dimarts, 16 d’octubre de 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA


Toni Cumella és el tercer d'una nissaga de ceramistes. L'avi era terrissaire, el pare un dels dos millors ceramistes del país i ell que treballava amb el pare i que a la seva mort va voler emprendre un nou camí i es dedicà a la ceràmica aplicada o amalgamada més aviat, a l'arquitectura. El seu bon fer, la seva qualitat tècnica, el seu rigor l'han dut a col·laborar amb els arquitectes més prestigiosos del món. Una obra que tot coneixeu és la coberta del Mercat de Santa Caterina. Pels no iniciats aquesta obra és molt bonica però la seva complexitat tècnica és d'un rigor i dificultat enorme per les formes totes diferents que s'ensamblen formant els moviments sinuosos de la coberta. Penseu que el fang, en el procés d'assecatge canvia de forma i cal preveure perfectament aquests moviments. Però si bé tot això és important i revela un procés de treball d'enorme complexitat i rigor tècnic, crec que el tret més característic de Toni Cumella és la seva honestedat. Primer en saber i voler trobar el seu propi lloc dins la ceràmica sense mai haver volgut competir amb el seu pare. També trobem aquest tret en el fet de treballar en col·laboració amb arquitectes de prestigi i cedir-los una part gens menyspreable del seu "savoir faire". I sobretot pel seu taran·nà d'home del seu temps, savi en el seu camp, humil, amic dels amics i centrat en el que sempre ha estat i continuarà sent el seu món. Ha treballat amb els millors arquitectes i en moltes de les obres més característiques del nostre temps però això no l'ha fet perdre el cap. Segueix investigant, treballant i fent troballes. Ara s'acaba d'inaugurar una exposició sobre la seva obra a l'Architectural Association de Londres. Se la mereix, però estic segura que més que això li ha fet il·lusió que el seu fill Guillem li hagi anunciat fa poc que ell també vol continuar la tradició familiar. Segueix sempre igual,Toni!

3 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

A les persones també ens van fer de ceràmica que, segons la Bíblia, era terra vermellosa. Per això ens trenquem tan sovint.

Ara bé, els fills de nissagues il·lustres (metges, etc.) ja es troben el camí força obert. A Londres, comentes... Ja em diràs quan podré veure un llibre meu a l'anglès... I mira que amb el "llibre dels collons" ja fa 30 anys que hi lluito i que he "pagat el gasto", com deia Clídice.

Coiles, coiles...

marisa ha dit...

Mira que m'agrada la coberta del mercat i no sabia de qui era! Potser a més a més d'honest és molt humil.

Maria Dolors Giral ha dit...

Els nostres avis deien Qui té padrins es bateja. Cosa que no treu que algú s'ho mereixi.