Sembla que tot hagi de tornar a la normalitat, però la realitat, un cop més, és qui mana i em demana una mica més d'esforç. El Llorenç torna a tenir una infecció d'orina i de nou és a l'hospital per allò dels cultius, els antibiòtics en vena i altres mandangues. És més l'enrenou que causa que la gravetat dels fets. Ahir el pobre Juli va descobrir els regals de Reis sense la mare i el germà i ha dormit a casa meva i està al meu costat mentre escric, jugant amb uns circuïts amb nom i cognoms que li han dut els Reis que són molt, molt savis.

Enguany, com sempre, tinc una pila de llibres nous que em fan venir salivera i la sensació és la mateixa de tants dies de Reis en que només podia acariciar-los el llom com a animals amics, en espera de submergir-m'hi.  Avui la Vanguàrdia m'embolica amb una onada de records: el primer premi Nadal, el de Nada, de Carme Laforet. Era l'any 44 i per tant jo tenia vuit anys. És un record induït, és clar, el d'anar a la Casa del Llibre a preguntar quan sortiria. Aquesta llibreria va ser la primera de les meves cases de llibres, cova màgica on sempre que hi anava amb el meu pare, en sortia amb algun que alimentava la meva "llibrefagia" constitutiva. En aquells temps, a les llibreries no hi havia catifes perquè els nens llegissin, ni racons especialitzats, però en les bones, sempre hi havia una senyoreta X, amable i complaent que suggeria  alguna menja deliciosa. Ara amb el temps passat (incomprensiblement setanta anys) no recordo el nom de la senyoreta però sí la màgia d'aquells moments. Bé, no és que la recordi, sinó que la visc encara.