He trobat un raconet on m'assec i escolto i miro l'encantador.
... vam arribar a l'illa d'Eea, on l'Aurora , la filla de l'alba, té la casa i el lloc per dansar, i el sol la naixença.
Vam traure el vaixell a l'arena i allà on trenquen les ones ens vam gitar a dormir esperant L'Aurora divina. Quan es mostrà amb dits de rosa, la filla de l'alba...
i segueixo encantada, aventura rere aventura, fent-me creus de l'estupidesa humana. Sempre el mateix: anunci de terribles malures si no es respecten unes normes. I no les respectem, tot i les experiències anteriors. Així és una mena de recomençar cada dia i mai no aprendre malgrat les brises favorables. És com llegir el diari. Avui, les sirenes i la caverna d'Escila i Caribdis que ho empassen i escupen tot amb una força indominable.
Tres o quatre mil anys han passat i res no ha canviat. Només que nosaltres no som dels que escoltem les sirenes ben lligats sinó que a penes ens posem una mica de cera a les orelles.
Els teus relats em refresquen la memòria de l'època d'estudiant, que bé, segueix...en quan als homes restem iguals d'estúpits.
ResponElimina