 |
| Salvador Espriu 1913 -1985 |
MADOLA A SINERA
L'altre dia vaig anar al cementiri d'Arenys de Mar, o sigui de la Sinera espriuana. Hi tenia un insòlit tema pendent: anar a veure una exposició de la meva amiga Madola, ceramista, de peces inspirades en El llibre de Sinera.
L'any 1967 Madola feia la seva primera exposició personal i amb la seguretat del seu art o l'aplom que aquesta seguretat dóna, va anar a veure l'Espriu per demanar-li si li podia escriure unes paraules pel catàleg. I les va aconseguir, cosa que fa evident com devia veure-la i com de bé es van entendre de seguida. Era natural que ella admirés el poeta; insòlit que el poeta hi veiés la seva vàlua? Pot semblar-ho a qui no la coneix. No a mi que la conec molt bé i que l'admiro. D'allò han passat molts anys i la Madola ha anat fent la seva via dreturera i segura. Una obra tan densa, de tan fondes arrels, que trepana la consciència. Veure les seves peces en un conjunt i en aquest cas, en un lloc tan singular, és un exercici d'introspecció personal per a qui les contempla; un record del poeta, sí, però per allò de trascendent i universal que ens ateny a tots. Un matí fredíssim, de sol radiant en que tot quedava suspès, en que només comptava el diàleg. El de l'artista amb el poeta, el del poeta amb la consciència, el de les obres en nosaltres... Com sempre, no puc deixar de dir : gràcies Madola.
Us deixo un dels meus reculls de fotos en que clicant la primera us aniran sortint les altres si ho poseu en format passi de diapositives. Els peus de fotos corresponen al fragment en que han estat inspirades.
Es molt interesant l'obra exposada, ademès en un lloc així. Algunes de les peces m'han fet recordar l'obra que baig veure de Agustín Ibarrola en un camp de Galicia. Pedres pintades i escampades per un terreny al voltant d'un bosc. El reportatge fotografic molt be.
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaMª Dolors, vaig esser a Sinera el dissabte, el dia plujos i gris es deia amb els versos del nostre poeta. Nosaltres portavem un llibre i sobre el terreny anavem llegint poemes d'ell, tot un goig. La làpida impresiona per la seva blancor i sensillesa. Anava a entar un comentari però m'has avançat,, aixó no em preocupa ja que és un indicador de que ens agrada la cultura, la poesia i la nostra gent. Per cert clico sobre la foto i no se'm obren les altres.
ResponEliminajo si que les he pogut veure. Fixeu-vos quina casualitat. Dilluns passat vaig estar parlant amb una coneguda, el marit de la qual és un dels nebots de l'Espriu, fill de la seva germana Mª Lluisa, al que conec des que era un nen doncs erem amics del club de tenis. Anava a un acte a la Generalitat amb motiu de l'any Espriu.
ResponEliminaFinalment les he pogut obrir, algunes les vaig fotografiar, però desconeixia la seva autora, avui he après que era Madola gran ceramista i amiga teva.
ResponElimina