dimecres, 4 de juliol de 2012



Ja soc a casa d'Alcínous escoltant les aventures passades, d'un tal  d'Ulises, mentre ell, d'incògnit encara,  plora recordant-les. Nausica i la mare se'l miren astorades.
M'encanta aqueset tros en que la noia, d'una banda se sent atreta pel desconegut i de l'alttra l'ajuda a preparar la seva marxa, segura que el que desitja no és possible. A qui no li ha passat això un dia o altre? l'atracció del que somnia enfront del deure i la raó.
De qualsevol cosa podem treure una lliçó. Si tothom sabés escltar el que la seva raó li diu que és el que és correcte. Però com compaginar-ho amb la punta de bogeria que també és necessària per viure?. Preguntes, sempre preguntes.

2 comentaris:

marisa ha dit...

Recordem el que varem dir el darrer dia de classe: EL QUE CANVIA SON LES RESPOSTES, EL QUE PERDURA SON LES PREGUNTES.

Maria Teresa ha dit...

La punta de bogeria dóna impuls a la vida, el deure i la raó frenan, potser el millor seria barrejar-ho tot, però com aconseguir l'equilibri? va doncs una pregunta més.