Les flors d'arbres que he anat enviant, ja s'han convertit en fruits. Alguns encara són petits i d'altres ja els hem menjat (les cireres, els nespres... ). Ara és el temps de les prunes i les serbes. Més endavant el de les olives, les avellanes, els caquis i les nous. Després vindran les ametlles, les figues, les llimones, els gínjols... La vida és així, tot va succeint al seu degut moment i no cal que ens impacientem. En verd, tot pot ser bonic, però no és bo i fa mal de panxa. Cada cosa al seu temps que mare natura és molt sàvia.
Hola filòsofa! Molt maca la teva reflexió. Què són les serbes?
ResponEliminaJo també pregunto que són les serbes? he mirat en 3 diccionaris i res de res. Conec el refran més trempat que un ginjol i ara veig que el ginjoler té un fruit de la grandaria d'una oliva, rogenc, comestible i pectoral (remei bo pel pit). No recordo haver-lo tastat mai.Ja he fet treballar les neurones avui.
ResponEliminaCom que una és tossuda i no sol rendir-se he consultat amb el meu amic botànic i m'ha donat la informació següent: SERVER, (sorbus domestica) de fulles imparipinnades i fruits comestibles, les serves. Diu que són com pometes però amb menys gust, que és cullen verdes i maduren fora de l'arbre i que són silvestres, més aviat boscanes. Mª Dolors llàstima que no sigui l'enigma... Ara ja puc beure el cava de la revetlla de Sant Pere amb tranquil·litat.
ResponEliminaEl que fa una lletra!
ResponElimina