dimecres, 9 d’octubre de 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA-diumenge::Pisa-Lucca 3


Plou, tal com ja sabia en aquell temps que podia connectarme a internet pel telèfon.
  Sortim directes als carabinieri a fer la denúncia del telèfon per si de cas. He de tornar a buscar-la perquè l'havia de signar el marescale que “havia sortit un àttimo”. En aquella hora ja se sap que qualsevol funcionari  té agun afer urgent que l'obliga a estar fora de la feina per un àttimo (o due). Bon profit
Enfilem l'aventura d'avui seguint la carretera que voreja l'Arno i que ens durà, finalment, a Pisa. El paisatge és com el de S. Julià. Tant com ens 
agradaria veure real, el que trobem en totes les postals: un id-ilic quadre amb un camp de flors grogues, una casa i diversos xiprers al costat. Sí, ho veiem tot, però cada cosa per la seva banda; si i ha xiprers no hi ha casa, si casa, no prats etc. És molt curiosa la barreja de pins i xiprers formant bosc. Es veu que deu ploure força. Tot està verdíssim i els arbres, esplendorosos

Pisa ens rep en bany de multituds. Milers de turistes, com formigues, pul·lulen bocabadats omplint l'enorme esplanada. No cal dir que el lloc i els edificis són preciosos i fem una visita a consciència. Jo, feia l'enormitat de cinquanta nou anys que vaig venir. Naturalment, els edificis són els mateixos, encara que la torre està restaurada i sembla més dreta, però ara hi ha parterres, passarel·les, lavabos, sala d'exposicions, venda de tikets (indispensable) etc. Ja he dit que hi havia milers de persones i també gossos

Després de dinar hem arribat a Lucca, que ja recordava, i seguia, essent preciós. Passegem pels carrers, animadíssims, amb totes les botigues obertes malgrat ser diumenge, en companyia d'atres milers de turistes. Sembla que els fabriquin amb una maquineta de la de fer espaguettis i que cada cinc minuts surti una nova remesa que es desplaça com els bancs de sardines, en la mateixa direcció. En quant hem aconseguit tornar i entrar a la camioneta, ha deixat de ploure.
Seguim,cap a Collodi. El primer Pinoccio que baixo a fotografiar, enorme, en una rotonda, desencadena de nou una pluja bestial que impossibilita qualsevol veleïtat fotogràfica. No es veu res.. Un altra dia serà. A més a més s'ha fet fosc de cop.
Avui ens ha agafat un pet de riure dels bons, bons, aquell cúmul de burrades, tonteria, excitació etc que ens sol atacar un o diversos moments del dia, sense contenció ni temor de Deu. És una oxigenació tan gran que sembla que podríem, si ens deixéssim anar, aixecar-nos com a globus. Això és molt millor que una cura de rejoveniment en clínica-
 De riure en riure, de polígon en barri obrer, de carretera d'iràs i tornaràs i voltes Maria violentes o suaus, passem un i atre cop pels mateixos llocs com si estiguéssim als “caballitus, fins que oh sorpresa! hem arribat a l'hotel. Avui ni tan sols no parlem de sopar. Demà hem de matinar. Pretenem que la Toscana no tingui secrets per nosaltres i cal aprofitar el temps. A més a més hem d'anar a buscar el paper de la denúncia i qui sap? potser conèixer el mariscalo. Mai se sap per a què pot servir una bona coneixença.

2 comentaris:

Rafel ha dit...

Ha estat un estiu perseguint a Pinocchio.

marisa ha dit...

M'agrda molt que us hagi agafat un "pet de riure" dels que no tenen aturador. Això és ser jove i el demés bestiesses.