divendres, 27 de juliol de 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA


D'aquesta setmana encara em queden coses per contar-vos:
- Dilluns vaig aprofitar que era a Barcelona per anar al MACBA perquè tenia mono d'exposicions. Com sempre, l'oferta era variada, fotografies, reportatges records...
El primer i el que més em va agradar, és l'exposició de Lluís Claramunt, un pintor del que he descobert els seus dibuixos, traços en l'espai, intuïcions, la presència humana feta essència que es converteix en pura abstracció tot i ser realista. Línies i grafismes que en principi costen i quan els penetres et duen pels camins de l'anat eliminant el que no cal fins arribar a l'essencialitat màxima que crec que és la lliçó que ens mostra.
- Un reportatge rodat per Roberto Rossellini al Pompidou quan el van inaugurar. És un recorregut absolutament objectiu, amb la única "música" dels comentaris dels visitants. Es podria titular Què veu, pensa i sent algú quan va a un museu. De tot hi ha.
- La re-visita del reportatge de la trobada a Eivissa el 1971 quan es va celebrar el famosíssim VII Congrés del Disseny industrial. El vaig veure en el seu moment i m'ha interessat de nou. Fites pel record.
- El reportatge del muntatge de l'escultura gegant de Rita Mc Bride a Munic. No mostra només l'obra i l'enginyeria de la seva construcció sinó que es converteix en una reflexió sobre el paper de l'arquitectura en les ciutats i la seva funció.
- També les fotos maquetes i plans de la visita de Le Corbusier   i Gean Genet a Barcelona a començaments dels anys 30. L'arquitecte havia de confegir un pla de reforma de la ciutat per modernitzar-la i a l'escriptor , l'experiència dels baixos fons de la ciutat el van dur a escriure Diari d'un lladre. Dues visions contraposades, dues personalitats molt interessants i un projecte que com tants d'altres va estroncar la maleïda Guerra incivil. No sé si és nostàlgia del que no he viscut però el pas de gent tan important, i que era sovintejat, feien de Barcelona una ciutat cosmopolita i amb una empenta de futur que evidentment m'hagués agradat conèixer. Quina llàstima!Que decebedor devia ser pels nostres pares aquest aturar les màquines amb sinistre total. Una debacle de la qual encara en patim les conseqüències.

1 comentari:

marisa ha dit...

Veig que t'has recuperat del tot. EUREKA!