Els nens no ploren, recordeu que deien això? Doncs els homes fets i drets, curtits en mil batalles, que acompanyaven Ulises, es feien un tip de plorar al recordar les seves gestes i d'enyorament de la pàtria i la família. Però no era un plor inútil, d'impotència estèril; era de sentiment, o sigui sorgit del més íntim i que no era sinó record i neteja per seguir endavant.
No tinguem por de plorar per tot el que ens manca, per tot el que està malament, per tot el que voldríem i que costa d'aconseguir; tinguem el valor de saber començar sempre de nou. Després de cada desfeta segur que hi ha una nova fita, un nou voler, quelcom pel què lluitar. I al lluny una victòria, normalment difícil.
pitjor era que quan algú plorava li deien en to burleta: sembles una nena.
ResponEliminaI si, de vegades s'ha de plorar. Només cal mirar al nostre voltant.