Aquests últims dies, els diaris no ens donen ni ensurts. Només cosetes per acabar de reblar els claus que tenim apuntats i ja són prou importants. Els periodistes també deuen estar refredats i amb poques ganes, com jo.
Ahir, Fimoteca, amb la Marquise d'O, d'Erick Rohmer, mítica peli de la joventut d'algunes i alguns (jo ja tenia 40 tacos). Les imatges, totes, precioses, són del Néstor Almendros. Està ambientada en l'Alemanya romàntica, cosa que com va dir la seva presentadora és un pleonasme. L'argument, encara que decisiu, crec que no és el que la fa important. Són les imatges, els colors, la llum, la calidesa i brillantor dels teixits. Personatges trets directament, o sinó s'ho mereixerien, de quadres de J.L. David, Fragonard, Constable, Delacroix... Gairebé tota es desenvolupa en interiors amb terres de fusta, murs blaus o amb pintures pastel, blancs, lluminosos com si mai no hagués de ploure. Conflictes casolans que es fan socials per l'estatus dels que els pateixen I resolucions també particulars que deixen un somriure sinó còmplice, almenys comprensiu. Ara ens costa imaginar que en el seu moment fos una pel·lícula bandera de feminisme, llibertat i rebel·lió. Però continua sent una pel·lícula bellíssima.
Sí, recordo que en un viatge organitzat, 'in illo tempore' l'enunciat era La Alemania Romántica. Val a dir que era a l'Alemanya de l'Est, on hi ha tanta història que es fa impossible de digerir. Cal tornar-hi.
ResponEliminaI jo buscan-te al móbil i a casa, patint per la teva salut i tu "por ahí".
ResponElimina