En la meva recerca de les carasses vaig entrar a l'església de Sant Just per esbrinar si encara existía allò del testament sagramental. El meu pare sempre n'havia parlat i explicava que havia conegut d'a prop un cas. Per si no ho sabeu era un privilegi dels barcelonins que, estant en perill de mort fora de la ciutat (a mar, terres llunyanes o on fos) podien manifestar les seves últimes voluntats davant de dos testimonis també barcelonins. Si abans de sis mesos tornaven (els testimonis)i inclús sense necessitat de notari, aquest testament tenia valor si juraven que deien la veritat, al davant de l'altar de S. Feliu (o s. Fèlix) i del rector de s. Just.
El primer es va fer el 1082 i l'últim el 1989. El Parlament de Catalunya el va derogar per obsolet el 30 de desembre de 1991. Doncs em fa molta ràbia, què voleu que us digui. Els privilegis són els privilegis.
Aquesta església es veu que era especial perquè n'hi ha dos més. La batalla jutjada i el jurament dels jueus. La primera consistia en que abans d'un encontre armat entro dos cavallers, si aquests havien jurat davant de l'altar de S. Fèlix que no utilitzarien cap talismà ni cap bruixa que fes un encanteri, Déu donaria la victòria a l'innocent.
El jurament dels jueus era que quan hi havia un plet entre un jueu i un cristià si el jueu jurava, també al davant de S Felix, dir la veritat, el creien. Calia omplir un formulari en que que hi apareixien terrorífiques amenaces : si no dius la veritat, malvat seràs en camp i ciutat, pobre moriràs i ningú no et donarà sepultura i la teva ànima anirà allà on els gossos deixen les seves immundícies... I els no creients s'ho prenien seriosament, santa innocència! Eren els temps de la bona fè dels cristians o els presumptes innocents que quan menys ho eren més els convenia plegar-se a aquests tipus de judicis, és clar.
Ho trobo apassionant!
ResponEliminaNo en sabia res, així s'escriu la història viva el poble. Segueix.
ResponElimina