Ahir vaig ser a Barcelona com si no la conegués. Tan sols els transports públics m'eren aprofitables. La resta, un magma humà de pelatges diversos. Al Raval, decepció d'un dimarts de MACBA tancat i una sensació de foragitada dels espais en que habitualment em refugio.
Ara, després de dinar en un restaurant vegà, em fregeixo en mitja ombra en una plaça inventada, amb uns coloms als peus. Un pare africà juga al futbol amb el seu fill, un vell fa la migdiada, lliure de família o cuidadora de casal; una dona, dono fe que ho és, jau espaterrada amb el cap de costat com les gallines a punt de picar; un nen fa xantatge a la seva mare que segueix impertèrrita el seu camí, girant-se de tant en tant dient adéu, adéu que coincideix amb nous esgarips d'alta freqüència. Soc en una d'aquestes cadires fixes col·locades, sembla, per que la gent faci amics i sento els veïnatge d'una dona de vestit tan arrugat com ella i bolso-bossa d'Hilfigger, que fa passar el temps mentre jo espero per anar al cinema i justificar la meva anada a Barcelona.
Què deuen estar fent els meus pardals?
No sé si vull escriure el que sento, el que imagino o el que m'agradaria però només puc escriure el que veig.
Marxen els futbolistes, el vell fa una cigarreta, la desparramada sembla que es desfaci en la seva cadira, la meva companya marxa renquejant. A l'altra parell de cadires una noia menja un entrepà i es posa colònia a les mans un cop ha acabat. Al meu darrera sona una guitarra, un colom persegueix obstinadament una coloma; són com un robot de doble figura i moviment simètric i espasmòdic. Un Mosso d'Esquadra acompanya una noia que a penes s'aguanta, truca un timbre i la noia entra a la casa.
Són dos quarts i comença una nova funció. Obren un Casal i, com orenetes, unes nenes s'acosten a una monitora, uns turistes derrengats travessen la plaça amb tres arbres com els del conte del Negrito Sambo quan es feien mantega. Al meu costat dormita un home de cabell negre i oliós i nas de ganxo que recorda vagament un cóndor. Ja són dues les colomes perseguides. L'instint és persistent i estúpid. Sona un telèfon i una veu diu: he de marxar. Jo també, que falten vint minuts pel cinema.
Vaig a veure La delicadeza (sense ser una obra d'art, pel que corre, està bé; no és sensiblera i entreté) i després agafo el tren per tornar. A l'estació, perplexa al davant d'una geografia reduïda a uns cercles concèntrics de tres zones, m'envaeix una lleugera aprensió horària ja que malgrat Internet, la Renfe s'entesta a fer la seva. Un viatge és sempre una aproximació en els dos sentits de la paraula. Paraula que com alguns elements químics presenta una valència variable. Hi ha paraules consistents, com ara roca, tros, o inclús partida o arribada. D'altres, com aproximació o vol, o suposició, no acaben de satisfer les espectatives de comprensió, els falta rotunditat definitòria.
Al tren, després d'aquestes reflexions, llegeixo Los príncipes valientes del Javier Pérez Andújar, que m'agrada molt. És un llibre ben bé pels tocats de la lletra (i pels altres també) en el qual hi trobem referència, lligams, records... dels llibres, tebeos, dibuixos etc que han conformat una infància, la d'ell, i en bona mesura també la nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada