dijous, 24 de novembre de 2011

LA TRESCA I LA VERDESCA







La tarda d'aquell matí o como decíamos ayer.


Un acte acadèmic em reclamava: un amic ingressava a la Reial Acadèmia de Mediina i Farmàcia. Acte solemne que va tenir lloc a la famosa sala de dissecció. Daurats i sillons barrocs i una magnífica aranya veneciana feien el seu fet d'imposar al públic devot. Les empinades grades feien témer que algú acabés a la taula d'autòpsies per la via ràpida (no era un públic de discoteca, diguem). Inclús jo, estava una mica acomplexada per un jersei rosa corall fort que, en mig de la grisor dominant em feia sentir cotorra entre lloros. Però al que anàvem, Lliures, unces, dracmes, grams i escrúpuls no tenen secrets pel meu amic doncs el seu discurs d'egrés versava sobre les mesures farmacèutiques catalanes. Ens moviem pels segles XV i XVI com si res, i sapigueu, que el sistema mètric no es va implantar i va ser obligatori fns el 1860 quan regnava Isabel II.
El segon nou acadèmic era un doctor portugués que parlava de lo seu, "Meio sèculo de Ortodontia". El discurs va ser en portugués. Vaig arribar a témer que la mateixa làmpada veneciana es despliomés d'avorriment sepultant-nos a tots. Ara que, amb la sesió odontològica del matí se'm va fer simpatiquíssim el meu dentista: almenys parla en català i se li entén tot.
A banda d'aquestes disgressions, la sessió em va agradar molt. Va ser com una mena de regrés al passat en clau surrealista.

2 comentaris:

Camil.la Pérez Salvà ha dit...

Això de témer que la làmpada veneciana es desplomés d'avorriment ha estat una imatge boníssima...

I què? et falta molt de dentista encara?

marisa ha dit...

Divertida explicación
de una sesión muy tostón.