Al Parc de MonterolesLa primavera intenta tímidament entrar a les nostres vides però el fred li barra el pas. Entro al Parc de Monteroles amb aquesta sensació. Parc oblidat per molt de temps. Seguint camins que el solquen en totes direccions em vaig enfilant fins a l'alçada dels terrrats de les cases que l'envolten. De tant en tant un espai amb una parella, amiga de gos, que confraternitza, banquets de pedra o fusta i uns que, de cara al sol, fan tai-chi entotsolats. I al fons la fressa dels nens d'una escola propera. Uns gossos borden fent-se eco i una papallona em passa frec a frec. Tots els passejos tenen un caminet d'aigua que els ressegueix i per sota els viburns, les murtes i els llentiscles treuen el nas les esparragueres a punt de deixar anar els seus espàrrecs. Entre les heures, branques de pi trencades, palmeres que intenten fer-se grans... Xiprers, llorers, alzines, roures, garrofers, pins, un pebrer i un lledoner ben despullats, oliveres, romaní, sàlvia, margalló i lavanda... De cop l'olor penetrant i agre d'un ametller florit que em dona la mesura que la primavera és encara un engany o una promesa. Les flors comencen a estar pansides i els abellots fan Festa Major. De mica em mica quedo tacada de blanc-rosat.
Un verderol em visita i un tudó deixa anar el seu crit gutural que aquí no em sembla tan estúpid com a Saifores. Un estol de cotorres boges passa rabent però el seu feu són els jardins de l'institut on van niuar ja fa molts anys. També un parell de merles em conten les seves facècies, altives com si fossin les més aristocràtiques del lloc.
Tan sols els camins ben arreglats i les andròmines dels jocs, fan parc d'un tros de terra nostra, un espai mediterrani. És l'hora dels gossos de pis. No encara la dels nadons de cotxet i sud-americana. A la banda del sol, llençols estesos i plantes en els balcons del voltant.Un parc és la prova que encara podem trobar l'equilibri anímic en un petit espai que ens retorni al nostre vertader mitjà.
Quines fotos més bones i que romàntica estava la Maria Dolors recorrent el Parc!
ResponEliminaSaps que cada vegada estic més animada de jubilar-me? Què sàvia és la Natura! Més anys i més enteniment per a valorar les coses importants. Es clar que jo, encara que algun dia passegi com la Maria Dolors, no podré fer les seves descripcions. Tot el que se d'ocells es: periquitos, cotorres, àligues i orenetes, tota la resta son ocells. I es clar que si parlem d'arbres, encara pitjor: Hi ha pins, arbres i arbres fruiters, així en general, perque si no tenen les fruites penjant "puedo pedirle peras al olmo".