L'arpa i les seves vibracions, 201

Mentre la Mª Dolors rellegeix l’Ulisses, jo de turista per la Rambla i, com a tal em perdo per les drassanes dins l’exposició sobre el Titànic.

Si més no refresques la memòria d’un fet trist i conegut. L’esfondrament del vaixell que es creia el més segur de tots els que navegaven, el 14 d’abril de 1912. Amb l’entrada va incluit  un àudio explicatiu en català, que t’acompanya tot el recorregut i, que està programat per veure totes les vitrines, panels i espais amb certa calma, ningú molesta al del costat. Alguns dels objectes exposats són originals recuperats i restaurats, altres  com postals i bitllets és van rebre enviats abans de la catàstrofe a familiars. Els panels  amb fotografies de mides naturals, deixen contemplar el capità Edward John Smith i demès oficials amb uniformes plens de medalles, passatgers vestits de gran gala, altres de tercera classe molt humils en espera d’arribar a la terra desitjada, i la tripulació  cada u amb els seus oficis.

A l’entrar clic... la foto que us poso, turisme pur, que té un xic d’emoció, mentre entres al passadís que et porta als camarots. Ja al final, el recorregut  dura casi dues hores i, mentre contemples els danys del vaixell,  una zona amb un  bloc de gel de gran tampany, porta un rètol que et convida a posar la mà a sobre i, veure els segons que pots aguantar el fred, jo vaig aguantar poquíssim, tot per mostrar el que  fou morir congelats a l’oceà (un bloc similar  es troba  a Caixa Fòrum per explicar la congelació de l’aigua als infants).

 La música ambiental és tot el recorregut la de la pel·lícula  Titànic, menys els deu últims moments que s’escolta un cant espiritual negre, “ Jo crec en vos Déu meu” com a pregària d’acompanyament dels que van morint.

Es pot veure fins el 30 de setembre , us la recomano per recordar una estona  la història del segle XX.