LA TRESCA I LA VERDESCA

El vol dels estornells és la imatge de la tardor, a Barcelona

Des que vaig tornar de Saifo, he anat per la ciutat buscant els minsos racons de verd, sense trobar-los. Tot era sec, polsós i ocre vetejat de marron. Aquesta impressió de sequedat s’ha trastocat, ara, després dels 290 litres d’aigua caiguts per m2. El panorama ha canviat. Però encara no ens hem fet a la idea de la tardor; hem penjat els jerseis a l’armari però ens passem el dia com una ceba. No he vist el vol dels estornells, que s’apleguen en estols compactes que es mouen pel cel com els bancs de sardines. No fa fred ni tampoc calor. La pluja desfermada a estones ens provoca la síndrome del braser, que du com a conseqüència, la introspecció i la reflexió indispensables pels dies que vivim. D’aquí em ve el “Vivo sin vivir en mi, y tan alta vida espero, que muero porqué no muero”. Que clarividents són els poetes! Quantes coses moriran pels canvis que s’avicinen?

De moment, aquest any els bolets han brillat per la seva absència i això també és una perdua,