Dissabte al matí, abans de trobar-me amb en Juli, vaig anar a Sant Pau a fer unes fotos que tenia pendents.
És un dels meus llocs de predilecció des de fa molts, molts anys, de quan estudiava a l'Escola Massana. Després vaig fer pràctiques de magisteri a l'Escola Collasso i Gil i després, perquè els meus sogres vivien al costat, al que se'n deia "la brecha" de S. Pau que és el tros de quan el carrer s'amplia, abans d'arribar al Paral·lel.
El meu record va de quan no estava encara restaurada i anava a llegir asseguda a unes pedres del voltant, fins ara, tan reviscolat però tan humil com sempre. El fet que el turisme no l'hagi descobert ens explica la superficialitat d'aquesta moda, perquè ho és, del turisme de masses. Mai no es busca l'autèntica bellesa, l'autenticitat, el pas del temps en les pedres, l'aire que les impregna. Millor, així poden ser més meves i d'elles en parlo en veu baixa per no descobrir els meus tresors més que als meus amics.
( El detall que més m'agrada és aquesta mà de sobre la porta )
Un bon reportatge.
ResponEliminaTan sols he estat una vegada a Sant Pau del Camp, amb motiu de la inauguració de la Rambla del Raval. El reportatge m'ha agradat molt.
ResponElimina