Avui, per fi, he pogut anar a veure l'exposició del realisme que m'ha interessat molt però que en part m'ha enrabiat. Anava mirant les obres i és clar, feia càbales, i llavors moltes de les coses que jo percebia i apuntava, les trobava als escrits que acompanyen l'exposició. Potser en comptes de ràbia hauria d'estar contenta, potser sí. Bé, el que m'agrada molt, sempre, de qualsevol exposició, és la visió diferent que es té d'obres ben conegudes, només pel fet d'estar agrupades amb un sentit determinat.
I també com en obres d'un determinat moment, les bones, és clar, s'hi veuen esclats del que després vindrà. Són com premonicions. Per exemple, alguna obra m'ha fet pensar en Cezanne i d'alli a coses molt més modernes (també Cezanne està als escrits, grrr, brrr ). I us diré que el autors nostres- Martí Alsina, Pere Borrell, Antoni Caba, Simó Gomez... -sobretot M. Alsina i Fortuny tenen poc a envejar a Courbet. El quadre de la migdiada, sempre m'ha encantat - me l'enduria a casa; com que hi ha dues versions potser no s'adonarien. I no cal treure al Mc. Luhan per entendre els medis i els missatges d'aquesta exposició, que prou ens va costar llegir-lo en el seu moment. I consti que no és una valoració pejorativa, però vull dir que al davant d'una obra d'art, a mi em pot més l'efecte directe que no pas les explicacions filosòfiques.
Ah, després he vist també la exposició de Joaquim Torres Garcia que m'ha interessat molt. Ja us en parlaré un altre dia, que avui vaig de bòlid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada