Ahir a la nit la pluja ens va sorprendre.
Després de sopar res no ho feia preveure i ens va despertar amb virulència del
no hi ha remei perquè no valia la pena baixar a tapar coses ja mullades. Ahir
ens varem passar el dia estenent coixins, rentant fundes, eixugant coses i més
coses. I com que ens va sobrar temps ens va agafar als quatre grans que sóm per
arreglar i endreçar trossos del jardí pendents del rampell. Aquesta nit ha
tornat a ploure una mica i quan ens hem llevat i un cop trets els plàstics (no ens
enredarà de nou) tot lluïa net i polit, flors i fulles, terra i gespa. Aquesta
sensació paga la pena de la feina feta. Ara, l’ocell més descarat està al meu
davant reclamant-me la racció diària; no està amb les ales “en jarras” perquè
no pot però aquesta és la seva actitud. Avui volen per aquí dues papallones
blaves de la mena que a Sant Julià sempre hi ha hagut però aquí mai. També he
vist volar unes orenetes petites entrenant-se. Petites coses que m’omplen
d’alegria i que fan el meu viure diari. No em cal res més.
La Meri m’ha posat a l’ordinador gairebé
cinquanta pelis, o sigui que ja no puc tenir moments de mono. I amb la feina feta i tot resplendent em posaré a llegir
Atlas de una añoranza imposible d’Anuradha Roy, que no ha arribat, almenys de
moment, a arrossegar-me al paradís dels somnis lletrats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada