La caputxeta, que ja sabeu que era una mica desobedient, un dia va decidir anar a allò que en deien la civilització, o sigui a la ciutat. Estava acostumada a la pau i la tranquilitat i va creure que a la ciutat tot seria juerga de la bona, que els gossos els lligaven amb llangonisses i que sempre es menjava en restaurants almenys de dues estrelles i moltes altres meravelles que veia als diaris. Ai, però, la realitat era molt altra. El primer que va notar era la por. Quina por? direu, si només heu tingut, com ella, por de la fosca o d'un lloc solitari i  desconegut. Aquesta por la va veure en les cares de la gent. Uns als altres no es miraven si no era pensant quina me'n farà o si eren diferents per un o altre motiu. Es va comprar un diari i es va asseure en un banc per menjar-se un entrepà que duia. Al moment es va veure rodejada per persones que se la miraven amb suspicàcia. Què era allò que hi havia a dins el pa? ...Simple pernil. Els ho va ensenyar i no solament se'l van menjar en un tres i no res sinó que de poc se la mengen a ella. Va intentar llegir el diari i el va haver de deixar. O bé no entenia el que explicava o bé eren unes coses tan esgarrifoses que no creia que fossin possibles. Estava desesperada. On era tot allò que es pensava que trobaria? Trucà a un amic i resultà que no s'hi podia posar perquè estava amb un atac de pànic. Ja no soc l'única, pensà. Badava amb el telèfon a la mà i relliscà aparatosament amb una gran placa de gel al mig de la plaça Catalunya! Això no està fet per mi, me'n torno a casa. I aquí la teniu, aprofitant un rar moment en que internet li funciona i fent fotos de tardor a tort i dret. No són res de l'altre món però reflexen la real realitat; encara que no té prou banda ample (¿?) per enviar-les. Haureu d'esperar uns dies. Encara li queda una mica de llibertat i vol aprofitarla en companyia de la seva amiga Antígona amb qui està passant uns dies. El que ella li explica sí que és fort. Sempre n'hi ha un de pitjor.