LA TRESCA I LA VERDESCA

     Passen tantes coses contínuament, fem i desfem, entrem i sortim, que tot s'accelera i de seguida queda obsolet. És el que m'està passant amb la crònica del viatge a Itàlia: ja no tinc més ganes d'explicar-ne res. Podeu imaginar que varem seguir anat a diferents llocs, uns més macos o que em van estirar més que altres, dies millors i pitjors, frustracions i descobertes.Penso en el viatge fet, i no sé si el que veig és el que realment vaig veure o ja, la transformació realitzada. És net el record?

Mirant les fotos, sí, moltes es corresponen al que recordo però d’altres n’he oblidat el lligam. Tinc la imatge i no hi sé posar història. I tinc també moltes històries sense imatge o solament amb la imatge dins meu.

   Quina cosa tan rara és poder conservar un viatge en una sèrie de capsetes tancades de les que quan les obres s’hi escapa un perfum que ens parla i que és rigorosament personal. En canvi, el de dins de la capsa pot ser compartit, una foto que tots repetim pràcticament igual.

Aquest cap de setmana ha estat de lletraferits i cònjugues, tots a Saifores. Menjarets, panxing, alguna passejada i molta xerrada i amistat. Bé, als que hi ereu no cal que us expliqui res. Als altres, ho sento però em vaig descuidar la màquina de fotos o sigui que ho haureu d'imaginar. Espero reprendre el meu ritme habitual encara una mica trastocat per una sèrie d'esdeveniments externs.