Avui poso una falca enmig de les vivències d’Eivissa, demà ja hi tornaré. Els reis van deixar-me una entrada pel Liceu per veure Linda de Chamounix, donat que era la darrera representació que es feia des del Desembre, potser algú de vosaltres ja l’heu vist.
Música de Gaetano Donizetti, sobre llibret de Gaetano Rossi, és un melodramma semiserio amb final feliç, això permet el lluïment d’un personatge bufó que fou interpretat molt bé per la veu del baix Paolo Bordogna, en el paper de marquès de Boisfleury. La escenografia de Daniel Blanco amb colors rosats i blaus mostren una in temporalitat i el candor de la seva protagonista Linda, una noia modesta que s’enamora d’un pintor Carlo, que resulta ser el vescomte de Sirval. La il·luminació a càrrec d’Albert Faura molt ben trobada. La direcció d’escena d’Emilio Sagi perfecte. L’acció se situa cap el 1670 a la Alta Saboia i desprès a París. L’argument el podeu trobar a Google.
La trama no té cap més sentit que posar de manifest la bella música de Donizetti, en aquest cas molt coneguda per les seves àries i duets. A tenir present les veus dels dos protagonistes d’ahir, Mariola Cantarero, una cantant granadina i d’ Ismael Jordi, nascut a Jerez de la Frontera, ella ja està considerada una soprano de l’escena internacional, i ell a l’altura de Juan Diego Flórez, el tenor que actualment té més fama . Fa goig veure que músics joves, 33 i 38 anys, agafin de moment sense massa pretensions els camins d’una Caballé o d’un Plácido. Amb la gent vestida correctament però no de festa, el Liceu fou ahir un lloc còmode per escoltar i veure un gran espectacle.
Procuro en aquest Blog explicar-vos curiositats, allò que tal vegada no coneixeu i que jo mateixa descobreixo partint d’una mirada tafanera sobre les coses. Avui comentar-vos que Donizetti introdueix en la partitura un instrument que s’escolta poques vegades, la viola de roda, en italià ghironda. És un instrument de corda fregada, la caixa de la qual presenta una obertura transversal per la que gira una roda de fusta , que és mou mitjançant una maneta que s’acciona amb la mà dreta.Des de la meva localitat veig bé tota l’orquestra i ahir vaig entretenir-me mirant les mans de la concertista que la tocava. Té un so especial i la música sonava com a leit motiv cada vegada que la protagonista recordava una cançó que de petita li cantava Maddalene la seva mare. L’òpera acaba amb casament i tots contents.
Doncs Visca els nuvis!
ResponElimina