Tantes coses dolentes passen al món que, si el llegir el diari fos el detonant dels escrits del blog, cada dia es convertiria en una crònica de successos a quin pitjor. Però n'hi ha alguns indefugibles, ja sigui per la seva transcendència o perquè ens toquen més d'a prop. Ahir i avui és la tragèdia del tren gallec. Millor dit, la tragèdia del nostre tren, perquè no podem pas deixar de ser-ne solidaris. La part "bona", com sempre és la gent que deixant el que estiguessin fent a casa seva, van sortir, sense saber què podrien fer, a fer el que calgués. Sense cap programa o intenció. Ajudar vol dir això, precisament. No cal coneixements previs, ni cap altra cosa sinó és disposició. Per tapar un cadàver amb un llençol què es necessita? Per parlar amb un moribund, quins coneixements s'han de tenir? Per buscar un vas d'aigua, o un drap i eixugar la sang o la suor, quin gest professional? Més enllà de les preguntes del per què, com és què, hi ha l'impuls fraternal. Els ferits, els morts, són nostres. Per sort, els que ajuden també.
Avui és divendres i no em veig amb cor de plantejar cap enigma. Del d'avui ja en sé la resposta : és la simple humanitat.
El comparteixo.
ResponElimina