SAN PERE DE RODES
La Mª Dolors a Sant Cugat i jo a Sant Pere de Rodes, comarca de la Selva. Fa uns 15 anys vaig visitar el monestir totalment en runes , desprès dues vegades durant la restauració i ara ja totalment recuperat, sols falta una petita part del celler que inauguraran d’aquí uns mesos.
Els orígens del monestir de Sant Pere de Rodes es perden en el temps i les llegendes. Desprès de deixar el cotxe s’ha de fer una petita caminada amunt per arribar-hi, una lleugera boira, cobria la part baixa que el feia semblar un Castell encantat, tot seguit un pluja fina ens va fer recordar alguns de la colla el Castell de Bran, i fèiem broma amb el Castell de Dràcula a Transilvània. Sortosament desprès de la visita va sortir el sol.
Sembla que les obres començaren l’any 1022 i la gran originalitat arquitectònica, el converteixen en un edifici únic en el món medieval. La nau recorda construccions d’època romana amb una volta de canó de 16 metres d’alçada. En el segle XII és construí una portalada tota de marbre que esculpí el taller del mestre Cabestany, ara totalment desapareguda ja que el marbre fou espoliat per fer cases en els segles que estigué abandonat. La visita guiada per una noia historiadora ens feu entrar en el temps passat, veiérem la magnífica nau, el celler de tres pisos, la cripta petita però necessària per salvar el desnivell del terreny i poder construir l’absis de l’església, el claustre superior i l’inferior aquest curiosament soterrat amb restes de pintures murals. També visitarem la sala capitular, el refetor, la porteria , el rebost i la plaça que es va descobrir al fer les excavacions el 1989.
Una pluja inesperada novament ens feu tornar al cotxe, un xic xops malgrat el paraigua que de poc servia davant el vent que bufava. Dinar a Port de la Seva al restaurant Sol i Sombra, entremès i una sarsuela de peix i marisc, i de postra crema catalana i gelat, un bon vi i cava.
No ens resignàvem a no veure el mar, boira i pluja novament, i com que ja estàvem xopes de peus i cap, ens aproparem a les barques, dues es mullaren els peus a la mar, jo tan sols la vaig tocar amb les mans per allò que no fos dit. Tot just sortir de Girona començà el bon temps i tornada a Barcelona amb el cel ben clar.
Tinc unes fotos nostres amb la Sílvia i en Joan quan encara no havia nascut en Lluís i no hi he tornat. Ja en tinc ganes.
ResponEliminaJo sí que he estat recentment i va agradar-me molt i molt. La teva crònica, com sempre, engrescadora.
ResponEliminaSi, però el castell de Bran és a Transilvània (Romania), no a Pensilvània als EE.UU.ës que tenies el cap al nostre hotel de N.Y?
ResponEliminaA S. Pere de Roda hi vaig ser l'any passat i estic ben d'acord amb les teves apreciacions. És preciós i de la situació no en parlem. Ja en sabien, ja, els monjos.