancí



Cercant la pau


Buidaplena, plenabuidada. Així se sentia després de dos mesos de vacances amb fills que havien anat entrant i sortint. Acabaven de marxar els últims, pel moment, i tenia uns dies de soledat per endavant. Se les prometia molt felices. Podria llegir sense destorb i potser ni dinar. O sopar a mitjanit després d’un bany a la piscina, anar al cinema SOLA, o posar-se una peli antiga en blanc i negre i veure-la SOLA. Llegir fins les tres i llevar-se a les vuit i fer una sesta en el moment que se li tanquessin els ulls. No aniria ni tan sols a buscar el diari i segurament oblidaria el mòbil al lloc on no pensés entrar. Va entrar a la casa i la llum que incidia en un test li semblà una meravella. Quedà en suspens uns moments. Anava a buscar l’Ulises de Joyce que més malament que bé havia estat llegint compaginant-lo amb algun altre de més lleuger. S’instal·là al balancí, de cara al lledoner. La brisa de la tarda movia lleugerament les fulles. Una papallona d’ales negres era sobre la gespa i les orenetes perseguien mosquits. Encara duia a sobre el neguit o estrés d’aquests dies. Li costava treure-se’l, com quan trigues uns dies a oblidar-te per complert de la feina i entrar en les vacances. Veia les ombres canviants sobre els xiprers en el sol de la tarda anunciant un capvespre proper. A les copes dels pins encara feia calor de matí i piscina. Per cert... deixà el llibre i cap a l’aigua. Fent el mort li anava marxant aquell atabalament de plegar roba, els menús es feien papilla i els llits es desfeien amb els coixins per terra. Agafà aire i deixant-lo anar de mica en mica s’enfonsà fins al fons deixant-se surar, fetus gegantí, en cerca d’un començament sense records ni desigs. En sortir, l’ombra era gairebé plana i les papallones volaven en parella. Se sentia una música llunyana i la remor d’un avió, en un començ de pau.
TODO TERMINA Y TODO EMPIEZA

Terminados los Cuentos de Madrugada, los Cuentos para una Siesta, la retransmisión por TV2 de Rigoletto de la Rai, terminado el verano, prácticamente todas la Fiestas Mayores (quedan pocas por celebrar), pasamos a encarar una nueva temporada (2010/2011), con nuevo curso de escrtura, continuaremos con la Historia del Musical, y lo que a todos vosotros se os ocurra. Faltan por resolver el Caso Gürtel y el Caso Garzón y por supuesto, nuestra economía y la autonomía. Este año no hablo de independencia, porque va a ser imposible, pero debemos emezar a caminar para conseguirla así que…

¡¡¡Ánimo!!!


7. Jeannette MacDonald y Nelson Eddy.

El primer film de esta pareja es de 1935 “Marieta la traviesa”, dos años después del estreno de “La calle 42” y no obstante parecía que se hubiese retrocedido en cuanto al espíritu del musical. De todas formas la empalagosa pareja fue la única que a nivel popular, pudo competir en los años 30 y primeros de los 40 con la celebridad de los films de Astaire-Rogers o de Berkeley. A nivel de taquilla únicamente ya que artísticamente no hay comparación posible. Hoy en día sus films resultan ridículos. Cursis ya lo fueron incluso entonces. Sus films fueron concebidos para dar a la pareja todo tipo de posibilidades a sus dotes canoras, principalmente dúos. Fueron generalmente operetas filmadas, los grandes éxitos de Broadway. Victor Herbert, Rudolf Friml, Sigmund Romberg fueron sus compositores preferidos y en cuanto a los directores fueron turnándose W.S. van Dyke y Robert Z. Leonard. Nadie supo dar nada que los favoreciese. Así como con Lubitsch hizo de la MacDonad una excelente actriz, dotada de sentido del humor, su actuación se deshizo en pesadez y vulgaridad en manos de la MGM. En cuanto a Nelson Eddy, ese no tenía nada que perder, puesto que nunca tuvo nada que no fuese pesadez. Ocho films interpretó la pareja, los más populares “Marieta la traviesa”, “Rose Marie”, “Primavera”.
Poco a poco su cotización fue bajando, hasta que la pareja se disolvió definitivamente en 1942. Ella intervino por separado en “San Francisco”, “La espía de Castilla” y “Se llevó mi corazón”. Él por su parte lo hizo en “Rosalía”, “Balalaika” y “The chocolate soldier”.
En definitiva, hoy sólo son visibles para nostálgicos, para el resto son difícilmente soportables.



Rafael Rodríguez-Bella 2010

divendres, 3 de setembre del 2010

Més o menys des del balancí

(no som nosaltres però podriem ser-ho)

Malgrat els meus esforços això s'acaba. Hi ha senyals inequívocs: la pila de llibres ha baixat de forma alarmant, els vales del diari també i la primera part de l'Ulises fi-ni-ta vol el relleu. Crec que dues setmanes encara les passaré aquí. No em vull perdre el final de l'estiu amb les seves magnificències. Estic a punt pel festival de colors, olors, sorolls i sensacions. Em cal fer-ne rebost per l'hivern, guardar-los per poguer obrir-ne la portella de tant en tant. Memento homo.
A més a més, les meves amigues orenetes encara no sembla que vulguin marxar tampoc.

Ara soc sola amb els nens i sense pares. Uf!
Hem berenat figues i ametlles tendres collides per nosaltres i han aprés el nom de tres estels. No hi ha altra manera d'acostar-nos a la vida natural.Que poc però quant!
Cartel alemán del film "La viuda alegre"

6. Ernst Lubitsch.


En 1933 se vio “Volando hacia Río Janeiro” con la presencia poderosa de Fred Astaire y Ginger Rogers, que llegaron a superar en fama, a los verdaderos protagonistas del film: Dolores del Río, Gene Raymond y Raul Roulien y “La calle 42” del director, ya mencionado anteriormente, Busby Berkeley. He puesto estos dos títulos por ser definitorios del cine musical del momento. Dos años más tarde aparece Ernst Lubitsch aportando un nuevo aire con su esplendorosa “La viuda alegre”, presentada por la MGM, con Jeannette Mac Donald y Maurice Chavalier. Lubitsch utilizó a la Mac Donald, pero no utilizó a su partener Nelson Eddy, porque consideraba que eran una pareja empalagosa. Razón no le faltaba. Aunque eran los únicos que podían competir con Astaire y Rogers y con Berkeley. Pero curiosamente el film de Lubitsch provocó una reacción en cadena que instauró a la pareja Mac Donald-Eddy el toda una serie de films de la MGM. El film de Lubitsch fue todo lo contrario del estilo pesado, macizo, pretencioso de la Metro. Lubitsch, que venía de la Paramount, siempre fue ágil, creativo, ligero, venía con el bagaje de la opereta vienesa, aunque nunca recreó ninguna en el sentido estricto. Aunque en sus films nadie entonara canciones ni bailara, daba lo mismo tenían la esencia de los musicales. Y lo que ofreció con esta película, “La viuda alegre”, a los espectadores fue un éxito, otro más, que instaló el film durante semanas en los cines. Sería la última vez que MacDonald-Chevalier aparecerían juntos de la mano de Lubitsch. Anteriormente los tres habían llevado a cabo “El desfile del amor” (1929), increíble éxito, 9 meses en el Coliseum de nuestra ciudad, cifra sólo comparable con el estreno de “Lo que el viento se llevó” en el Windsor. Y “Una hora contigo” (1932). Lubitsch logró convertir en verdaderas estrellas, verdaderos ídolos, a esos dos intérpretes tan dispares.
Recuerdo que, cuando vi “La viuda alegre”, me gustó mucho, pero era la versión de 1952, en color, también de la MGM, con Lana Turner y Fernando Lamas, y convencí a mi padre para que la viese conmigo. Al salir del cine, me dijo que aquello era muy malo. En pocas palabras, me la tiró por tierra nada más salir de la sala. Entonces me elogió la versión de Lubitsch que él vio en los años treinta. Naturalmente, a mis 12 años yo pensé que mi padre estaba anticuado que era imposible que fuese mejor que la versión que acabábamos de ver en Technicolor. Pasaron los años, mi padre murió. Y un día en la Filmoteca proyectaron “La viuda alegre” de Lubitsch, movido por la curiosidad corrí a verla. ¡Cuanta razón tenía! Era la perfección hecha cine de la gran opereta de Franz Lehar. Entonces comprendí que la versión de 1952 estaba lastrada por la ausencia de un genio creativo como fue Lubitsch. Además Lana Turner tuvo que ser doblada en las canciones, cosa que hizo Trudy Edwin. El color no fue suficiente para superar a Lubitsch. Lástima que no pude disculparme con mi padre, por mi arrogancia e ignorancia.

Rafael Rodríguez-Bella 2010

dijous, 2 de setembre del 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 44

L’ENCANT DE GRÀCIA

Fa uns dies que he tingut aparcat el bloc, que no oblidat. Junt amb l’equip de companys de la botiga de l’Encant de Gràcia, hem dedicat una setmana a netejar, triar, avaluar i retirar tot l’immens material que teníem en les diverses seccions. També hem fet la graella d’horaris i voluntaris per a cada dia, actualment som uns 32. Ahir vam obrir i com es veu en les rebaixes del Corte Inglés, al pujar la porta del carrer, un grup de clients habituals, brocanters i antiquaris, entraren a veure si trobaven quelcom. La venda més sorprenent fou la d’un assessor d’una sèrie molt coneguda de TV3, que va comprar 80 llibres, la meitat religiosos, a més d’objectes diversos, tot per la decoració de la nova programació de la sèrie. Podríem fer un llibre de les anècdotes que cada dia vivim, ara recordo una noia argentina joveneta que va comprar-se un vestit de setí llarg de núvia i un vel de tul, que teníem per les disfresses de Carnestoltes, per casar-se a Buenoa Aires al cap de pocs dies,el seu somriure de satisfacció ho deia tot. També un lector que va trobar un llibre antic exhaurit, o una modista una punta de boixets amb el seu patronatge...o una avia una estampa de la santa de la seva neta per regalar-li, la nena tenia un nom grec.

Demà espero iniciar vida normal i tornar a la Literatura seriosa.

Més o menys des del balancí


El Martí ja està operat i segueix el procés normal, aixafadet però bé.

  • En un gra de raïm
Per la carretera veig el primer tractor carregat de raïm. Ja ha començat la verema, l'any avança. La muntanyeta de grans verds, lluents, m'omple d'alegria premonitòria: serà el cava de noves celebracions. Tan sols d'imaginar-ho sento la picoreta, gairebé salada, engrescadora, de l'alegria de compartir. Aquest país que sap fer vi ha de ser per força bo. El cava és sobretot un record de companyia. Tants moments mullats de cava! aniversaris, casaments, festes, el primer esmorzar de casats, moments íntims en que el cava n'era el complement indispensable... La marca d'un tap al sostre de l'habitació (prohibit repintar-la), animalets de filferro cargolat mentre escoltava els grans que explicaven, els taps-fitxa, els taps amb una marca fendida i el suro brillant de tant comprimit.
Tractors sense pressa, sucs que fermenten en el repós savi, en el sil·lènci gràvid i esperançat, benvinguts sigueu, un any més!

  • Aquest cap de setmana a Sant Feliu de Guixols se celebra la Joguetmania, fira i moltes altres coses. Infància, record.

5. Competencia de gran calidad.


Fred Astaire y Ginger Rogers en los años 30 tuvieron que competir en la cartelera cinematográfica con artistas de la talla de Maurice Chavalier que estrenaba su “Desfile del amor”, “El teniente seductor”, “Ámame esta noche” “El caballero del Foliès Bergère”. Eleanor Powell salía con “Melodías de Broadway 1936”, “Nacida para la danza”, “Rosalía”, “Melodías de Broadway 1938”. Jeannette MacDonald y Nelson Eddy triunfaban con sus operetas “Rose Marie”, “Marieta la traviesa”, “Maytime”, Ciudad de oro”, “Enamorados”. Bebe Daniels, la que había sido bañista en los films de Mack Sennett, se la veía en “Rio Rita”, “La música es mágica”, “La calle 42”. Ruby Keeler, en “Desfile de candilejas”, “Vampiresas 1933”, “La calle 42”, “Música y mujeres”, “Casino de París” o “”¡Viva la Marina!”. Joan Blondell, también salía en “Vampiresas 1933”, y en “Desfile de candilejas”, en “Así es Broadway”, “El gondolero de Broadway”, “Al este del cielo”. Eddie Cantor se le veía en “Whoopee”, “Palm days”, “Torero a la fuerza”, “Escándalos romanos”, “El chico millonario”. La lista crecía año tras año. Warner Bros y RKO Radio contrataban a directores que supiesen llevar a cabo lo que el público exigía: musicales. Y los directores que se encargaron de filmarlos fueron, entre otros: Lloyd Bacon, Busby Berkeley, Roy del Ruth, Ernst Lubitsch, Mark Sandrich o Norman Taurog. Las pantallas de aquella década se llenaron de música y danza, mientras la recesión hacía mella en la sociedad americana.
Estados Unidos posee, al igual que los países anglo sajones, la tradición del musical y lo utilizó cuando surgió la posibilidad del sonoro, aun cuando utilizase adaptaciones teatrales. Las ideas venían de todas partes, del “burlesque”, el “vaudeville”, el “music-hall” o la “opereta” europea. En general existe una enorme dependencia, quizá demasiada, por parte del cine musical, respecto a la comedia musical teatral.


Rafael Rodríguez-Bella 2010

dimecres, 1 de setembre del 2010

Foto Adele y Fred Astaire


4.Las comedias musicales de Fred Astaire y Ginger Rogers.


Hace ya unas cuantas temporadas, pudimos ver un ciclo de films protagonizados por Gene Kelly, otro de los bailarines que han hecho historia y entonces pude comprobar que Kelly tenía un registro corto. Sus coreografías y sus pasos de baile eran limitados, los repetía en todas sus películas. Es lo que tiene, ver un ciclo dedicado a un actor, porque te muestra cuáles son sus limitaciones o sus aciertos. Y lo que me ocurrió con Kelly fue que, aún valoré mucho más el gran trabajo de Fred Astaire. Lo que en Kelly fue repetición en Astaire nunca se produjo. Siempre innovó. Fue un creador innato. Un perfeccionista hasta el agotamiento, razón por la cual se las tenía con Ginger Rogers y así surgió la fama de que no se podían ver ni en pintura. Con ella rodó diez películas. Fred Astaire nació el 10 de mayo de 1899 en Omaha, Nebraska, y falleció el 22 de junio de 1987 en Los Angeles, California. Su carrera profesional abarcó un total de setenta y seis años. Su verdadero nombre era Frederick Austerlitz, su apellido artístico de Astaire fue adquirido por él y su hermana Adele, para un espectáculo de vodevil.
Durante los años 20, Fred y Adele actuaron en Broadway y también en teatros de Londres, cosechando éxitos como Lady Be Good, Funny Face y The Band Wagon. Hicieron varias grabaciones juntos. Y se separaron en 1932, cuando Adele se casó con su primer marido, Charles Cavendish, un hijo del Duque de Devonshire. A partir de entonces Astaire continuó su carrera solo y quiso probar suerte en Hollywood.
Años más tarde durante una prueba que le hicieron en la meca del cine, dijeron de él: “No sabe cantar. No sabe actuar. Tiene entradas. Sabe bailar un poco”. Cierto o no, el caso es que, quien lo dijo acertó plenamente, en una cosa, que tenía entradas. David O. Selznick, que lo había contratado lo describió como "espantoso" y lo cedió a la MGM. Astaire creó un estilo de baile único, con variedad de influencias, incluyendo claqué y otros ritmos afroamericanos, baile clásico y el estilo elegante y único de la histórica pareja, Vernon y Irene Castle. Una interminable lista de títulos en su haber, a cuál más exquisito, como: “Alma de bailarina”, “La alegre divorciada”, “Roberta”, “Ritmo loco”, “Sombrero de copa”, “Sigamos la flota”, en ellos Astaire estuvo acompañado por Ginger Rogers, pero también por Rita Hayworth, Eleanor Powell o Lucille Bremer, en los años 30.
Creo que resulta inútil seguir hablando de él cuando existen imágenes que valen más que mil palabras. Elegid cualquier film suyo y lo comprobaréis.
De Fred Astaire y Rita Hayword ya me ocuparé más adelante.

Os recomiendo esta web.
http://lolitasclassics.blogspot.com/2009/03/fred-astaire-1899-1987.html


Rafael Rodríguez-Bella 2010

FINAL DE VACANCES

Dedicat a la Susi, amb tot el nostre afecte i comprensió. I a en Rafael que ens ha amenitzat els dies estiuencs.

Adèu a l'escriptor insomne

Portava tot el mes donant-me la tabarra. Quan no era la calor, era el fred, quan no el soroll del carrer, quan no...i és clar, jo, dormint sola un día i un altre. I ell, escrivint i escrivint. Quan no va tenir prou amb les nits, van començar les migdiades. Va aconseguir una bonica colecció d'escrits de malsons, en els quals jo sempre n'era la co-protagonista. A més a més de deixar-me sola em feia quedar malament. I si s'hagués quedat en la intimitat, encara, però no, cada dia ho publicava i cada dia ho llegien els nostres amics. Fins i tot hi va haver una (la Marisa) que li va proposar d'editar-los. S'ha de tenir barra!
Per això aquesta nit, quan ha començat a regirar-se al llit, parlant sol i donant-me patades, he pensat que ja n'hi havia prou. He agafat el coixí i li he posat damunt la cara. De moment ha mogut el cap i els braços i ha dit amb veu clara: Em costa respirar. Jo ja tenía pensada la resposta: Tranquil, home, estàs somiant. És un malson dels teus. Demà ja no ho recordaràs. I si ho recordes, escrius un conte dels teus. M'ha sentit i ha intentat obrir els ulls. Però ja no ha pogut. Aquesta vegada no era un somni.
El que el molt babau no va fer ahir quan van venir al llit, va ser fixar-se en el llibre que jo tenía a la tauleta de nit. Si ho hagués fet, potser hauria entés alguna cosa. El llibre era: EL SOMNI ETERN, de Raymond Chandler.






Més o menys des del balancí

Capvespre
M'agradaria adonar-me del moment en que l'ombra guanya la partida. És precisament quan ja no n'hi ha que ho invadeix tot de mica en mica. Al capvespre arriba un moment que l'ombra és global, no adscrita a cap objecte. És una claredat foscana o una fosca grisa i uniforme. El cel encara és clar i al terra tot es fa pla, sense relleu. No és fins que surt la lluna o encenem el llum que les coses prenen relleu de nou. Les mosques van a jóc i als mosquits els criden a formar. Un, dos, un, dos, a l'atac! Mànigues i pantalons llargs a veure qui guanya la partida. El sopar es converteix en un banquet a diversos nivells. Després, els nens tenen permís per jugar una estona amb l'ADS. Jo engego el rec i llegeixo. És finalment, la pau sota un cercle de llum voltat de fosca amb incrustacions de diamants.

Cauen gotes i jo me'n vaig a Barcelona perquè aquesta nit han operat al Martí d'apendicitis.