Aquest blog, sembla arribat al desert. No comentaris, no aportacions, tanmateix jo, que aguanto com una "jabata ", aquests dies m'he vist arrossegada per les feines de guàrdia civil d'adolescents en crisi d'activitat. De debò, per escriure estic acostumada, i m'és vital, una tranquil·litat d'esperit que temporalment no tinc. Faig moltes coses i hi ha dies que ni per llegir una estona apreciable trobo el moment. Ja sé que no cal angoixar-me, són les vacances que per tothom arriben. De fet miro molt el meu voltant i m'omplo i m'omplo i a més ser al desert no em fa res, és el més bonic paisatge per imaginar. No és important aprofitar els que tinc a prop per conèixer-los millor i gaudir-ne? Aquesta tarda, altre cop la marabunta però diumenge marxen tots perquè se'n van de colònies. La setmana propera, crec, i creuo els dits per que així sigui, només serem la Meri, el Roc i jo. Oh, la, là.
El desert és bo, dóna pau i silenci, ja veuràs que el setembre, el blog serà més viu, si la Malole compleix i hi entra, i la Marisa s'anima que sempre pensa idees, però li falta escriure-les. Jo almenys ho espero. Ara et deixo entre les dunes...
ResponEliminaTens tota la raó! Ara m'adono que fa molts dies que no entro. Jo haig d'aprendre a gaudir com tu.
ResponElimina