dimarts, 16 de juliol de 2013

DES DEL BALANCÍ- 16-07



No em canso d'observar, gairebé cada dia, l'hora daurada. Crec que ja us n'he parlat en alguna entrada d'algun estiu. És un moment, pocs minuts, abans de pondre's el sol en que tot brilla amb una intensitat inhabitual. La paret de pedra seca de ca'ls O. es torna una extensió d'or darrere les ombres de plantes que s'hi reflecteixen, els colors dels humils baladres roses i granats són com pedres precioses i les fulles del lledoner el meu sostre d'estiu, es transmuten de verdes a grogues. Però no són colors, encara que no tinc altra manera d'explicar-ho; és llum líquida que tot ho amara i mareja de tanta, tanta bellesa. Una bellesa que també es diu pau.