Diumenge 16- Dia de la plugeta
El sol no vol sortir, a Atenes. El dia s'ha aixecat i s'ha posat un vestit gris i, cada cop que posàvem el peu al carrer ens remullava una mica per després deixar-ho córrer.
Al costat de l'estació marítima surten els autobusos turístics de la línia blava que va del Pireu fins al peu del Partenó. Un altre cop l'emoció de veure'l i la frustració de comprovar que segueix amb grues i bastides. Malgrat la pluja, la gent hi puja a manats. Nosaltres ens ho mirem de lluny degut a la maledicció de Zeus contra els creueristes que tan sols, com a Tàntals moderns, podem veure l'aigua de la sapiència però no tenim temps de tastar-la. D'allí i canviant de línia, ara la vermella, ens dirigim a la Plaça Sintagma. La Maria Lluïsa i jo, declinem les delícies de la ruta turística i anem a dispendiar el poc temps al Museu Benakis. De pas, ha donat la casualitat que era el moment del canvi de guàrdia i hem vist una mica de la comèdia.
El Museu m'ha tornat a agradar molt perquè conté peces meravelloses. I la botiga, espectacular. D'un gust exquisit i unes coses precioses. És una col·lecció de tota mena d'objectes, i arxiu del poble grec i la lluita per la seva identitat nacional. En aquest moments, la bandera de Llibertat o mort ens és mirall i revuissiu.
Un altre cop la grande bouffe. Amb l'excusa que tot és tan d'aquí, tan ben fet, tan fresc el peix, les olives de Kalamata, aquestes sí que són bones i no les que venen a la Boqueria, i cafè de màquina i tot tan fresc i sobretot que plovia força i el restaurant era un bon refugi.
Atenes és una brutal extensió de terreny ple de cases que s'extenen desbordant els set turons, les planes i s'escapen volent-ho omplir tot, a partir de la ratlla del mar. Els edificis moderns conviuen amb ruïnes pures. Hem vist força sense sostre però no sabem si son de debò o perroflautes. De tota manera, avui era diumenge i suposo que la gent no estava per reivindicacions però a simple vista diria que el desànim és evident. Malgrat la simpatia, l'amabilitat etc cap al turista, que encarna la única sortida que tampoc no poden atendre. Sembla com si s'haguessin dedicat a fer discoteques i sales de festa i poc més. També parlen massa, contínuament, dels Jocs de 2004. El passat és passat, però quan hi ha allò del no futur vol dir que sí fotut.
Després de dinar aprofitem per comprar-li una polsera a la Tecla que aviat farà setanta anys. Hem anat a parar a una botiga de joies i pells en la qual l'amo ha resultat ser fill de pare grec i mare vasca i parlava el castellà perfectamen. Hem fet els primers tractes per 150€ i sense dir ni mu ens l'ha deixada a 100. Quins negocis! si han de pagar el seu dèficit així.
La passejada per Monastiriaki i voltants és un compendi de la bruticia i deixadesa. En canvi dues cantonades més amunt és el feu de l pijeriu.
Bé, calia ja agafar de nou el bus en direcció contrària. Al peu de l'Acròpolis em morfong de ganes de pujar-hi però m’he d’acontentar amb més fotos i recordar moments entranyables.
Helios treu el nas i ens mostra que ha quedat ben rentat i polit per anar a dormir i fins demà. Nosaltres, quan toqui, farem el mateix vetllats pels elefantets amb que avui ens han obsequiat els cambrers
Helios treu el nas i ens mostra que ha quedat ben rentat i polit per anar a dormir i fins demà. Nosaltres, quan toqui, farem el mateix vetllats pels elefantets amb que avui ens han obsequiat els cambrers
Atenes també em porta records molt bonics, la primera vegada fa molts anys, ens hi varem passejar a ple, cap barrera, cap limitació, res a veure amb les altres dues, ja amb grues i guardies, però segueix sent bressol dels deus.
ResponElimina