Al carrer de les panses, la bellesa no és eterna

Bellesa: conjunt de gràcies o de qualitats que, manifestades sensiblement desperten un delit espiritual, un sentiment d’admiració.

Durant anys en va ser paradigma. Era tan i tan maca, que fins i tot semblava intel·ligent i bona. Els humans tendim a fer metàfores i sinècdoques. En aquell cas era normal, donat que la metàfora era una comparació abreujada, de tal qualitat artística que el seu ús dotava el llenguatge d’extraordinària bellesa. Quan es parlava d’ella la sinècdoque era deguda a prendre la part pel tot. Era bella, ergo era bona i sàvia.

Si bé aquella bellesa era natural, a mesura que passava el temps es feia, com és natural, més fràgil i calia cuidar-la. Passava moltes hores posant-se cremes, assajant pentinats, fent poses al davant del mirall per trobar el millor angle d’exposició.

 Un dia es va descobrir una petitíssima arruga a la comissura de l’ull dret. Li va faltar temps per demanar hora al saló de bellesa i que li fessin un toc de bottox. Més val prevenir.

Però el temps, inclement, anava avançant amb les seves passes de plom i ara un plec, ara una arruga, una taca, una acumulació de greix, uns centímetres de més en la cinturilla de la faldilla... van començar a erosionar aquella metàfora tan esplendorosa i la van convertir, paulatinament en addicta a les clíniques de bellesa. Al cap i a la fi per això són i el meu cos és meu. I tan seu!  Havien passat els anys i mai no havia deixat de ser seu i ben seu; de ningú més. Els qui, en un moment o altre s’hi van beneficiar no van poder resistir la pressió d’una bellesa tan exigent. Aquell cos era d’una admirable plasticitat i una no menys admirable resiliència. A tot s’adaptava però res no li comunicava la seva empremta. El pas la deixava neta i nova cada vegada. Ella era ella i prou. Cada cop més allunyada del seu primigeni ser, cada cop més xuclada de greixos, siliconada de pits, depilada, liposuccionada, estirada i tornada a estirar, plegada, sargida, tensorada, rinoplatificada, llaviplastiada, lipoesculturitzada, elevada, reduïda, implantada; inclús es va canviar el color dels ulls ( oh, no, lentilles no) i es va fer una ginecologia cosmetizada.

En algun moment el cirurgià plàstic li va anunciar que ja no era possible estirar o encongir, que havia arribat el moment de les  pròtesis. Ara son tan bones, tan adaptades al pacient que cregui’m que ni ho notarà. I així , com aquell qui no vol la cosa, de mica en mica i sense cap trauma especial es va convertir en la primera dona cibernètica autentificada. Feia temps que havia signat un contracte amb la clínica estètica i donat el seu cos a la ciència per que servís d’exemple i mostra.

I sí, el temps va continuant la seva cursa i un dia, el Doctor X va haver de començar els tràmits de l’enterrament parcial i trucar a Pompes Fúnebres i fer-se càrrec del que quedés. Quan van entrar, el pis feia una olor resclosida i rara, com de metall rovellat. Van agafar unes ferralles, restes de maniquí, perruques etc i ho van treure al balcó, per si era allò era el que pudia. A sobre el moble de l’entrada, sobre un bol de silicona que va resultar ser un pit, una mena de gelatina rosada, encara es sacsejava dèbilment mentre la pudor fugia pel balcó.