A tots ens arriba el moment de la nostàlgia. Després dels escrit d'en Rafel sobre l'òpera, ve un dels meus records.
Recordo molt pocs cops que mentre era petita, els meus pares anessin al Liceu.
Suposo ara que això es devia a que el meu pare estava “molt malament de salut”
i també de butxaca i anar al Liceu, devia comportar una sèrie d’obligacions que
no estaven en condicions d’afrontar. Dic això perquè el que va ser empresari
del Liceu durant molts anys, en Juan Antònio Pàmias, era cosí de la meva mare i
per tant el problema no devia pas ser l’entrada.
Jo no hi
vaig anar fins als setze o disset anys, amb dos amics meus de l’Escola Massana
que eren uns bojos de l’òpera i partidaris furiosos l’un de la Tebaldi i l’altra
de la Maria Callas. La de cues que varem fer al carrer de Sant Pau, fent torns i menjant un entrepà, per tal de comprar entrades del cinquè pis! Segons qui cantés aquells dos es passaven
la funció arravatats, amb els ulls en blanc i carregant calderes per matar-se
durant l’entreacte. Era un espectacle més fascinant que el de l’escenari. Un
dia, la meva mare em va dur una entrada
de llotja complerta. El cosí... o més aviat, la tia, havia funcionat. Excuso
dir-vos que em meu prestigi va pujar molts enters perquè aquests amics mai no s’havien
acabat de creure aquest parentiu tan poc aprofitat. Varem veure Andrea Chénier.
Tenia el cap tan ple de música que les escenes se m’embullen i no recordo més
que un ball interromput pels revolucionaris. I sí, recordo perfectament pujar
Rambla amunt amb aquells bojos cantant a duo i a ple pulmó, amb un fred que pelava. Potser està bé
així. La música, i tanmateix el teatre, el puc veure i sentir ara amb molta
facilitat. El que és irrepetible és aquella lliçó en viu de la música com a raó
profunda d’una vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada