LA TRESCA I LA VERDESCA

Missatge d'un amic 1964

Avui sí que m'han canviat els ulls. En comptes de nineta, tinc estrelleta. Que bonic, oi?

Això és perquè encara estic una mica embruixada doncs he anat a veure l'exposició Joan Miró, L'escala de l'evasió. Ja sabeu que els adjectius estan mal vistos, ara, però és impossible no pensar-los. És una exposició FANTÀSTICA. Per anar-la a veure amb tota la calma del món, amarant-se bé, seguint amb ordre i mirant-ho d'aquella manera que l 'obra ja no saps si la tens a dins o ets tú el que hi ets, com quan entres al mar un dia de molta calor. Cal intentar que això passi des del primer quadre perquè us veureu arrossegats a un món meravellós, personalíssim i perfectament comprensible. Però, com sempre, en els actes d'amor hi ha d'haver entrega, no es pot tirar al dret perquè llavors serà com si anéssiu en autobús sense conseqüència ni gràcia.

No feu aquella tonteria d'intentar entendre a base de llegir cada un dels títols. L'exposició està tan ben organitzada que veureu amb quina naturalitat anireu comprenent el que Miró sentia i com ho anava pintant, transformant, d'una forma natural, tal com transcorre la vida.

Mireu els primers quadros, els "realistes" i veureu com ja s'envolta de símbols que formen el bodegó. I descobrireu els colors, que extreu d'aquest objectes i els fa seus per sempre. Això es palesa voluntàriament en La masia, on tot hi és, en la seva funció, estructura, en el lloc que li pertoca, com un puzzle anímic.

Pinta un camp pacífic, ordenat com una impressió que podria repetir-se convertint-se en estampat geomètric, de tant ordre. Ocres, granats, verds mats i blaus.

I de cop, en el dinar dels pagesos tot se sintetiza. Ja no són només símbols sinó signes. Miró és a París i el surrealisme ho invadeix tot. S'inventa a si mateix en la introspecció més radical i en la lectura dels esdeveniments polítics que rebutja i l'afecten profundament. Figures salvatges, de protesta irada a fums de sabatot i personatges desfets que miren llunes sense sentit en cels on no hi ha estels o aquests s'escapen. El dolor es fa color violent. Finalment, les ganes de viure guanyen la partida. No sols apareixen estels sinó constel·lacions senceres que es transformen i prefiguren l'home nou que desitja.

El clar de lluna és més brillant que el sol o potser més explicatiu, més sentit.

I així pot arribar al més gran despullament. És com un forat negre que tot ho xucla i deixa, tan sols l'essencial. Són les teles "per la cel·la d'un solitari", d'una sola línia sobre blanc o les tres "blau" I, II i III.

La III, si un dia sabeu que ha desaparegut, podeu venir a casa per si de cas. De moment, aneu a la Fundació Miró sense perdre un moment.