Aquestes són les campanetes xineses del meu jardí. M'encanten per la seva netedat perfecta i definida. Els seus colors matisats i de gran delicadesa m'omplen de joia quan, inesperadament, sorgeixen d'una mata que semblava morta i cada any reneix. Avui, a La Vanguàrdia, l'Ignasi Viladevall, de qui molts cops us n'he fet referència, en parla. I com de costum ho fa amb una sensibilitat, una sapiència i unes imatges de pura poesia.
Al jardí de les campanetes amb el primer que ensopeguem és amb l'evocació d'una música callada. Sembla que emetin un so alhora imperceptible i estentori, com si difonguessin sons potents i muts .És com un indici, una visió imaginària. Encara que la seva vida és un silenci prolongat, podem arribar a percebre campanades, tocs de campana: l'aparell sonor d'un rellotge que marca les hores. El cas és que es pot veure passar el temps. Tot el que ens imaginem és veritable.
Per a mi, aquestes paraules venen a ser com una mena de pla de vida. Voldria poder contemplar cada dia aquestes flors i veure passar el temps i saber i recordar que tot el que imaginem és veritable.
Sens dubte, si allò que imaginem brolla d'una realitat tan bella, és ben real; una mica perquè la realitat que ens envolta es fa a partir de la nostra imaginació. El que ens envolta és segons som.
ResponEliminaPoesia i flors, o flors i poesia, que no perdem mai la sensibilitat en apreciar les dues belleses.
ResponEliminapoesia en estat pur.
ResponElimina