dijous, 29 de març del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA

    A tots ens arriba el moment de la nostàlgia. Després dels escrit d'en Rafel sobre l'òpera, ve un dels meus records.

    Recordo molt pocs cops que mentre era petita, els meus pares anessin al Liceu. Suposo ara que això es devia a que el meu pare estava “molt malament de salut” i també de butxaca i anar al Liceu, devia comportar una sèrie d’obligacions que no estaven en condicions d’afrontar. Dic això perquè el que va ser empresari del Liceu durant molts anys, en Juan Antònio Pàmias, era cosí de la meva mare i per tant el problema no devia pas ser  l’entrada.
      Jo no hi vaig anar fins als setze o disset anys, amb dos amics meus de l’Escola Massana que eren uns bojos de l’òpera i partidaris furiosos l’un de la Tebaldi i l’altra de la Maria Callas. La de cues que varem fer al carrer de Sant Pau, fent torns i menjant un entrepà, per tal de comprar entrades del cinquè pis! Segons qui cantés aquells dos es passaven la funció arravatats, amb els ulls en blanc i carregant calderes per matar-se durant l’entreacte. Era un espectacle més fascinant que el de l’escenari. Un dia, la meva mare em va dur  una entrada de llotja complerta. El cosí... o més aviat, la tia, havia funcionat. Excuso dir-vos que em meu prestigi va pujar molts enters perquè aquests amics mai no s’havien acabat de creure aquest parentiu tan poc aprofitat. Varem veure Andrea Chénier. Tenia el cap tan ple de música que les escenes se m’embullen i no recordo més que un ball interromput pels revolucionaris. I sí, recordo perfectament pujar Rambla amunt amb aquells bojos cantant a duo i a ple pulmó, amb un fred que pelava. Potser està bé així. La música, i tanmateix el teatre, el puc veure i sentir ara amb molta facilitat. El que és irrepetible és aquella lliçó en viu de la música com a raó profunda d’una vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada