L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 158

MARIÀ VILLANGÓMEZ

Deixo ara per ara el ja conegut Isidor Macabich Llobet i, segueixo contemplant la galeria de retrats de “Fills il·lustres d’Eivissa del s. XIX al XXI” dins el bonic marc del claustre de l’Ajuntament a Dalt Vila. Retrats divertits de contemplar de tants guarniments i medalles que porten, tots amb una policromia més aviat pujada de color. Com quan estires unes cireres dins d’un cistell, ara que he llegit un xic de la historia de les Pitiüses, enllaço fets i personatges. La galeria va des de capitans de marina amb els seus uniformes blaus carregats d’insígnies, a metges il·lustres, polítics, pintors, bisbes amb vestits morats, escriptors i altres, no recordo cap dona.

Eivissa ha sigut generosa amb els seus fills il·lustres i casi tots tenen un carrer, plaça, jardí o racó al seu nom. Caminar per Marina o Dalt Vila és un record constant. Jo que passejo amb calma des del port fins a dalt de les muralles, em sento identificada amb ells. Mariners com Antonio Riquer, Pablo de Llanes, Miguel Barceló, religiosos com arquebisbe Cardona, Pare Antoni Guasch, pintor Narcís Puget, periodista Antonio Manuel Garcia, la llista és més llarga.

L’últim retrat penjat és el de Marià Villangómez i Llobet, nascut a Eivissa el 1913 i mort a Barcelona el 1973, el rètol posa: poeta i escriptor, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un cop a casa busco més informació i trobo la seva ressenya: poeta i traductor eivissenc en llengua catalana de Mallamé i Verlaire, assagista i escriptor d’articles. Obres de teatre: Les germanes captives, L’anell és més que un joc, Amor d’avar, avar d‘amor, entre d’ altres.

Guardons: medalla d’or de la Comunitat Autonòmica de les Illes Balears, Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1989. No recordo si vaig ser-hi present ja que cada any acostumo a anar-hi, és una tarda literària i patriòtica com la que més, per cert que últimament coincideixo amb la Mª Dolors, serà per sentir-nos lletraferides.

Amb el permís del comissionari faig la foto que un poso. Aquell dia vaig aprendre que el nostre personatge era eivissenc, que portava el mateix segon cognom que Isidor Macabich Llobet i que el va sobreviure 29 anys, serien família, en una illa petita tot és possible.