Ja ha caigut un altre, aquest recomanat. Recordeu quan el profe ens va parlar de EL LLORO DE FLAUBERT de Julian Barnes? En Marçal li va regalar a la Malole, ella el va llegir i me l'ha deixat. Avui l'he acabat i haig de dir que l'he trobat deliciós. És un llibre de dues-centes pàgines que no es pot llegir d'una tirada perquè té tant de suc que s'ha d'anar assaborint de mica en mica. Li haig de preguntar a en Borja però jo crec que és la millor prova del que és LA IRONIA de la qual estem parlant darrerament. Ni novel·la, ni assaig, ni biografia, ni autobiografia i tot alhora. Julian Barnes narra la vida de Flaubert a través de la mirada del seu narrador, Geoffrey Braithwaite, un personatge de ficció.
Tot arriscant-me a ser renyada per la meva germana (he plegat un extrem d'una pàgina, horreur!) us en copio un fragment:
"Una manera de legitimar les coincidències, és clar, és dir-ne ironies. És el que fa la gent elegant. La ironia és, al capdavall, la manera moderna, un company de beguda de la rresonància i de l'enginy. Qui hi podria estar en contra? I tanmateix de vegades em pregunto si la ironia més enginyosa i més sonora no és senzillament una coincidència ben polida i ben educada.
No sé què en pensava Flaubert, de la coincidència. Jo esperava algun article característic al seu sostingudament irònic Dictionnaire des idées reçues; però fa un salt directament de conyac a coit. Tot i així, el seu amor a la ironia és evident; és una de les coses més modernes sobre Flaubert. A Egipte el va entusiasmar descobrir que almeh, la paraula per a "dona setciències", havia anat perdent el seu sentit original i havia passat a voler dir: "puta".
Doncs així, tot el llibre. Altament recomanable.
Visca la ironia, em poso a la cua per llegir-lo.
ResponElimina