Em sembla bé això d'explicar què feiem "aquell dia", trenta anys enrere, és un bon memento homo. Jo estava estudiant (la carrera que ja sabeu vaig començar quan ja tenia sis fills i set a l'acabar) i els nens jugaven segons la seva edat i condició. En Juli era a València a un congrés o fira de material escolar (ja era el President d'Abacus). Eren aquells moments de semi tranquil·litat que precedeixen l'hora de fer el sopar. De sobte, una amiga i companya de facultat em truca: corre, corre, posa la ràdio que hi ha un follón molt gran i bé etc... A la ràdio anaven repetint els primers moments solapant-ho amb les noves informacions. Donava la impressió de molt caos perquè els militars de fora no tenien contacte (o ho semblava) amb els de dins... Llavors en una seqüència confusa en Juli em truca des de València i m'explica que des de l'hotel veu el carrer desert i un tanc que avança, ai, ai, ai, que se'n va a l'estació a veure si pot agafar un tren. I acte seguit, em truca l'Anna Balletbó (aleshores cunyada meva) i em demana que me'n faci càrrec dels seus nens, que ella ja ha parlat amb el Rei i amb en Jordi Pujol però que no se sap com acabarà tot plegat. Varem anar a buscar els nens (no recordo qui va anar, devia ser l'Àfrica, o potser ja estava amb ells fent de cangur... mai me'n recordo de preguntar-li). I es va organitzar la gran juerga: matalassos a terra, sopars urbi et orbe, a dormir, trucades i en Juli que arriba. Uf! Erem tots junts, semblava que portes endins tot estava controlat i prou feina hi havia que els nens acabéssin la juerga i dormissin. L'endemà, ja a la feina va ser quan més conscient em faig fer de la que hagués pogut caure'ns a sobre. Però el pitjor ja havia passat. Fixeu-vos que sempre es parla de la memòria històrica i mai de l'impacte del present històric. Deu ser que els nostres ulls estan programats per veure-hi una mica de lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada