LA TRESCA I LA VERDESCA

Com una vella xaruga

Hi ha temporades d’aquelles que et sembla que més valdria no aixecar-te del llit. Encara que només siguin pocs dies, es fan tan pesats que sembla una temporada. Encara no acabo d’estar bé del tot i el dentista, amb els seus descobriments, m’ha acabat els quartos, en totes les accepcions de les paraules. Bé no és res, ja em passarà. Ja estic acostumada que a la tardor em passi com a les fulles dels arbres, però cada any em sorprèn encara que ja sé que ressorgiré qual Fènix domèstica embotida d’ibuprofè (és un genèric, oi?).

És estrany però no tinc ganes de sortir ni d’anar al cine. Estic acabant totes les restes de varietats de te que tinc a casa i com que no puc mastegar coses fortes m’acontento amb melindros i pans tovets. Ecs! Estaria bé si no m’ho prenc per costum, però em dóna una impressió lleugerament caduca que em faig passar llegint amb la gana aquella de que el món s’acaba. Sort d’això.

Per postres em vaig deixar la màquina de fotos a Saifo i em sento una mica mancada.

No em compadiu, ja m’he desfogat i tot s’anirà arreglant. Vaig collir un grapat de fulles de la Vinya del Canadà, que estan esplendoroses en el seu desplegament de vermells i ocres i això , encara que us sembli mentida, em consola d'aquesta tardor que entra, lluny de mi.