dijous, 24 de febrer de 2011

LA TRESCA I LA VERDESCA- Sant Andreu


Surto d'aquesta selva amb la intenció d'anar a trescar per Sant Andreu. Vaig a agafar el tren a una estació diferent de l'habitual i em sembla mentida la de coses curioses que descobreixo a poques passes de casa. Oh quin gòtic tan modern, oh quina modernor tan gòtica. O potser seran noves senyals de trànsit. Em persegueixen els esgrafiats i les palmetes egípcies. Mai no m'havia adonat que n'hi haguéssin tantíssimes.
Surto per Pelai, agafo un cavall i, vaig fins a Sant Andreu. És l'hora de dinar i hi ha poca gent al carrer. És un moment que m'agrada molt. El sol és bo per a fer fotos i n omés llueix per a mi, les botigues són gairebé totes tancades i molesto poc als vianants aturant-me a cada moment. És terrible la quantitat d'andròmines que tapen la visibilitat del que vull fotografiar. Contenidors, sacs de runa, valles d'obres, i camionetes de repartiment d'alló més variades. Tot això és una dificultat afegida a la meva estatura encara que em consolo perquè les plantes baixes de les cases son tan horroroses sense excepció, que em limito a enfocar la càmera a partir del primer pis. És la única forma de fer fotos acceptables (que veureu si cliqueu sobre la foto de la selva).
Anava a la recerca d'una paret mitgera pintada amb cases. L'adreça era una incògnita perquè en tenia tres i contradictòries. Pensava preguntar. Xino-xano he començar a fer el carrer Gran on havia de trobar una casa amb els "retrats" de personatges il·lustres de Sant Andreu i en Dalí que s'hi va convertir des del moment que va donar diners per a la campanya de salvament de la Unió esportiva Sant Andreuenca. Tot el carrer és un mostrari arquitectònic. modernisme, anys 30, anys 40, actuals ... Quan més antics, en general, més macos (també molts molt degradats). Quina llàstima.
En una d'aquestes un paisatge d'edificis m'ha recordat les fotos que he vist d'aquella plaça i pensant que se'n devien haver inspirat, em giro i pataplaf, allí està. Amb una furgoneta enorme al davant. Prenc mides i em bellugo una mica per allí i tinc sort perquè no triga en marxar.
Després vaig a la recerca del carrer Sócrates on hi ha "la bomba d'en Prim" encastada en un edifici. Es una que no va explotar i ha quedat allí com a memòria de la Revolta de la Jamància (de significat evident) dels republicans progressistes contra la política de l'Estat Espanyol que era liberal. Es conta que en Prim, a punt d'entrar a S. Andreu i tement les conseqüències, va dir: o caixa de morts o faixa de General, expressió que encara està ben en ús encara que escurçada. En Prim va guanyar la faixa i la revolta encara s'espera. Segueixo veient cases i més cases, com veureu a les fotos i finalment giro cua, faig una pausa te, en estat de derrengament total, i una mica recuperada, torno a Barcelona.
Si,si, un cop sóc a la Plaça Urquinaona, ah aniré a a fer la foto de, després la d'alló altre i així he anat saltant de carrer en carrer i de casa en casa o de cosa en cosa fins a la Plaça Reial. Finalment, a Liceu he agafat el metro i després el tren per a poder arribar a casa més o menys en un estat acceptable. Aquestes fotos no us les poso perquè ja no tene res a veure amb la finalitat del dia. Soc una insensata, una vella insensata però com deia no sé qui, ja ens aturarem quan ens morim.

1 comentari:

marisa ha dit...

Suposo que abans de caure fulminada per l'esgotament, recorreràs tots els barris de Barcelona i en faràs un LLIBRE.
És genial això que estàs fent!!!
Quan et "toqui" el de Vallcarca m'avises i t'acompanyaré. Hi ha unes casetes baixes amb el safareig a l'altra banda del carrer molt interessants.