La Rovira

Aprofito un dia radiant, dijous, per pujar al non plus ultra del turó de La Rovira. Sort que hi vaig en el bus del barri, el 119 perquè m'he sentit Ariadna en el laberint. Carrers i carrerons costeruts és poc, inverossímils. Tot el barri que sustenta el turó, El Carmel, és un conglomerat de petits plans en escala on el que foren barraques s'ha anat millorant una mica i ara poden passar com a "casetes". Una arquitectura de superposició, apretada i aprofitada al màxim i algunes restes de construccions més importants que en la seva majoria han passat a pitjor vida. Un cop a dalt de tot, el món queda als meus peus en una vista a 360º. Això sí que és una vista panoràmica de la ciutat. El Montseny, la serralada prelitoral nord, la sud, Montjuïc, el Tibidabo, Sant Pere Màrtir, i milions i milions de cases que conformen la ciutat, en un conjunt tan espès que arriba a fer basarda. És com un Google map de tamany natural (recordeu Borges). Els camins que baixen a l'eixam de la ciutat són de vertígen. Des de dalt es pot constatar que l'horitzó no és una línia recta. 

Aquest punt alt, ha estat al través dels segles un lloc privilegiat de vigilància de la ciutat i per tant d'instal·lacions militars. Durant la guerra, les autoritats republicanes, hi varen establir unes bateries antiaèries. L'any 2006 es va començar la neteja i adecentament de l'espai i dels boscos que cobreixen el turó. Amb molt bon criteri, al meu entendre, es van deixar molts dels paviments i altres restes de les barraques que allí s'hi havien anat construint, com a memòria del que havia estat. També el barraquisme és part de la nostra història. 

Hi havia més gent de la que esperava : parelles, perroflautes diversos, adoradors del sol... i cap turista i tampoc cap mestre amb la seva classe; llàstima perquè la lliçó de geografia era viva i extraordinària.