diumenge, 6 de novembre de 2011


Tornant de Saifo

Tot el camí, a banda i banda, si ho mires per sobre, és una catifa verd sord, tacada de tons marrons. Quan la carretera s’enfonsa i els camps queden més alts, es veu un entramat de ceps retorçats que sostenen la catifa. Venen ganes de posar-se a sota, com quan érem petits i dues dones, sempre dues dones, plegaven llençols i al tibar les puntes ens colpejaven el cap a cada plec. Aixecàvem els braços per tocar aquella coberta olorosa i lleugera que sempre s’alçava més ràpida i finalment, com en un joc de mans, en un anar i venir de les dones, que semblava un ballet, plis, plas, un espetec sec i el llençol quedava perfectament plegat i allisat.
Aquesta catifa s’acabarà tenyint per complert de marró i, d’una en una, les fulles faran tou a terra. Per uns dies, els ceps aixecaran les urpes i mostraran el seu cos despullat, retorçat i avergonyit fins que es tallin les vergues per al foc dels calçots que vindran. Llavors dormiran per una temporada.
També els arbres fan carnaval. Algun es singularitza i va més llest que els altres i s’acoloreix mentre els altres encara verdegen. L’arbre protagonista belluga alegrement les fulles reflectint la llum del sol.
Al fons de l’escenari, els núvols de tempesta i la boira, fan un entrepà de muntanyes i els poblets s’arrauleixen per protegir-se del fred que s’acosta.
Ha plogut molt aquests dies passats i, cap al Papiol, la terra és granat fosc i el riu, més rubricatus que mai. El castell s’alça impàvid com si aquells senyals de batalla no anessin amb ell. Fa un efecte estrany veure de lluny una cosa singular que coneixes de dins. Et saps participant d’un misteri que desboca la imaginació cap a gestes passades i renaixements precaris, més meritoris quan més inesperats.
Seguint un riu de sol desmenjat, la imatge familiar del Tibidabo es trastoca, apareixent la torre Foster al davant del temple. Una núvols foscos, esqueixats en vertical com unglots sortits de la casa encantada, estiren de nou la pluja.
Entrant a Barcelona, el sol s’ha cobert i sense enrenou, s’amaga.
Ja soc a casa. Per les plantes de la meva terrassa encara no ha arribat la tardor i els fruits vermells frustren, cada dia, el pitroig que els vigila. És l’hora del te.

Això últim sembla un haikú :

El sol ja s’amaga
Plegant els llençols de pluja
És l’hora del te

Recordem que en català només es compta fins la última síl·laba tònica.
Posted by Picasa

2 comentaris:

marisa ha dit...

És un haikú, claríssim.

Maria Teresa ha dit...

Fa temps que no fem Kaikus, crec que amb l'Esmeralda els vem recordar, és que ja sóm tan grans que hem fet de tot.