dilluns, 8 d’octubre de 2012

LA TRESCA i LA VERDESCA

Finalment s'ha acabat la crònica d'un viatge. Eren moltes coses per explicar i no sé si us ha estat un rotlle inaguantable. Aquest cop ho he fet així, un altre serà d'una altra manera.
I el xino? Voleu que us en parli? Recordeu que parlar ve del verb llatí fabulare.


s de sota les aixelles, senyals sobreres d'uns sostenidors massa justos, li feien rodar el cas dits i observar com les carns prenien unes formes irregulars, quTocat i enfonsat                      20-09-12


            Li agradaven les dones entrades en carns. Francament grasses. En poques paraules: mastodòntiques. Els pits i els culs desbordats, els ventres amb sacsons; els mitxelins de sota les aixelles, senyals sobreres d'uns sostenidors massa justos, li feien rodar el cap. I la papada? oh quin plaer poder enfonsa- hi els dits i observar com les carns prenien unes formes irregulars, que no s'assemblaven a cap altre. Era com un escultor emborratxat pel material flexible i mal·leable dels seus somnis. 
            Eternament insatisfet, mai saciat, sempre frustrat. Cada dona que coneixia li feia creure que aquella sí; però a l'hora de la veritat, aquella tenia el cul escorregut, l'altra les espatlles poc recobertes o la de més enllà, els pits, la mà en els dos platets de la balança, no eren prou equilibrats o prou rodons, o, en la seva culminació natural, els mugrons, com si els fes por de mostrar-se erectes, s'endinsaven amagats, poc rotunds. Eren belles, sí, li agradaven, sí, però no li acabaven de fer el pes, com si els faltés la torna.
            Cada cop el seu desig era més insaciable i urgent i cada falla se la prenia com una ofensa personal.
            Un dia, va veure l'anunci d'un creuer. On? Ni s'hi va fixar, tant era. Havia conegut una dona que gairebé donava la talla, un ideal llargament esperat, recercat. Gairebé. Els braços com els d’un lluitador de sumo, la panxa fan-tàs-ti-ca, els mugrons fent guàrdia i les cames com a torres. Només un petit detall era la cirereta que faltava en aquell pastís: el pubis en comptes de ser un mont de Venus es veia desarborat i pla. La muntanya pelada on cap pícnic no podia tenir lloc. Cap mà no podia sentir-se acollida, ni escalfada, ni era guia ni refugi per a cap amagatall secret a descobrir i menys a explorar. En quant s'acostaven, les mans relliscaven cap als engonals i ensopegaven sense remei amb les cuixes convertint-les en  camps de blaus i macadures. Feia lleig, molt. El mirall de sobre el llit retornava una imatge desagradable de lloc inhòspit, de país fred, sense cap sol que l'il·luminés. Potser si s’engreixés una mica, o amb un producte per enfortir els cabells... Va creure que un creuer ho arreglaria tot. Va anar a l'Agència anunciada i reservà dues places. Dotze dies per a dur a terme els seus plans. Era una mica just però possible. Havia de provar-ho.
─Jo dulé tot. Tu, només clemes i potingues de mujel─. Li digué.
           
            Fent-se passar per majorista de roba interior va visitar una fàbrica i aconseguí un mostrari complert de roba especial, per a talles grans. Se la feu enviar al vaixell. Era un bagul gran, ple de sostenidors de tots colors, amb puntes, calats, llaços, transparències, amb farcits i cassoletes A, B i C  i alguna d'especial. El més bonic de tots consistia en una muntura daurada i metàl·lica que només resseguia i sostenia els pits, sense cap roba entre aquesta muntura. Unes rastelleres de brillantets les recobrien deixant la carn completament lliure. Eren una creació especial encarregada per la casa Swarowsky que es complementava amb un tanga de les mateixes característiques. Aquest model era intercanviable amb un altre recobert de plomes de cigne situades en els llocs més estratègics i que podien treure's o posar-se a voluntat per mitjà d'uns cercles petitons de velcro blanc. Un altre model de tanga consistia en un cèrcol de plometes amb una de més llarga que anava cap al darrera passant per la regatera del cul. Recordava els auriculars de les telefonistes d'abans. Era el model tinter i ploma.
            I més i més, gases i lamés, sedes naturals i artificials, imitacions de pells d'animals de pél o amb escates com les de serp, lluentons o robes que imitaven la textura dels cardots i que s’anunciaven com afrodisíacs infal·libles. Quin plaer!
            Havia anat al vaixell una hora abans de la perceptiva, per tal de poder-ho repassar tot i col·locar-ho com si fos una botiga, estratègicament distribuït pel  camarot: llit, tocador, tauleta, armari, bany... tot. Inclús la petita terrassa amb els dos sillonets i la tauleta, alegre com un pati preparat per una gran revetlla. L'esperava amb delit i no l'anà a buscar a la Recepció perquè s'estimava més contemplar de cara la sorpresa de la dona en entrar a l'habitació. Per a ell s'havia reservat uns quants calaixos per posar l’imprescindible. No pensava sortir gaire. Els festins als que pensava donar-se eren d'un altre caire.
            Quan ja eren lluny del port encarregà un plat d'espaguettis alla carbonara. Eren les deu del matí i el sol lluïa esplendorós.
            A les cinc de la tarda tornà a trucar demanant un plat d'espaguettis alla putanesca. El cambrer trucà i deixà el plat per l'estret espai de la porta  i, de pas, recollí el plat anterior que era buit al terra al passadís. Uns quants espaguetis havien quedat enganxats embolicats amb ou i cansalada a sota dels coberts creuats. Semblava herba trepitjada o pèls de dutxa. S'ajupí i ho recollí. Els cambrers dels creuers de luxe no estan programats per pensar.
            A les onze del vespre, quan la cuina ja era tancada, aquell home misteriós, demanà un plat d'espaguettis napolitana, amb molta salsa de tomàquet, especificà. Als creuers de luxe, encara que la cuina sigui tancada, el client sempre pot estar ben servit. A la banda de fora de la porta, hi havia, al terra el plat buid amb quatre espaguettis i unes restes inidentificables de color verd i puntets vermells sobre una mena de fregall. El cambrer el recollí després d'entregar el nou. Potser és un escriptor, s'atreví a pensar.  Era un cambrer de nit i n'havia vist de tots colors.
            A les sis del matí, sonà el telèfon de servei i una veu demanà un plat d'espaguettis Bolognesa. Haurà d'esperar mitja hora, li van dir, A la cuina estan preparant els esmorzars. Pot posal-me amb el cap de cuina, si us plau? va dir la veu que pronunciava les erres com si fossin eles. No senyor, no és possible., Unes veus confuses i : alla bolognesa m' ha dit  els espaguettis? El cap de cuina podia seguir donant ordres sobre els croissants i el punt de fredor de la mantega, els cambrers de torn, coneixien la màxima: al client, el que demani. I quan després de la nova entrega va recollir el plat del terra, el cambrer de dia va fer una ganyota de fàstic al veure aquella mena de fregall entre restes, nedant en un líquid vermellós. Era la ocasió de tornar a dir que els cambrers  dels creuers de luxe...
            Així, a un ritme irregular però sovintejat, va anar demanant espaguettis alle vóngole, amb fungi porcini, alla marinella, al pesto... No deixava entrar al cambrer al camarot però quan aquest allargava la mà amb el plat d'espaguettis per l'escletxa que li obria, es trobava a la mà una propina que li tancava la boca i l'enteniment. Llàstima que el creuer només durava dotze dies perquè en aquest pas hagués pogut fer aquell mateix més les obres de casa que feia temps que esperaven.

            Els veïns de camarot, a banda i banda, eren unes senyores ja granadetes amb ganes de distracció i poca acció. Per això havien escollit de fer un creuer per les illes gregues. Menjarien bé, seguirien les actuacions que es feien contínuament al vaixell, si en tenien ganes assistirien a alguna de les visites o excursions organitzades, no caldria que caminessin gaire, farien vida de societat i ves a saber si trobarien algun milionari que necessités una mica de distracció. Els primers dies comentaven estranyades l'aparició dels plats d'espaguettis, buits, però com que una d'elles va dir que el primer dia s'havia creuat amb un que li va semblar xinès, o coreà o de Malaisia o... l'altra va pensar són ben raros aquest xinos i se'n va anar a la perruqueria. Tenia hora perquè era el dia, vaja la nit, del sopar de gala.  No hi va pensar més. 
            A les tardes, els hostes excursionistes anaven tornant i finalment el vaixell salpava cap a una altra destinació. La majoria de dies, elles, que no estaven per visites culturals  ni turístiques, es reunien en algun dels diversos salonets mig buits i aprofitaven per fer coneixença dels altres estadants de les seves mateixes característiques. Una havia lligat i una altra gairebé també ho havia aconseguit quan es va presentar inesperadament la pròpia del conquistador, amb aires de poca broma. Xerraven molt i observaven atentament

─ I el xino? ─Va dir una, sucant una pastilla de xocolata al cafè.
─Quin xino?
─El del 69.
─Com? ─Totes van riure.
─No dona, no siguis mal pensada. El del camarot  7269.
─Ai no sé. No trobeu rar que no surti mai?
─Doncs mira que n’arriba a fer de soroll.
─I la pudor?
─Ara que ho dius, sembla allò de la permanent d’abans.
─Amoníac, sí. I el plat d'espaguettis?
─Li deuen agradar molt.
─ tant! Fa tres dies que només menja això.
─Aquesta orientals son molt estranys.
─Menjar espaguettis ho trobeu raro?
─Tu te'ls menjaries, cada dia?
─I a qualsevol hora que ho fa. Quan jo ahir tornava vaig veure com deixava el plat buit a la porta i eren gairebé a les dues de la matinada.
─Ah sí? i com era ?
─Doncs perquè havíem estat al club.
─No, com era el xino?
 ─No el vaig veure, jo era al començament del passadís.
─Amb el que traginaves no hauries pogut veure'l ni que se t'hagués tirat als braços.
─Saps allò de que qui te gana somnia pa?
─Això ho deia la meva àvia.
─Apa nenes, anem a sopar que sinó els guiris se'ns ho menjaran tot.

            Al Self- Service  es van creuar amb el xino que, amb un plat a la mà, ple de salmó, verduretes i arrós i amb cara de despistat buscava un lloc lliure. Una va estar a punt de dir-li si volia seure a la seva taula.

─Mireu-lo, mireu-lo. No menja espaguettis.
─Els reserva  per la seva dona que potser està malalta.
─Tu sí que estàs malalta. Com vols que si no es troba bé només s’alimenti d’espaguettis?
─Hi ha gent molt especial. Jo vaig tenir un novio que pràcticament només menjava croissants.
─Un candidat a les banyes.
─Doncs mira, sí perquè ...
─ Ja ho deien les àvies: de lo que se come se cria.
Quan eren a l’habitació qualsevol soroll li atribuïen al xino i s’interpretava en clau de drama: un cop, el de la porta del bany,  la cisterna del water, un udol clar del vent en una escletxa. I una veu, la del home, només la d’ell. Gutural i incomprensible.
Qui sap què devia estar passant en aquella habitació de número senar entre les dues de nombres parells de les amigues. Van ser innombrables els cops que en mig de la xerrameca una d’elles bellugava la ma amunt i avall amb els ulls esbatanats, demanant silenci. Però tot seguia en calma i únicament les onades picaven contra el vaixell.
─M’havia semblat...
No soroll, no sortides, cap dona a la vista. Tan sols a última hora de la tarda, sorolls inequívocs de llit, aquella olor com d’amoníac. I l’ udol del vent per sota la porta com un mal averany.
A continuació, el cambrer amb els espaguettis.
            Els dies del creuer s’anaven escolant, irremissibles. Aviat seria el moment de la tornada.
            Mentre feien la maleta van sentir un crit i un xaff impressionant.
─Què ha estat això?
            I es van abraonar a la barana del balconet.
            Al lluny, surava una mola immensa. Un Bibendum amb els cabells estesos com una medusa o una plata d’espaguettis al nero di sèpia, Els va tapar la visió el cap del xino que sobresortia del balconet del costat. Duia un plat d’espaguettis alla arrabiatta i amb un somriure inexplicable va dir: ─ Gusta ti?
            El mar era una bassa en la que tan sols les puntes d’escuma de les onades del vaixell en  marxa, alteraven el seu blau intens.


M.D.G    20 de setembre de 2012, en un lloc o altre del Mediterrà.e no s'assemblaven a cap altre. Era com s, sí, 

1 comentari:

marisa ha dit...

Qué bo! M'ha fet pensar en el japonés que no ho semblava pas de'n Calders.