Feia molts anys que llegia novel·les de Sèrie Negra, de
tiros i lladres, de detectius i d’atres variacions del tema. Per la intriga,
per l’àgil i diferent manera en que estaven escrites i per l’atracció fatal que
el mal exerceix en les vides més anodines.
I el cinema era la transcripció exacta de tot això. Però quan vaig veure el
primer Bond,James Bond, a 007 contra el Dr No, vaig veure claríssim que una
nova dimensió era possible. Era el mal despietat, organitzat, refinat i
amenaçador perquè era una nova manera d’organitzar la societat. Fins llavors havia
estat una ficció o, en tot cas, eren coses que “només passàven a Amèrica”. Bond
era vertiginós i a sobre no una versió del noi dolent sinò un home fet i dret i
arravatadorament perillós.
Ara que res no ens sembla terrible perquè n’hem vist de tots
colors, Bond s’ha tornat domèstic. És només la visió a cara descoberta del mal
que hi ha al món. Un mal que també és quotidià, domèstic i autèntic. Bond, una
premonició.
Ha canviat molt l'estil de novel·la negra. Però les clàssiques americanes de violència de carrer cotinuen vigents perquè són ben escrites, i a Catalunya van ser molt ben traduïdes (Cua de palla, per exemple). Ia més van tenir legió d'imitadors, com Ferran Torrent i altres.
ResponEliminaDe ben jove que en tinc una gran col·lecció (de totes), i n'hi ha de sudamericanes excel·lents, no de violència sinó de misteri, aquell misteri possible i acostat que m'agrada. No diguem Simenon... Joan de Sagarra canviava un sol llibre de Simenon que no trobava, pels d'un autor viu d'aquí del queno dic el nom per no ofendre, però tenia raó.
Ara hi ha excel·lents dones britàniques que continuen la tradició del misteri, i ben escrit.
Volia dir " I a més..."
ResponElimina